Adéu siau

Ahir, en sortir de la feina la vaig veure per últim cop. La nit s'havia apoderat del carrer i el fred nadalenc havia deixat les voreres buides. Vaig passar per davant del seu despatx, com cada dia des de feia mesos: havia modificat la meva ruta per forçar alguna trobada casual que mai s'ha esdevingut. Tothom ja havia marxat, així que el seu era l'únic despatx que regalava una glopada de llum al passadís, també a les fosques. En passar per davant del seu despatx, silenciosament, amb pas tranquil, vaig llençar una mirada despistada, com de curiositat innocent, indiferent. Ella, d'esquena a la porta i massa absorta en la seva feina, no es va adonar de la meva presència.

La seva imatge em retorna constantment; malgrat d'esquena, vaig poder copsar la seva figura estilitzada, els seus cabells d'un to cremós clar, sempre solts sobre les espatlles; vaig poder "veure" el seu somriure, la seva mirada de llum, un gest senzill i tendre alhora. Però només va durar un segon. Després em vaig tornar a submergir en el passadís fosc, camí irremeiable cap al meu dúplex solitari.

Però vaig decidir que l'esperaria. Pensava que la seva partença em donaria prou valor per parlar-hi, conèixer-la i, si ho creia oportú, expressar-li com em sento envers ella. Per deixar clara la intenció extraprofessional de la meva presència, em vaig esperar a fora, al carrer. Impacient, vaig consumir ràpidament dos cigarrets. Dubtant cada vegada més, em vaig començar a sentir insegur, fins que al cap d'una bona estona el fred, que ja m'estava mortificant, em va servir d'excusa per marxar. Una mala decisió: un cop al cotxe, uns metres enllà, la vaig veure sortir. Una reacció ràpida m'hagués permès atrapar-la, però no era la situació que havia imaginat i, sobretot, és molt difícil actuar un cop ja has admès la pròpia derrota. Amb pas ferm, harmoniós com tota ella, la vaig veure allunyar-se, fer-se petita fins a ensorrar-se cap a la boca del metro. No tinc ni idea d'on viu.

I ara ella ja no forma part de la meva vida. Bé, mai n'ha format part, però per mi ha estat un element més: ha acabat esdevenint una mena de raó per lluitar. Per ella em llevava cada matí, per ella m'esforçava a fer la feina millor, per ella tenia cura de mi, fent esport i triant la manera més adequada de vestir. Però ara ella ja no hi és. Ni una adreça, ni un telèfon. Cap referència. Ni tan sols el seu nom he aconseguit esbrinar. Només me'n resta la seva imatge, fixada a la retina i esculpida al fons del meu cor. Tan sols queda el seu record. El seu record i unes ganes immenses de plorar.