Carta a un epicur d'un jove del segle XXI

(Abans de llegir el text, llegeix la introducció, si us plau....)





Apreciat senyor,

He llegit la seva carta a Meneceu i l'he trobada realment interessant. Per això ara em disposo a escriure-li aquesta carta on, tot i que sé que vostè mai ho llegirà, voldria expressar-li les meves opinions sobre el seu escrit. Caldria dir que la idea me la va donar el meu professor de filosofia, però que a mi no em desagrada i la faré sense cap mena de problema, perquè crec que vostè deuria ser una persona amb qui es podia parlar i raonar.
Vostè comença la carta invitant a tothom (sigui quina sigui la seva edat) a filosofar i jo li agraeixo de tot cor aquesta invitació i estic totalment d'acord amb vostè pel que fa a la necessitat de filosofar i de cercar la felicitat. També m'agrada el fet que vostè cregui en el jovent d'aquesta manera, ja caldria que molta gent del segle XXI ho fes tant com vostè. Tot i així, desconec si aquest tothom del que vostè parla engloba realment a tothom, perquè... sap? Avui en dia, en la nostra societat (teòricament), ja pot opinar i filosofar tothom, sense distinció d'edat, ni de sexe, ni de procedència, ni de classe social... I jo no sé pas si en la seva època això era així o si vostè hi estaria d'acord amb tanta llibertat. Bé, vull creure que sí...
Pel que fa a la divinitat de la qual vostè parla, voldria dir-li que jo he tingut durant molt temps veritables dubtes sobre l'existència i el caràcter de tal divinitat. Podríem dir, doncs, que dubto sobre el tema, tot i que pensant-hi bé me n'adono que, en realitat, no és tant que no cregui, sinó que desitjaria no creure, no sé si m'entén. Em refereixo a que no m'agrada imaginar-me controlat i supervisat per una força suprema, no m'agrada dependre d'aquella força o com se l'hagi d'anomenar, em fa sentir més poqueta cosa del que ja sóc per mi mateix.
Tot i així, si existeix, me la imagino bastant semblant a com vostè la descriu ("incorrupte i feliç", amb "felicitat plena" i "immortalitat") i no pas com la gent creu que és. Però, per altra banda, em sobta que vostè ens parli a la carta de "la divinitat" com si aquesta fos única, ja que jo tenia entès que en la seva època la majoria de la gent era politeista, però bé... és igual, suposo que es deu referir a les divinitats en general i simplement les singularitza per fer el text més entenedor. Si no fos així, espero que em disculpi.
Igualment, sempre he pensat que si tal divinitat existeix o ha existit, simplement ha creat el món i totes les altres coses (sinó, com existirien?) i després (amb perdó pel símil potser massa modern) els ha posat piles i... apa! A funcionar! Perquè, sinó, com expliquem tots els mals que hi ha al món? Hi ha qui parla del dimoni, però això sí que jo, sincerament, no m'ho crec, sóc incapaç d'imaginar-me un ésser totalment bo i un altre totalment dolent, perquè crec que el bé i el mal estan ambdós potencialment dins de cadascú. Aquesta idea del dualisme mai m'ha acabat de convèncer, perquè a més, si creiem en Déu i en el Dimoni, aleshores no som pas monoteistes, sinó biteistes (si és que existeix la paraula), que si fos així, no passa res, però...
En canvi, després d'aquesta extensa reflexió sobre els deus, vull constatar que estic força d'acord amb vostè pel que fa a la seva concepció de la mort, que trobo molt sàvia i avançada. Però, és clar, digui-li això a algú que acabi de perdre a una amistat íntima... Com en molts altres casos de la filosofia, la teoria és molt bona i queda molt bé, però a la pràctica tot es desfà com un glaçó perquè la societat no està moralment preparada i educada per entendre segons que, perquè per a molta gent la mort (fins i tot en el segle XXI) segueix sent molt dolorosa, tant per als qui la viuen com per a les seves gents.
