Pluja, arbres i temps

Les llàgrimes del cel vessen
i taquen els pètals.

Pigues humides i transparents
que es dissolen amb el temps
amb els rajos que travessen
la carn de les flors.

I abans de rompre a plors,
les onades d'aire venten
les faldes de les muntanyes
per deixondir el pastor endormiscat

que s'ha perdut arreplegant canyes
i ara no sap què ha passat
però ell xiula sense por,
que el bosc és un lloc màgic
ple de copes, fulles i branques,
potes, peülles, pèl i banyes,
i no pas un lloc tràgic
com li vol fer creure el Pol.

Camina que caminaràs
rumb al bosc, la massa fosca,
endinsant-se a les seves entranyes,
allà on diuen que els arbres canten
i que les llàgrimes dels déus
fonen les neus
de la roca tosca.

Camina que caminaràs,
vés tira a tira
sota el cel d'ala de mosca
taponat de núvols de pedaç.
Allà sota lent és el transcurs de la vida
però no creguis pas
que mai moriràs

perquè

el sol es pon, la lluna guaita
i el temps
avança inexorable.