Melorepte57: Resurrection Fern

Com les 'Matroskes'

( fora de concurs )

Emmarca els símbols
dels temps.

Marca el gol
de la victòria.

Camina pel parc
dels desocupats.

Escriu sobre la memòria
dels teus passos.

Redimeix-te
de les presses.

Escull els colors
de les pintures.

Pinta la fe
dels mortals.

Abraça't al cos
del mim quan plora.

Travessa el passadís
de remors inhòspites.

Rega la inspiració
d'aquella falguera eixida.

Vine a la casa
de la teva mida.

Salta pels carrers
de la urbs que creix.

I emmarca la foto
de quan marques el gol
de la victòria,
camina quan escrius
sobre la memòria
dels teus passos,
redimeix-te mentre esculls
el color de les pintures,
pinta quan t'abraces
al cos del mim quan plora,
travessa el jardí regant
la inspiració d'aquella falguera eixida,
mentre véns tot saltant
pels carrers de la urbs que creix.

I sigues tu
qui pren el relleu
de tornar
a veure
el camí
cap a casa
desde el parc
on vas sentir
per primer cop
la necessitat
d'expressar
la puresa
del sentiment
que et duu
a fotografiar
el pas
del temps discontinu
i, així, afirmar-te
en la voluntat
de transcendir
a una realitat
més propera
i sense violència.

______________________________________

Avui, l'aigua nocturna havia netejat
Brises i sol per conjurar el fred.
La primavera, tímida púber encara,
Ens convidava al passeig d'alqueria i sendera,
A l'oxigen curull de flors del taronger
Sobtant els cors en la memòria de l'olfacte.
Endinsats a l'entranya dels camps,
Solitaris enmig de l'esclat de la vida,
Lleparíem flors grogues d'agrella
Per cercar l'equilibri del gust
Amb el dolç xuclamel, com abelles.
Saltaríem la sèquia dels banys d'infantesa
Fins al llit d'olivera i de pàmpols
Esquitxat per la llum ballarina,
Sota un sostre de cendra i maragda.
Contindríem el bes amb ulls tendres,
Retenint l'escalfor de les pells tan properes
I en aquest dolç turment restaríem ben quiets
Fins que el foc ens imantés les boques.
I tu em diràs, amor, que és un lloc tan amè,
Que per què no hem emprés el passeig,
Que per què hem escollit el malguany
D'aquest bes ajornat, en etern.

Sedueix-me sota els arbres molls
tant com m'ha seduït el dia,
l'olor de la pluja, la terra humida,
el vent dens sota el cel de xarol.
Espiga'm i trena'm l'ànima,
i convoca la bellesa del teu riure,
del teu bes damunt la pell humida,
de la veritat senzilla que ens és dada.
Obre la teva mà, flor regalada,
i estremeix-me amb la teva carícia,
frec de l'alosa que s'enlaire lliure
en aquest dia tendre que ens abraça.
Ofereix-me la flor de galania
―alba fragant que a cada instant esclata―
del teu cos transpirant que tant estima,
l'horitzó amatent que em té encisada.
I pren-me en tu per la sendera del dia
moll de plugim, regalimant cor d'astre,
dins el caliu teu, somni i vigília,
dins el teu torrent, marea i flama.

Resurrecció.
I el teu nom sap
El gust de la sal
En cada onada
Que arriba, oferta
Per la mar brava,
A la sorra muda.

Resurrecció.
I el teu nom sap
Desxifrar les runes
Del meu batec
Humà, jeroglífic
Hermètic que amaga
L'amor que et professo.

Resurrecció.
I estic a l'espera
De condemnar-me els dits
A la cadena bella
De la teva pell,
La brisa lleugera.

Resurrecció.
I estic a l'espera
De retrobar l'oxigen,
El seu gust als pulmons,
Mentre agonitzo
Per obrir-te l'ànima.


d.

Gràcies, Núria, per esmentar-me'l

Sobreviu, fràgil, l'espurna feble
de les llàgrimes mai besades,
dels somriures despertats
en les pàgines més esperades.

Cavalquen, dolces, les parpelles
perplexes de la incessant carrera
dels somnis valents
que amb empenta es balancegen.

Feliç de ser i renéixer.
Cada dia, tornar a créixer.
Pels camins que ens acompanyen
i ens fan seguir estimant.

Plou a fora i el silenci se'ns atansa en una nit sense estrelles. Vas marxar dins un buit improrrogable, però jo encara guardo els instants com tresors d'una vida que passa com el vol d'un ocell, amb la suavitat que penetra aquests cels que encara han de venir.
Ara, ets un feix de memòries alienes que vas deixar òrfenes de tu, i et reprenen en una imatge, en un somriure, en un esclat d'il·lusió imantada. Quan et giraves d'esquena, no volies ser plor ni poesia, ni minsa debilitat.
Vas ser plor quan no miràvem. Ara, nosaltres hi tenim dret a plorar llàgrimes d'absència. És culpa teva: mai no vas provocar indiferència, ni pena, ni resignació. Plorem perquè lluitar és vèncer i en això, al teu costat, ho tenim ben perdut.