I efectivament, no parem de sentir gent que desitja als joves una bona vida i als vells una bona mort quan, qui sap, potser el que caldria seria fer-ho al revés: preparar als joves perquè quan la mort se'ls apropi sàpiguen donar-li la cara i ajudar als vells a viure bé el poc temps que els queda, sabent ja de sobres com afrontar la mort. I és que vostè ho ha dit "viure bé i morir bé són una mateixa cosa" i qui vegi la vida com un simple tràmit cap a la mort, doncs quines ganes, no? Que el faci ràpid, el tràmit i sinó que s'ho replantegi.
Seguidament, vostè parla del futur i més tard, també esmenta el destí i l'atzar que són dos temes que, per mi, van molt units. Efectivament, "el futur no és del tot nostre però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot", però fins a on ens pertany? Sobre què podem escollir i sobre què no? Quan cal esperar i quan moure's? Simples preguntes que llanço a l'aire i que potser, escèpticament, buscaran respostes.
A partir d'aquí, entenc que vostè classifica els fets que passen a la vida segons si són per necessitat, per casualitat o per la voluntat lliure d'un mateix. I aquí ja em fa dubtar, ja em trenca els esquemes. Em plantejo fins a quin punt està equivocat vostè o estic equivocat jo o estem equivocats tots dos. Perquè jo fins ara havia cregut fermament que tots els fets passen per quelcom que podríem anomenar el destí, que tot (absolutament tot) té la seva raó de ser, la seva lògica sovint fora del nostre abast de ment símia que tenim i, per tant, que no existien les casualitats. Però clar, vostè també planteja que certes coses passen per la nostra voluntat lliure i va i em fa plantejar quelcom que jo mai m'havia plantejat: la voluntat, i a sobre lliure. Perquè, què és la voluntat? Pot ser lliure? Existeix realment la voluntat pròpia? I si existís, com pot ser que sigui lliure amb el munt d'informació que ens donen i la quantitat de menjades de tarro que ens fan des de ben petits? Clar, que potser en la seva època no hi havia tanta menjada de tarro, qui sap...
Ah, bé, i vostè també ens parla de l'atzar. Però jo em pregunto, com hi pot haver atzar si hi ha destí i a la inversa? És que potser són compatibles? Jo creia que no, però bé, si vostè algun dia surt de la tomba i llegeix aquesta carta ja m'ho explicarà... Potser és perquè jo mai he cregut en l'atzar... Això sí, com vostè diu, l'atzar no pot ser la divinitat, això segur.
Per altra banda, m'ha agradat molt la frase: "val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç". És d'una gran saviesa... I sap què, avui en dia la gent té una gran afició per col·leccionar frases sàvies... I se les apunten en un paper per enganxar-les a la nevera, o les posen al nick del messenger si són més moderns, però és clar vostè tot això li deu sonar a xinès, oi? Bé, no es preocupi, el món ha canviat molt en els últims anys, segueixi llegint i oblidi-se'n. Ai! Sap què és el xinès? Suposo que tampoc, oi? Bé, no cal que es preocupi tampoc...
Tornant a la seva carta, he trobat força interessant la classificació que fa dels desigs, me l'hauré d'estudiar amb més profunditat... I diu vostè que "saber relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l'ànima és la finalitat d'una vida feliç"? Realment interessant, una altra frase de capçalera en la que hauré de pensar més sovint... Encara que sigui per viure feliç i no patir, que sembla que és el que vostè en el fons demana.
Només hi ha un problema que no sé si s'ha plantejat, un de sol. Podem viure feliços i no patir mentre hi ha gent que ni tan sols viu per culpa d'altra gent? Una simple pregunta a l'aire que no espera resposta, sinó reflexió.

Bé, ha sigut un plaer llegir-lo i comentar-li les meves opinions que, segurament contaran per ben poca cosa, però qui sap, potser fins i tot contaran per mi, per les tantes reflexions que m'han propiciat.
Atentament,

ixnuir