Allà on et vaig conèixer

Un relat de: Joana Morant
Encara recordo allà on et vaig conèixer. I mira que en fa, d'anys! La gespa perlada amb diamants minúsculs de rovada blanca; els arbres dansaires fent pessigolles a la panxa del cel; les muntanyes descordant-se les faldes per deixar veure el cos nu de la vall, tan jove i tan vetust alhora, tan radiant i malenconiós, esberlat de cicatrius que semblen rierols i pigues que semblen roques. I et recordo a tu enmig d'aquest espectacle de bellesa divina, alçant-te rígida i esvelta com una cariàtide del temple ara esbucat de mon cor, i em vénen les ganes de tancar els ulls i capbussar-me en els records d'un passat jove i feliç. Fàcil m'és evocar l'instant en què em va prendre l'ineludible embriaguesa que porta inherent tota imatge sublim, però em resulta increïblement difícil, millor dit, del tot impossible, recordar, i molt manco descriure, ni que fos en la seva part més ínfima, una engruna d'allò que vaig entendre i sentir durant aquell fugaç moment de lucidesa èbria. Tot i això, assedegat de reviure el fantasma d'aquella felicitat remota, sóc capaç de gratar en la meva imaginació fins a descobrir una escena quasi enterrada per l'oblit, un Jo flegmàtic assegut sobre l'estora vellutada de flors alpines, que mentrestant engoleix amb els ulls cada moviment teu: el vaivé dels teus cabells gronxats per l'alè dels gorgs, l'agitació del teu pit travessat per fletxes d'aire gèlid, la contorsió dels teus canells i els teus colzes i els teus genolls i el teu coll graciós de gasela, jo engoleixo tot això i més, en la meva pel·lícula que neix de la memòria maliciosa i fal·laç, car sols hostetja la veritat a mitges, profanada per la imaginació i pels desitjos i temors més abstrussos i recòndits del meu ésser. Emboirada pel vel de la vigília endormiscada, estant jo en ple procés rememoratiu, tu sures amb els peus descalços propis dels àngels per sobre del terra i de mi i de Déu, allunyant-te de cada vegada més, cap a l'horitzó, cap a l'infinit, com si volguessis fondre't amb l'eternitat fingida del sol crepuscular. I llavors baixa el teló violaci de la nit, les estrelles es despengen del cel i tu i jo i el meu arterós quadre de records ens perdem pels averns de la meva afligida consciència.

Comentaris

  • Molt Poétic[Ofensiu]
    Atlantis | 12-07-2017

    T'he buscat per donar-te les gràcies i m'he trobat amb uns escrits molt bells, plens de poesia i sensibilitat. Es veritat que aquest text està ple de metàfores ( per mi potser una mica massa) i et transporta en un paisatge i en una trobada que es preveu molt bonica i feliç. Et seguiré llegint.

  • Perles del record[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-07-2017 | Valoració: 10

    El record, si el sabem canalitzar bé, és magnífic. Hi ha mecanismes que esborren aquells records negatiuets, diguem-ne; és a dir, aquells records negatius no gaire importants. Els positius, en canvi, ens acompanyen molt més temps. I a vegades ens enganyen, perquè creiem que la vida era magnífica llavors. I no. Pot ser també magnífica ara mateix, escrivint, recordant i somrient. Una forta abraçada i felicitats pel teu escriure.

    Aleix
    .

  • Genial![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 08-07-2017 | Valoració: 10

    Un text escrit amb prosa poètica, plena de magnífiques i originals metàfores en les descripcions. Escrius molt bé, Joana, però per escriure no n'hi ha prou amb saber-ne. També s'ha de sentir. I tu tens una sensibilitat aclaparadora, uns sentiments profunds que saps expressar i una frescor que fa del teu relat un obsequi per al lector.
    L'enhorabona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: