A l'Univers ja parlaven la nostra llengua. Cap 5 Star Gate a la catalana, o com diu el Obèlix: Estan de boixos aquest catalans!

Salgado mirava amb atenció aquella dona. Ella prenia el cafè amb parsimònia malgrat els comentaris que aixecava de suport o rebuig la seva presència. Sònia Olea era una escriptora de quarta fila, fins que s'havia convertit en una novel·lista de culte pels anomenats escollits. La gent com cal rebutjava aquelles teories catastrofistes que es desprenien del famós llibre. La secta dels escollits la veneraven, i ella assegurava que tot era fruit d'una llarga i penosa recerca científica.

La qüestió -pensava Salgado amb un somriure maliciós- és que ha venut centenars de milions de llibres, que li han demanat que faci una trilogia, i que algú li ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula -s'especulava que Spilverg--. La veritat és que des d'en Brow no havia cap llibre tan venut a tot Europa i a sobre en català! I aquella editorial de pa sucat amb oli, Les quatre rodes s'ha fet d'or amb el primer llibre que publiquen.

La dona tenia uns ulls blaus profunds que amagaven amb una caiguda de pestanyes una clara timidesa, malgrat que firmava exemplars sense ni tan sols envermellir. Tanmateix l'home s'havia fixat que l'autora fins i tot havia signat llibres aliens, doncs ni tan sols mirava el que feia.

Es preguntà si la seva postura era sols una pantalla per protegir-se d'aquella allau o realment era capaç d'esmunyir-se de la realitat i oblidar el que l'envoltava i gaudir davant un cafè. I malgrat la seva timidesa evident, quan calia, Salgado l'havia vista defensar les seves investigacions amb vehemència.

Tanmateix si algú t'explica que en una galàxia molt i molt llunyana hi ha una civilització molt avançada amb la missió de viatjar durant cinc anys a llocs remots i recòndits, d'arribar allí on no ha arribat mai ningú, et pixes de riure.

Si a sobre et diuen que volen entrar en contacte amb altres cultures llunyanes i que han escollit la catalana, ja et trenques de riure.

I per si fos poc assegures que sota l'aparença d'un pacte sociolingüístic, el pacte de la paraula, que convidava a la convivència i la comunicació, s'amagava una terrible conxorxa per dominar i manllevar la cultura catalana, la poca credibilitat que et quedava se'n va a prendre pel sac mentre la gent es mor directament de tant riure.

I per acabar-ho d'adobar dius que elements dissidents d'aquesta civilització estaven entrant en contacte amb prohoms de la catalanitat per avisar-los del desastre... Bé..., en resum, com us podeu imaginar havia poca gent a qui totes aquestes mandangues no provoquessin un somriure, per no dir un fart de riure. Sols els somniadors i Salgado sabien què havia de realitat en aquella història.

Ells l'havien avisat, que ningú no la creuria -ho deia al llibre- i que havien d'estar preparats per quan arribés el moment preservar la cultura catalana d'aquella invasió. Tanmateix molts d'aquests per qui la catalanitat és més que una senyera i que portaven la seva diferència a extrems malaltissos havien creat la secta, la secta dels somnis, els quals es creien els escollits, creients del Llibre... del Llibre dels somnis que s'havia convertit en el LLIBRE de la catalanitat.

Sònia rebutjava públicament aquells bojos fonamentalistes, que confonien la sang amb la llengua i la cultura. I malgrat tot la seva imatge pública havia quedat irremissiblement unida a aquest moviment integrista.

Quan Salgado veié entrar el seu company féu un gest per tal que fos discret, la qual cosa era gairebé impossible. Vicente era un atractiu jove -en realitat no tant, però molt gimnàs i poca feina el mantenien en forma- company de despatx de Salgado a qui les dones no podien evitar de mirar dues vegades. Dels dos investigadors, era evident per què el CSIC havien escollit a Salgado com infiltrat -pensà l'home- Vicente no passaria desapercebut ni entre una multitud al mig d'un carrer de Nev York en hora punta.

