A l'altre costat de la mar

Un relat de: Joana Morant
És la tristesa que me pren quan m'atur
I pens
Què estic fent? On m'he ficat?
Per què?
Per què?
Per què estàs trista? Els amics no hi són.
Ni la família, ni la llar. Tot és lluny,
a l'altre costa de la mar.
Veus amigues, bromes de taula,
olor de coca tovada.
Tot un món condensat dins una illa,
un poble,
una amistat.
I un sentiment desconegut,

l'enyorança,

acaba de néixer per no morir ja mai.

Comentaris

  • Enyorament.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2018 | Valoració: 10

    Quan s'està trist, sobretot d'enyorament, és que hi ha quelcom que no rutlla dins nostre. Arriba un moment que un diu prou! i pren una determinació empès pel cor. Llavors cal no mirar enrere, cal fer-ho en avant. Perquè l'aigua estancada put. Jo també vaig viure semblant situació a la del teu poema i malgrat que ho tornaria a fer, d'allunyar-me dels meus. La meva tornada va ésser la millor decisió que podia prendre, si més no els darrers cinc anys de vida dels meus pares no me'ls vaig perdre pas. El teu poema em fa dir-te això. Poema que curt i ras expressa de manera magistral un sentiment profund i amb qual un o altre se sentira identificat. Molt bonic Joana. Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: