M'agrada

M'agrada sentir la sutil punxada del temps travessant-me de banda a banda cada dia, cada instant. Em produeix un mal estrany, quasi imperceptible, però que tot i així hi és, i m'agrada parangonar-lo amb el mal que podria sofrir una flor d'ametller quan el fred, a poc a poc, li va desfent els pètals, com si la despullés. També m'agrada sentir la lleugera carícia de l'aire de la mar quan estic tombada sobre l'arena, amb els ulls tancats i amb l'ànima oberta al món. És un moment de plena consciència, de sentir-se a un mateix, un moment per embeure's el vertader significat de viure o, almenys, intentar descobrir-lo. I és allà, sobre l'arena, amb un llençol d'embat corrent sobre la meva pell, inacabable, i amb el temps punxant-me els peus i l'estómac i la cara i la nineta dels ulls, tancats, que me n'adono de la banalitat de la meva pròpia existència.

I, no obstant, he de reconèixer que m'agrada.