Salgado va fitar amb atenció la dona, tanmateix aquesta semblava massa ocupada traient-se de sobre un escollit inaguantable que li assegurava que ell podia demostrar més de deu generacions de puresa de catalanitat i que tenia somnis, que havia entrat en contacte i que, si us plau, havia d'explicar la seva experiència en el proper volum de la trilogia. No serví de res que ella aclarís que els seus confidents restaven anònims, o que la catalanitat no tenia res a veure amb les generacions, o que no tenia cap intenció de fer cap altre llibre.

Salgado estigué temptat d'anar a treure-li aquell pesat de sobre, però sabia que la seva cobertura no li permetia heroismes romanticons. El seu amic es mirà la cara de Salgado amb deteniment, ni s'havia adonat que s'havia assegut.

-- Chico, deja de mirarla de esa forma que te la vas a comer -va dir mentre amb l'espatlla li donava un cop a la seva esquena. Salgado se'l mirà enfadat.
-- No parlis en castellà, estúpid, vols que ens descobreixin? -Vicente se somrigué i l'home imaginà que se'n burlava d'ell.
-- Només som investigadors, Salgado, sembla que això sigui el Cartel de Medellin! - Salgado assentí però aquella era la investigació de la seva vida i no pensava deixar-la a mans d'un galifardeu com Vicente.

L'investigador més gran amb un gest mecànic es tornà a fer la cua dels seus llargs cabells negres i amb un gest de condescendència mirà el seu amic:

-- Vicente, si les nostres investigacions i les de Sònia Olea arriben a bon port estem davant del primer contacte intercultural, intergalàctic i interlingüístic de la història de la humanitat -Salgado féu una breu pausa per xarrupar un glop de cafè i aixecà una cella per observar el somriure burleta del seu amic-- Jo com antropòleg no pots pensar que ni per un instant deixaré que un cap de trons com tu tiri aquesta oportunitat per la finestra -sentencià.
-- Si el llibre de la teva amiga -digué Vicente amb segones- té raó i aquests trobadors, aquests nouvinguts dissidents de l'altre costat de la galàxia ens estan prevenint sobre les intencions aculturalitzadores dels seus compatriotes, aquest pot ser el primer desastre intergalàctic de la història i qui ens carregarem els neulers serem nosaltres, recordes?-- Salgado somrigué.
-- M'agrada que t'incloguis, però recorda que de moment no tenim proves que els trobadors hagin entrat en contacte a través dels somnis amb ningú més que no siguin catalans -Vicente mirà el seu amic amb curiositat.
-- Tampoc no tenim prova del contrari, el fet que els trobadors es comuniquin a través de somnis premonitoris ens fa impossible controlar amb quanta gent han contactat i simplement molta gent ho ha descartat com només un malson.
-- Tens raó -va concloure Salgado- però casualment tots els casos dels quals el CSIC i l'Olea tenen notícia són de catalans.
-- Bé, ben bé de catalans no, algun català de pura cepa -d'antiga soca, li va corregir el seu amic, serrant les dents amb veu empipada. Vicente li féu un gest burleta- d'antiga soca -repetí-- agafarà un atac quan vegi alguns dels contactats al lloc de reunió.
-- Bé, sí. En Roger Trias Fargues ja feia alguna declaració en aquest sentit quan va veure que en el llibre apareixien contactats de menys de quatre generacions de pertinença a Catalunya. I posava en entredit que gent xarnega, nascuda de pares o mares de la Corona d'Aragó es poguessin atorgar el títol de catalans.
-- És que noi, després diuen dels espanyols, però déu n'hi do, com són de classistes i separatistes, aquesta gent --. Salgado féu un gest d'avorriment. Ja li havia sentit molts cops aquell discurs al seu amic. Vicente era de Valladolid i això pesava com una llosa al seu bagatge cultural, i sovint oblidava que tenia una àvia murciana, i un avi gallec.
-- A veure Vicente, primer que no tothom és igual, i segon, que el greuge comparatiu que ha sofert la cultura catalana, respecte a la castellana, durant centenars d'anys ha provocat actituds defensives. Crec que alguna responsabilitat devem tenir, no et sembla? -Vicente, fent-se l'orni intentà canviar de tema però Salgado es mantingué ferm- totes les cultures minoritàries acostumen a tenir comportaments similars quan són pressionades perquè desapareguin o restin com una cultura de turista, el cas dels masais o dels siux... -el seu amic interrompé ràpidament la seva diatriba abans que fos massa tard amb un gest avorrit.
-- Que sí, Jerónimo, però escolta: A mi tot això del català em semblen falòrnies. Si són tan avançats aquests galifardeus tindran microbis traductors com els de Farescape.
-- Sí. I això és la Torre de Babel, capullo -féu el Salgado sarcàstic. Vicente no li féu el més mínim cas
-- Així els catalans de soca-rel de la llista de somnis són pocs -intervingué tornant a canviar de tema. Salgado assentí.
-- La majoria tenen avis o besavis castellans, andalusos o gallecs, i quan vegin arribar, el dia de la trobada al Pi de les tres branques, a un tal Hassan Mohadmad que tan sols dues generacions enrere tenia tota la seva família parlant mandig, i l''Helena Kurniova que va aprendre el català a la Universitat de Kiev, a més d'un li agafarà un cobriment de cor.
-- Sí, però se suposa que els Trobadors només han contactat amb prohoms de la catalanitat per tal que es preparin per la seva defensa en el futur. Així doncs per què penses que han entrat en contacte amb aquesta gent? -Salgado mogué el cap.
-- De fet, pel que diu ella -va dir assenyalant a l'escriptora-. La catalanitat no té a veure amb la sang sinó amb la cultura. I per això espero passar desapercebut el dia de la trobada, un extremeny, de l'altre extrem de la península ibèrica amb la flor i nata dels extremistes catalans, je, té la seva gràcia -el seu company arrufà el nas posant clarament en dubte que tingués cap mena de gràcia.

