A les fosques

A les fosques, sense veure, sense voler mirar i sobretot, amb els braços estesos cap a l'infinit. Per por, per no saber, per no conèixer. Quin neguit, quina incertesa!!

Sensació de fred, de soledat, d'inexistència, d'heterietat. Sensació negra, bruna,...ceguesa.

Cap a endavant? Cap a endarrera? Dreta? No esquerra, segur? Perquè? Uff, ja estem!! Trontollo, tremolo, oh, no! Torno a les fosques.

No crec que això acabi aquí; no, no ho crec pas. Perquè no hauria d'haver una espurna d'esperança? Per què?

Hi ha coses que així m'ho fan veure; més que veure, pensar. Sí, pensar. És de les poques coses que puc fer aquí tancat. Diuen que és dolent, per què ho serà? Per què ho diran' Això em fa pensar... Va, deixa-ho estar!!

Nooo, per què? Diuen que diuen que pensar és dolent. Ep!, que això ja ho he dit abans. No, ja, si pensar finalment sí que serà dolent.

Però si no penso, què hi faig aquí dins? Què hi puc fer? Caminar i topar' cap a on cap a endavant? Capa enrera? Dreta? Esquerra? Segur? Per què? Uff, ja estem pensant.

Vigila!! Estic a les fosques i no m'hi veig. Què em pot passar? Un cop, una caiguda, una ferida, sang: sang a la sang. Sang fosca i espessa, rellisca i cau, ara no hi veig, sang a l'iris, veig fosc, cou, continua relliscant, fins que cau, toca terra, ha arribat, ha seguit i acabat.

Si ella si, per què jo no? Vinga, continuaré; un pas, bé, dos passos, bé, tres, quatre, cinc, sis... estic fora!! Només havia de continuar; per què no ho hauria d'haver fet abans? Per què m'ho vaig pensar tant? Ja diuen que pensar no és bo.
A la claror, veient, volent mirar, i sobretot, amb els braços creuats sobre el cor que batega impulsivament, ell sol, sense pensar, sentint, sentint molt.

Començaré a saber? A conèixer? Quin neguit, quina incertesa!!