Carta a un epicur d'un jove del segle XXI

Un relat de: ixnuir

(Abans de llegir el text, llegeix la introducció, si us plau....)





Apreciat senyor,

He llegit la seva carta a Meneceu i l'he trobada realment interessant. Per això ara em disposo a escriure-li aquesta carta on, tot i que sé que vostè mai ho llegirà, voldria expressar-li les meves opinions sobre el seu escrit. Caldria dir que la idea me la va donar el meu professor de filosofia, però que a mi no em desagrada i la faré sense cap mena de problema, perquè crec que vostè deuria ser una persona amb qui es podia parlar i raonar.
Vostè comença la carta invitant a tothom (sigui quina sigui la seva edat) a filosofar i jo li agraeixo de tot cor aquesta invitació i estic totalment d'acord amb vostè pel que fa a la necessitat de filosofar i de cercar la felicitat. També m'agrada el fet que vostè cregui en el jovent d'aquesta manera, ja caldria que molta gent del segle XXI ho fes tant com vostè. Tot i així, desconec si aquest tothom del que vostè parla engloba realment a tothom, perquè... sap? Avui en dia, en la nostra societat (teòricament), ja pot opinar i filosofar tothom, sense distinció d'edat, ni de sexe, ni de procedència, ni de classe social... I jo no sé pas si en la seva època això era així o si vostè hi estaria d'acord amb tanta llibertat. Bé, vull creure que sí...
Pel que fa a la divinitat de la qual vostè parla, voldria dir-li que jo he tingut durant molt temps veritables dubtes sobre l'existència i el caràcter de tal divinitat. Podríem dir, doncs, que dubto sobre el tema, tot i que pensant-hi bé me n'adono que, en realitat, no és tant que no cregui, sinó que desitjaria no creure, no sé si m'entén. Em refereixo a que no m'agrada imaginar-me controlat i supervisat per una força suprema, no m'agrada dependre d'aquella força o com se l'hagi d'anomenar, em fa sentir més poqueta cosa del que ja sóc per mi mateix.
Tot i així, si existeix, me la imagino bastant semblant a com vostè la descriu ("incorrupte i feliç", amb "felicitat plena" i "immortalitat") i no pas com la gent creu que és. Però, per altra banda, em sobta que vostè ens parli a la carta de "la divinitat" com si aquesta fos única, ja que jo tenia entès que en la seva època la majoria de la gent era politeista, però bé... és igual, suposo que es deu referir a les divinitats en general i simplement les singularitza per fer el text més entenedor. Si no fos així, espero que em disculpi.
Igualment, sempre he pensat que si tal divinitat existeix o ha existit, simplement ha creat el món i totes les altres coses (sinó, com existirien?) i després (amb perdó pel símil potser massa modern) els ha posat piles i... apa! A funcionar! Perquè, sinó, com expliquem tots els mals que hi ha al món? Hi ha qui parla del dimoni, però això sí que jo, sincerament, no m'ho crec, sóc incapaç d'imaginar-me un ésser totalment bo i un altre totalment dolent, perquè crec que el bé i el mal estan ambdós potencialment dins de cadascú. Aquesta idea del dualisme mai m'ha acabat de convèncer, perquè a més, si creiem en Déu i en el Dimoni, aleshores no som pas monoteistes, sinó biteistes (si és que existeix la paraula), que si fos així, no passa res, però...
En canvi, després d'aquesta extensa reflexió sobre els deus, vull constatar que estic força d'acord amb vostè pel que fa a la seva concepció de la mort, que trobo molt sàvia i avançada. Però, és clar, digui-li això a algú que acabi de perdre a una amistat íntima... Com en molts altres casos de la filosofia, la teoria és molt bona i queda molt bé, però a la pràctica tot es desfà com un glaçó perquè la societat no està moralment preparada i educada per entendre segons que, perquè per a molta gent la mort (fins i tot en el segle XXI) segueix sent molt dolorosa, tant per als qui la viuen com per a les seves gents.
I efectivament, no parem de sentir gent que desitja als joves una bona vida i als vells una bona mort quan, qui sap, potser el que caldria seria fer-ho al revés: preparar als joves perquè quan la mort se'ls apropi sàpiguen donar-li la cara i ajudar als vells a viure bé el poc temps que els queda, sabent ja de sobres com afrontar la mort. I és que vostè ho ha dit "viure bé i morir bé són una mateixa cosa" i qui vegi la vida com un simple tràmit cap a la mort, doncs quines ganes, no? Que el faci ràpid, el tràmit i sinó que s'ho replantegi.
Seguidament, vostè parla del futur i més tard, també esmenta el destí i l'atzar que són dos temes que, per mi, van molt units. Efectivament, "el futur no és del tot nostre però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot", però fins a on ens pertany? Sobre què podem escollir i sobre què no? Quan cal esperar i quan moure's? Simples preguntes que llanço a l'aire i que potser, escèpticament, buscaran respostes.
A partir d'aquí, entenc que vostè classifica els fets que passen a la vida segons si són per necessitat, per casualitat o per la voluntat lliure d'un mateix. I aquí ja em fa dubtar, ja em trenca els esquemes. Em plantejo fins a quin punt està equivocat vostè o estic equivocat jo o estem equivocats tots dos. Perquè jo fins ara havia cregut fermament que tots els fets passen per quelcom que podríem anomenar el destí, que tot (absolutament tot) té la seva raó de ser, la seva lògica sovint fora del nostre abast de ment símia que tenim i, per tant, que no existien les casualitats. Però clar, vostè també planteja que certes coses passen per la nostra voluntat lliure i va i em fa plantejar quelcom que jo mai m'havia plantejat: la voluntat, i a sobre lliure. Perquè, què és la voluntat? Pot ser lliure? Existeix realment la voluntat pròpia? I si existís, com pot ser que sigui lliure amb el munt d'informació que ens donen i la quantitat de menjades de tarro que ens fan des de ben petits? Clar, que potser en la seva època no hi havia tanta menjada de tarro, qui sap...
Ah, bé, i vostè també ens parla de l'atzar. Però jo em pregunto, com hi pot haver atzar si hi ha destí i a la inversa? És que potser són compatibles? Jo creia que no, però bé, si vostè algun dia surt de la tomba i llegeix aquesta carta ja m'ho explicarà... Potser és perquè jo mai he cregut en l'atzar... Això sí, com vostè diu, l'atzar no pot ser la divinitat, això segur.
Per altra banda, m'ha agradat molt la frase: "val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç". És d'una gran saviesa... I sap què, avui en dia la gent té una gran afició per col·leccionar frases sàvies... I se les apunten en un paper per enganxar-les a la nevera, o les posen al nick del messenger si són més moderns, però és clar vostè tot això li deu sonar a xinès, oi? Bé, no es preocupi, el món ha canviat molt en els últims anys, segueixi llegint i oblidi-se'n. Ai! Sap què és el xinès? Suposo que tampoc, oi? Bé, no cal que es preocupi tampoc...
Tornant a la seva carta, he trobat força interessant la classificació que fa dels desigs, me l'hauré d'estudiar amb més profunditat... I diu vostè que "saber relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l'ànima és la finalitat d'una vida feliç"? Realment interessant, una altra frase de capçalera en la que hauré de pensar més sovint... Encara que sigui per viure feliç i no patir, que sembla que és el que vostè en el fons demana.
Només hi ha un problema que no sé si s'ha plantejat, un de sol. Podem viure feliços i no patir mentre hi ha gent que ni tan sols viu per culpa d'altra gent? Una simple pregunta a l'aire que no espera resposta, sinó reflexió.