En Vicente semblà reflexionar sobre el que li deia el seu company intentant fer un esquema de la situació.
-- Recapitulem -va dir més per a ell mateix que per
a Salgado--: Tenim la figura dels trobadors, vindrien a ser com uns visitants renegats, que tot i que comparteixen l'ideal de crear una llengua perfecta... pel poder místic que té això, veuen que aquesta llengua no es pot imposar sinó que s'ha de crear amb l'ajut de les diferents variants -Salgado assentí.

-- Per (a) aquesta civilització forana la llengua és el vincle vehicular entre cultures i han arribat a pensar que la perfecció de la llengua porta a la màxima perfecció espiritual, i així amb l'Arc imposen la seva visió cultural anihilant qualsevol altra. L'Arc s'ha convertit en la clau de volta del seu concepte de perfecció social -continuà Salgado-. Tanmateix aquesta gent té la capacitat de moure's en esperit per l'espai-temps a través d'aquesta mena de somnis, una mena de portes estelars, i alguns han vist el que els espera en el futur: que vol dir la perfecció.
-- Els trobadors, els dissidents -l'interrompé Vicente. Salgado féu un cop de cap per assentir.
-- Sí. Els trobadors. La perfecció és la destrucció de la cultura, perquè si alguna cosa tenim bona els humans és exactament la diversitat. A través d'ella hem enriquit durant mil·lennis les diverses cultures. La cultura perfecta, la llengua perfecta, és morta.
-- Així que els dissidents han decidit avisar als catalans precisament de la calamitat que se'ls ve a sobre...? No sé noi, però això em recorda la tradició judeo-cristiana dels escollits, de fet.... La secta aquesta no es diu els escollits?
-- Bé, com antropòleg he de dir que la tradició dels pobles minoritaris de sentir-se els escollits per les divinitats, els únics i els privilegiats, és comú a centenars de cultures. I la catalana no podia escapar a aquesta estructura sociocultural. Si això -féu un moviment ambigu de les mans-- es basés només amb un llibre fantasiós... el meu dictamen seria molt diferent. Però noi, el CSIC porta anys darrera aquests trobadors... i els seus somnis.
-- De fet, tu portes anys darrera d'ells, estàs obsessionat -criticà Vicente.
-- Ja, ja, però si les meves investigacions no tinguessin consistència el ministeri no ens hagués atorgat els fons. Des què l'Olea va publicar el seu llibre i van comprovar les seves credencials les meves investigacions han tingut un recolzament inesperat.
-- Sí, i un CESID que ens vigila cada passa -Vicente mirà un home amb ulleres fosques a la taula del costat, dins del local- ostres! Té una pinta de Filemon el pobre! -Salgado va riure de l'ocurrència del seu amic, i donà una altra glopada al cafè. Ja estava fred, i amb gest mecànic demanà un altre.
-- Home noi, ja t'ho he dit... el primer contacte.... Mentre no es pensin que això és "Encuentros en la Tercera Fase" i ens donin pel cul.... -L'investigador del CSIC és mirà l'investigador del CESID amb curiositat. La dona, l'escriptora, s'aixecà i Salgado es preguntà a qui seguiria el CESID. O hi haurien dos? Vicente somrigué.
-- Doncs això -seguí amb la mirada a la dona i el CESID que sortien del cafè i continuà- tenim un llibre que recull els somnis premonitoris, que descriuen un futur poc divertit de perfecció i destrucció, de l'arc i dels nouvinguts. Tenim una sèrie de gent contactada que ha de presentar-se davant del Pi de les Tres Branques per tal que els Trobadors.... Els dissidents es posin en contacte amb ells. I tenim un infiltrat, tu, extremeny, de l'extrem, de l'altre extrem, que pretens infiltrar-te entre la flor i nata de la catalanitat i gaudir del primer contacte. Això si tots els mitjans de comunicació i demés curiosos que persegueixen a l'Olea no ho envien tot a prendre pel sac.
-- Més o menys - Salgado sabia que havien esvorancs més grans que el Llac de Banyoles en aquella història.

