Adéu visual (capítol 2)

Un relat de: ixnuir

En Joan i l'Eulàlia passegen tranquil·lament agafats de la mà per l'Avinguda Gaudí mentre el gèlid ventet hivernal els acaricia. A ambdues bandes van observant les tendes i les cafeteries de tota la vida on alguna gent passa l'estona i pel mig van trobant nens que, mentre juguen al pilla-pilla o a futbol, omplen el carrer de rialles. Penjant per damunt dels seus caps van veient tot un seguit de llums decoratives de Nadal que semblen voler guiar-los en la foscor de les últimes hores de la tarda.
Però l'Eulàlia sap que ara tot això en Joan no ho veu tan bé com ella. Li ha costat força d'acceptar-ho però, després de múltiples explicacions dels metges i les infermeres, ha acabat reconeixent que potser hi veu una mica pitjor i que caldrà ajudar-lo. Mentre camina al seu costat sent la seva respiració un pèl estressada i els seus passos vacil·lants. Li diu fluixet i a contracor que no es preocupi, que tot anirà bé però de sobte sent una forta pressió a la mà. El tacte li mostra el que el seu company sembla no atrevir-se a mostrar-li amb paraules. Ella intenta transmetre-li carinyo, paciència... però mai n'ha sabut i ell rebenta d'una forma inesperada:
-No puc més! Putes llumetes de Nadal! M'enceguen! Per què cony les hauran de posar?
-Calma, calma Joan... Què et passa? Digue-m'ho... Vols que parem a fer un cafetó i en parlem com dos adults que som? Fins ara jo no...
-Calla! El que em passa és que no hi veig bé, que no t'ho han dit els metges? Que no t'ho he dit jo, Eulàlia? El que em passa és que amb tantes llums de coloraines em desconcerto... la vista se'm torna borrosa i tinc por, tu no saps el que és... No saps el que és veure-hi borrós, Eulàlia! I saber que arribarà un dia en que no hi veuré de cap manera!
-Però tu...
-Jo... res. Quan penso en com van lluitar els nostres pares i tots els altres "maquis" en la postguerra... I total per a què? Per a què seguim tenint una societat absolutament capitalista que només gasta, gasta i gasta?
-Quines animalades dius! A què ve això ara?
-Res, només reflexionava... Tanta guerra, tanta revolució i tants ideals de llibertat per aconseguir una puta il·luminació nadalenca que, a més de ser ridícula, és caríssima i fot als que hi veiem malament...
En Joan no pot més i, sense pensar-s'ho dues vegades, frena i s'asseu en un banc. I pensar que ahir quan es va despertar se sentia tan segur... tant fort tot i saber el seu problema... Però ara que els metges li ho han confirmat, li han fet desenes de proves i, a més, ell ha sortit al carrer i ha comprovat que només veu llums arreu i poca cosa més... ara, se sent derrotat.
I només té forces per mostrar-li a l'Eulàlia un fals somriure, com de pallasso emborratxat, que s'esvaeix mentre recorda el blau dels seus ulls.

Comentaris

  • Segueixo aquí[Ofensiu]
    deòmises | 29-04-2008 | Valoració: 10

    Amb en Joan i l'Eulàlia. He imaginat en Joan i em recorda a tanta gent gran que culpabilitza totes les persones i busca qualsevol excusa per a discutir o renegar del temps present, basant-se en la lluita civil o l'esforç que van haver de patir en la seva joventut (sigui fam, fred o repressió).

    Segueixo endavant, d.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ixnuir

ixnuir

22 Relats

82 Comentaris

25135 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
BIOGRAFIA REVISADA
Sóc un noi barceloní de 17 anys (17? no home, no, que des del 12 de novembre ja són 18...) amb molt bon rotllo i ganes de disfrutar de la vida.
Tinc moltes i molt diverses aficions, que van des de la música (escoltarla, cantar-la i últimament he fet també alguna petita composició senzilla (cal dir que és molt senzilla))fins al cine (tot i que últimament no hi puc anar gaire ja que tinc moltissississima feina), la literatura (llegir-la i crear-la) i xerrar amb els bons amics (aquesta potser és la que més practico tot i que d'entrada, a vegades em costa una mica relacionar-me amb gent nova).
A més, els qui em llegiu, ja anireu veient que sóc un romàntic empedernit, però que també toco de peus a terra i em preocupo molt per la societat en que vivim (hi ha qui em diu que em preocupo massa).
Per acabar només dir-vos que m'encantaria que comentéssiu tots els meus escrits, que, encara que no ho creieu, m'interessen molt les opinions.
P.D. Gràcies a tots els relataires que ja m'han comentat, sou els millors.
( P.D. Per cert, el meu nick es pronuncia com una paraula plana i la x és com la de xocolata i no pas com la de taxi. )

si algú vol més sobre mi... el meu flog recent estrenat: www.fotolog.com/sal_i_sucre