Adéu visual (capítol 4)

Benvolgut/ada relataire:

Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) volem recordar-te que està en marxa el Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 “Barcelona, t’estimo”.

Et convidem a consultar les bases d’aquesta convocatòria actualitzada (les trobaràs a la pàgina d’inici d’RC) i a participar-hi de nou amb el teu relat (només cal que s’adeqüi a l’extensió prefixada i que pertanyis a l’Associació).

Gràcies a l’avançada,

ARC

està justificada tinguem les condicions que tinguem, la lluita i les il·lusions que ens fan felices. Bon text!

ja que el teu flog està al completo, t'he respost sota el teu post!

p.d: m'agrada la nova(?) imatge, bonic paisatge, de solitud buscada :)


com va això?

Un relat concís on el protagonista, organitzant i visualitzant una propera sortida als paisatges de la seva infantesa, es decideix a afrontar la pèrdua de la visió. És trist però amb un missatge molt positiu de continuar avançant tot i les dificultats, d'esperança.
M'ha agradat, ixnuir, de veritat i t'animo a continuar escrivint.

Una abraçada i també ha estat un plaer haver-te conegut,

Xantalam

PS Estic d'acord amb l'observació que ha fet l'Epicuri de tu. A mi també m'has semblat molt honest i molt seriós, en el bon sentit.
M'alegro que t'hagi agradat el meu poema.

On són els comentaris al Repte CCCXXXI (o potser ets fidel a la teva propòsta de "què hauria passat si..." deixaves veredicte sense comentaris?)

Bon dia, d.

Aquesta serie de relats que he llegit sobre en Joan, m'han agradat, perquè són diferents als altres m'entens? Espero que em retornis un comenari d'algun dels meus relats. Gràcies

ullsblaus1

He llegit els relats de la sèrie Adéu visual, tots quatre, suposant que encara no l'has acabada. Per tant, no tanco les expectatives que m'ha generat el seguiment del procés que planteges.

De moment, puc assegurar que has triat un tema que impacta, ja que la possibilitat de la pèrdua d'un sentit sempre és un malson, però la consciència del fet irreversible ha de ser un impacte colpidor.

Has descrit, en els capítols precedents, uns moments durs, mentre el Joan es posicionava davant la seva situació.

En aquesta entrega, presentes al protagonista cara a cara amb el seu problema "per fi amb ganes d'afrontar-lo amb energia, amb vitalitat i amb coratge."
I comença per reprendre el passat: paisatges, persones i records són les crosses que tria per començar a caminar... tot i que sigui a les palpentes. Bon plantejament!

Espero nous capítols, és clar. Però no ara mateix, que primer és el primer...

T'envio una abraçada i un munt d'ànims per aquests dies feixucs,
Unaquimera

D'on t'has tret aquest sentit de l'observació? De debò ha estat una sorpresa la sensibilitat amb la que has retrat aquests personatges, la humanitat i comprensió que tens pel que callen -encara que més de la meitat del relat és un diàleg, en el que t'has permés alguna llicencia lingüística que a mi, personalment, em sembla molt bé, repectuosa amb la realitat dels personatges- i el que han patit aquests dos homes.
Has muntat un petit melodrama quotidià sense tremendismes. És que la història del nostre petit país ha anat així i hi ha molta gent trencada encara. Tots ho estem una mica, de fet.
Gràcies :)

Florenci

des del començament... Encara que la deixes amagar-se entre les línies, enmig dels detalls que cauen en les frases del teu relat.

Fins aquí puc llegir... T'animes a seguir? Hi treballes? Espero que les dues respostes siguin afirmatives.

Una abraçada i fins aviat, d.

si.. potser tenguis raó
però malgrat tot, no podem negar que a vegadaes veiem com una flama s´apaga a poc a poc i per molt que hi ens esforcem tanmateix no atura de consumir-se... i arriba l´hora en que finalment s´apaga

aquestes coses passen, per molt mal que ens faci, encara que suposo que tens molta raó, pensar-ho és una cosa que ens deprimeix... haver de dir adéu mai ha estat fàcil..

bé noi, he llegit alguns relats teus i estàs d´enhorabona
:)

et pos als preferits i esper no parar de llegir-te
gràcies i endavant

un petó!