Bé, ha sigut un plaer llegir-lo i comentar-li les meves opinions que, segurament contaran per ben poca cosa, però qui sap, potser fins i tot contaran per mi, per les tantes reflexions que m'han propiciat.
Atentament,

ixnuir

Comentaris

  • Bona idea[Ofensiu]
    mimí | 05-03-2008

    la de comentar a Epicur, i qui diu que no serveix per res? ens fa reflexionar una mica als que llegim aquests relats, esta molt ben escrit. M'agrada Epicur, però també tens raò la gent d'avui dia no crec que entengui a Epicur o ho posi en pràctica.
    Mimí

  • Leela | 04-03-2008

    Està clar que la societat en la que Epicur vivia no era com l'actual. En general es pot dir, que els esclaus i les dones no tenien els mateixos drets que els homes, com tampoc els estrangers. Tot i això, precisament el corrent en que s'inclou aquest filòsof es caracteritzava per tractar a tothom igual (homes, dones, esclaus, estrangers, etc.)
    Sobre el tema de les divinitats, no sé si realment l'efecte que produïen era el que tu comentes (de veure's dependents d'una força) sinó més aviat el contrari. Sovint se solia buscar l'explicació de certs fenòmens naturals, no previsibles en les divinitats. Els seus deus eren diversos, però a l'hora hi ha una idea al darrera de tot això que és la de una mena de 'divinitat' que avui en dia entendríem dins un context més naturalista (com una natura, unes lleis que governen el funcionament del món, per dir-ho d'alguna manera). Si retens així aquesta idea de 'divinitat' veuràs que la teva pregunta sobre el bé i el mal no hi té cabuda en aquest context. Hi ha algun mal en la 'divinitat' que provoca les tempestes? Vaja que la idea és que hi ha quelcom (digues-li energia si vols, enlloc de 'divinitat') per sobre de tot això més mundà (les persones, els seus deus - concrets per a cada cosa, com per exemple les collites, etc.) A aquesta 'energia' no ve al cas aplicar-li conceptes com 'bé' i 'mal' perquè no es regeix per això.
    Respecte la mort penso que, com tu dius, la societat ha d'estar educada primer per prendre's la mort d'una altra manera. No es tracta de voler erradicar el dolor que produeix la mort, sinó de saber que hi ha un periode de dolor, assumir-lo (és a dir, tenir-lo, patir-lo, però saber que no ens podem quedar sempre en aquest estat). Com diu Epicur: 'la mort és la pèrdua de sensació' i això no podem mantenir-ho sempre. Es tracta de girar la truita, comprendre què és la mort, conèixer-la i no negar-la o considerar-la un 'tabú' com es fa en les nostres societats, perquè així comprendre'm molt millor la vida.
    Sobre la llibertat i el lliure albir se'n podria parlar molt però no em vull estendre aquí. Només dir que estem limitats a certes coses (per la nostra fisiologia per exemple) però també penso que és correcte dir que podem tapar-nos/ o obrir les orelles quan vulguem (només cal que en siguem conscient, que sapiguem que podem fer-ho).