Vicente va prendre la tassa de Salgado i la olorà i després va prendre un glop del seu contingut. Després d'assaborir-lo, va dir en veu baixa. - Joder pues es café, por el plan que te has montado pensé que bebías coñac camuflado...

L'investigador dissimuladament va posar la mà a l'entrecuix del seu amic i va estrènyer amb força mentre replicava en veu baixa:

--Una sola paraula més en castellà i et quedes sense descendència, cabronàs... tu no entens res ni en una llengua, ni en l'altra.

El jove va esbufegar amb els ulls desorbitats, mentre feia esforços per a no abocar el cafè i cridar així l'atenció dels concurrents. Després d'apartar les mans del seu amic d'aquell dolorós lloc, va sospirar mostrant un agradable somriure. Una vegada va recobrar la serenitat, va sospirar de nou i va observar.

-- I quan s'adonin que no ets català...? perquè tu no has tingut cap somni, oi? tu no ets català, ni de sang ni de cultura... que faràs quan descobreixin que ets un traïdor... un infiltrat... un espanyol? - Salgado s'arronsà d'espatlles amb resignació.
-- M'hauré d'arriscar. Tot sigui per la ciència. A més a més espero tenir una aliada.

Vicente féu una picada d'ullet i mirà més enllà de la finestra del cafè intentant endevinar amb un somriure maliciós com esperava Salgado convertir en la seva aliada a l'Olea... l'essència pura de la catalanitat, la filòloga que per fi havia fet el diccionari perfecte del català estàndard, la seva obra cabdal, bé... de fet l'única -a part d'aquella novel·la, com es deia, La va matar perquè tenia la sang calenta creia, que va passar sense pena ni glòria- fins que va escriure el Llibre.

-- Amic... et veig ben bé amb els collons per corbata, noi... - Salgado mogué el cap amb un gest d'assentiment.
-- Sí noi... desprès diran que ser científic és escalfar cadires, però això d'investigar la catalanitat sembla que pot ser força perillós - féu un gest amb la mà. El cambrer va aixecar una cella, els d'aquella taula ja li havien demanat en 20 minuts 5 cafès- Un cigaló, si us plau -va reclamar mentre deia al seu amic- això del cafè és massa suau, noi.
-- No comprendo, por favor... puede repetir vos -aquell noi argentí mirava a Salgado com si ell fos l'extraterrestre. Salgado féu un gest una mica emprenyat.
-- Saps què és un carajillo? -el noi assentí- doncs això, collons, un cigaló! Posa'm un cigaló!

Vicente somrigué, el seu amic s'havia introduït molt rebé en el seu personatge -pensava. El cambrer va portar el cigaló, i Salgado se'l va fotre d'un glop mentre el seu amic deixava 10 euros sobre la taula. Quan sortiren per la porta un home al fons s'aixecà. Vicente el mirà de reüll.
-- Mira, el Mortadelo no podia faltar, oi? --Salgado mogué el cap amb recança. Com es podia fer uns Encuentros en la tercera fase com déu mana amb aquella colla de babaus al seu darrera?