Adéu visual (capítol 3)

Acaba de tornar a casa esgotat, nerviós i enfadat amb sí mateix. Avui al restaurant de la Remei les coses no han anat gaire bé... Ara és a casa, sol, i ho va recordant mentre sent el tic-tac del rellotge del menjador. És davant del piano i es mira les tecles amb recel. Qualsevol que el veiés, diria que simplement està meditant, però en el fons té una tristesa que el crema per dintre. Avui ha fet setanta anys i ella li ha proposat que toqués una mica al seu local, com abans feia cada nit i ara només fa de tant en tant.
De sobte deixa caure el puny tancat sobre el piano amb violència: s'escapa un soroll lleig i la cambra s'omple de vibracions dissonants.
-Per què? Vull veure-hi bé! No vull ser inútil la resta de la meva vida!!!!
Llàgrimes i més llàgrimes. I es desmorona damunt del piano. I el piano emet queixes i laments paral·lels als del seu cor.
De sobte aixeca el cap i veu un sobre de color blau cel damunt del prestatge. Decideix rellegir el seu contingut:

Estimada Remei,

Des del primer dia la teva mirada va ser un encís. El meu cor es va afeblir i jo només feia que cercar la màgia dels teus somriures. Sé que saps el que et vull dir, sé que ja tens pensada la resposta. Em diràs que només sóc un amic, però jo vull sentir-ho dels teus llavis, vull que m'ho diguis i m'abracis, que m'omplis d'aquella suau fragància teva encara que després hagi de plorar la teva negativa.
Però ara digue'm, què serien les nostres vides sense tenir-nos l'un a l'altre? Ens coneixem des de joves, recordes? Tu eres la pobre nena orfe i jo el nen que et volia ajudar... Quan penso en tot el que tu em vas arribar a ensenyar penso que la balança era desequilibrada des del primer moment. Tu estaves sola, però tenies la música (aquell violí teu...), jo notava que estava bé, però que em faltava quelcom... series tu?
Em faltes, Remei, ets la part que falta per completar la meva ànima, però no sé si el teu cor sabrà acceptar tants afalacs venint de mi, que no tinc més que 19 anys. Tu segurament ja hauràs triat marit i serà algun home fornit del Montseny. Però si així fos, jo no deixaré mai d'estimar-te.

Joan

"Com ha canviat la meva vida des de llavors", pensa. "La Remei es va casar amb un enamorat de la cuina i va deixar la música, jo em vaig casar amb el que ella havia deixat en mi... les notes, els pentagrames, les classes de solfeig..."
"Aviat la Remei i el seu marit varen obrir un restaurant al carrer Princesa on es feia música de jazz per la nit i jo, disposat a no rendir-me mai, vaig entrar de col·laborador (cada nit de dilluns a dijous a tocar el piano)."

I, de fet, això ha anat a fer aquesta nit: després d'un temps d'estar a casa, la Remei l'ha convidat a tocar el piano amb l'acompanyament d'ella al violí. Ella no se'n recordava massa i al principi ha desafinat una mica però ell... ell l'ha cagada estrepitosament: amb tanta foscor a la sala, s'ha adonat que no veia les notes i... com a bon músic de jazz ha sabut improvitzar, però aviat també se li ha ennuvolat la vista i s'ha embolicat també entre les tecles del piano. Ella l'ha animat a continuar, però finalment ell ha començat a tocar amb despreci, carregat d'odi i ella l'hi ha demanat que parés, que a la clientela (la fotuda i maleida clientela) no li agradava l'interpretació.
Aleshores ell no ha pogut resistir i els ha cridat a tots:
-Què passa? No hi veig bé, saben?