    Com que veig però (al forum) que el que vols és que et diguem l'opinió literària, te la diré. Penso, sincerament, que t'ho podries haver 'currat' molt més. Tens bons arguments per contraposar però els poses de tal manera que no semblen gaire seriosos. D'altra banda està estructurada de manera una mica desordenada per ser una carta. T'hauria quedat millor amb paràgrafs ben separats i intentant lligar un paràgraf amb l'altre amb l'argument. Respecte el contingut, ja et dic, tens bones idees per donar rèplica a Epicur però els has de treballar més, pensar-hi més i exposar-los més clarament. De fet això que et dic es resol amb una mica de pràctica, el que realment importa (que són les idees) ja ho tens... així doncs, endavant!!!

    Una abraçada,

    Leela

  • x cert,[Ofensiu]
    ixnuir | 19-02-2008

    fe d'errates: no sé per quina estranya raó el títol va apareixer malament ja que en realitat és: Carta a Epicur d'un jove del segle XXI i pel que fa a quan dic que llegiu la introducció, la veureu en aquest enllaç:

    http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relats_autor&rp_autor_id=493285

    moltes gràcies relataires!

    ix

  • Mercès pel enllaç Ix. M'agrada i m'interessa[Ofensiu]
    Epicuri | 15-02-2008

    Tant, com per comentar-ho amb els amics epicuris ,per tal de contestar-te mirant d'estar a l'alçada de la teva feina.

    mmmmmmm...fins aviat! germà, filòsof.

  • B. Julià | 14-02-2008


    perdona que no et digui res del text es q no e tingut temps de llegirmel, no+ et responc el comentari que m'has deixat.. concretament el PD--

    a veureee... entre lafrika i jo no va passar ni a passat absolutament resss aisss qin nerviosisme q es respira a arreu, tothom es pensa qi sap qqq.. en fiiin malpensats...

    apali xatu el proper dia d'ateneu ja vindré a dir jo tamb q estic totalment dacord amb axoo q eu dit d lo d la biblia!! jajajaja

    en fii

    vagib:)

    siaau

  • felicitat...?[Ofensiu]
    Djalí | 14-02-2008

    Això de la pregunta retòrica final es fàcil de veure: "sí". Un "sí" rotund. Precisament som feliços quan idealitzem el nostre entorn i, segons Epicur, sabem extraure una lectura hedonista de qualsevol de les nostres experiències vitals, fins la més macabra (o amb més raó si és més desagradable, fins i tot). A més, si ens trobem en l'estadi de "benestar" en què ens podem permetre el luxe de reflexionar sobre l'assoliment de la "Felicitat" és gràcies a què hi ha moltíssima gent que no "pot" fer-ho: la llibertat del 1r món està subeditada a l'esclavatge d'un "món de tercera"; d'altra manera seria inconcebible. És cru, potser. Més aviat, el problema amb Epicur seria saber si s'ho passava tant "bé" al seu Jardí...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ixnuir

ixnuir

22 Relats

82 Comentaris

25142 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
BIOGRAFIA REVISADA
Sóc un noi barceloní de 17 anys (17? no home, no, que des del 12 de novembre ja són 18...) amb molt bon rotllo i ganes de disfrutar de la vida.
Tinc moltes i molt diverses aficions, que van des de la música (escoltarla, cantar-la i últimament he fet també alguna petita composició senzilla (cal dir que és molt senzilla))fins al cine (tot i que últimament no hi puc anar gaire ja que tinc moltissississima feina), la literatura (llegir-la i crear-la) i xerrar amb els bons amics (aquesta potser és la que més practico tot i que d'entrada, a vegades em costa una mica relacionar-me amb gent nova).
A més, els qui em llegiu, ja anireu veient que sóc un romàntic empedernit, però que també toco de peus a terra i em preocupo molt per la societat en que vivim (hi ha qui em diu que em preocupo massa).
Per acabar només dir-vos que m'encantaria que comentéssiu tots els meus escrits, que, encara que no ho creieu, m'interessen molt les opinions.
P.D. Gràcies a tots els relataires que ja m'han comentat, sou els millors.
( P.D. Per cert, el meu nick es pronuncia com una paraula plana i la x és com la de xocolata i no pas com la de taxi. )

si algú vol més sobre mi... el meu flog recent estrenat: www.fotolog.com/sal_i_sucre