REPTE CLÀSSIC 331 (CCCXXXI): Què hauria passat si...?

El dia 14 de maig de 1975 a les deu de la nit els ulls de la mare no haurien brillat amb la força dels d'una partera, al pare no li haurien dit que la tercera també venia nena i les meves germanes grans s'haurien d'esperar tres anys més per a fer lloc a un altre bressol.

Al vespre d'aquell dimecres 14 de maig, la parella hauria deixat les seves dues filles de cinc i tres anys a casa els avis. Que des que tenien les nenes, no anaven al cinema i aquella nit era l'estrena universal de l'Exorcista. La nena diabòlica ocasionaria una setmana de malsons a la que mai no hauria estat la meva mare. Si jo hagués nascut, aquelles nits tampoc haurien estat plàcides.

A la llar d'infants, els meus cabells no haurien estat joguina d'aquell nen al qual finalment vaig clavar les dents. El seu braç d'home expert no tindria el senyal de guerra dels infants. L'Alba no hauria estat la meva millor amiga i avui en seria una altra, la seva companya per a tota la vida. La bicicleta d'en Mateu no s'hauria estavellat contra el mur, sense la meva tossudesa per ser la seva reina i asseure-m'hi al darrere. Però els reis de veritat no li haurien portat una bici nova aquell mateix any.

La meva germana petita, aquella que es faria esperar els meus tres aniversaris silents, mai no coneixeria la meva manera de ser i no hauria tingut la necessitat de desmarcar-s'hi amb la vehemència amb què ho ha fet al llarg de la nostra coexistència. Tal vegada ara duria una estella de mi.

El primer petó innocent que va rebre en Joel li hauria fet la Remei, però més curtet. De ben segur que avui no estarien junts. Si jo no hagués nascut, potser en Joel estaria buscant parella.

Passats els anys, petites coses haurien estat diferents. Distreus el camí de qui et topes pel carrer, sobretot el d'aquell amb qui et creues la mirada i no saps perquè.

Si jo no hagués nascut, el pare no hauria pogut dir, quan girava el cap a les nines, que li recordava la nena de l'Exorcista. Però al cap de sis mesos el dictador també hauria mort al llit.

Ahir vaig tenir un somni. Un malson. M'he aixecat destrempat, cobert per una desagradable sensació de suor ja refredada a la pell. Ni tan sols el café bullent i carregat de les primeres hores del matí ha servit per treure'm aquesta sensació de desfici que m'ha acompanyat al llarg de tota la jornada. He pintat, he fet alguns esbossos, però fins i tot la meua creativitat de normal irrefrenable semblava alentida avui per la visió d'aquell horror nocturn.
Tot i que habitualment somie amb tots els colors de la paleta, no podria reproduir amb precisió cap matís cromàtic, al malson, llevat de la gamma de grisos. Només sé que s'escoltava un soroll eixordador al temps que una ràfega de vent apocalíptic arrossegava tot un seguit de cossos desmembrats que cridaven i cridaven agònicament. Enmig d'aquella universal destrucció, una dona atrapada en una estructura en flames aixecava angoixadament els braços enlaire sobre el fons d'un sinistre mur negre. Un cavall a qui algú havia clavat una llança hi descarregava el darrer renill de mort. A sobre de tot, un ull diví contemplava impassible tota l'escena al temps que una mà, diria que de dona, sostenia una làmpada encesa que absurdament no projectava cap llum sobre aquell obscur batibull de cossos fragmentats. A sota, un home esquarterat sostenia una espasa trencada i una flor, mentre que un toro esbiaixat contemplava de reüll tot aquell maremàgnum de destrucció del qual també formava part. Però el que més em va colpir, allò que recurrentment em ve al pensament des d'anit fins ennuegar-me la gola, va estar el desesperat gest convuls d'una mare que agonitzava amb el seu innocent fillet mort entre els braços...
No és el primer cop que somie una escena i després mire de recordar-la per acabar pintant un oli o un aiguafort que sovint acaben donant imatges diferents de la somiada, independents ja de l'onírica visió que les va originar. Però no, avui no ho faré. No podria sostenir la mirada d'aquelles criatures angoixades. Seria com un pare que engendra els seus fills sabent que els condemna in aeternum a sofrir sense remei mentre roman, impotent, contemplant-los sense poder fer ja res al respecte. La vida se me n'aniria darrere d'aquest horror, ho sé, ho puc sentir. Ja no podria pintar, de fet, res més després de reflectir allò, n'estic segur. No, definitivament no pintaré aquest malson.

Ahir vaig tenir un somni. Un malson. M'he aixecat destrempat, cobert per una desagradable sensació de suor ja refredada a la pell. Ni tan sols el café bullent i carregat de les primeres hores del matí ha servit per treure'm aquesta sensació de desfici que m'ha acompanyat al llarg de tota la jornada. He pintat, he fet alguns esbossos, però fins i tot la meua creativitat de normal irrefrenable semblava alentida avui per la visió d'aquell horror nocturn.
Tot i que habitualment somie amb tots els colors de la paleta, no podria reproduir amb precisió cap matís cromàtic, al malson, llevat de la gamma de grisos. Només sé que s'escoltava un soroll eixordador al temps que una ràfega de vent apocalíptic arrossegava tot un seguit de cossos desmembrats que cridaven i cridaven agònicament. Enmig d'aquella universal destrucció, una dona atrapada en una estructura en flames aixecava angoixadament els braços enlaire sobre el fons d'un sinistre mur negre. Un cavall a qui algú havia clavat una llança hi descarregava el darrer renill de mort. A sobre de tot, un ull diví contemplava impassible tota l'escena al temps que una mà, diria que de dona, sostenia una làmpada encesa que absurdament no projectava cap llum sobre aquell obscur batibull de cossos fragmentats. A sota, un home esquarterat sostenia una espasa trencada i una flor, mentre que un toro esbiaixat contemplava de reüll tot aquell maremàgnum de destrucció del qual també formava part. Però el que més em va colpir, allò que recurrentment em ve al pensament des d'anit fins ennuegar-me la gola, va estar el desesperat gest convuls d'una mare que agonitzava amb el seu innocent fillet mort entre els braços...
No és el primer cop que somie una escena i després mire de recordar-la per acabar pintant un oli o un aiguafort que sovint acaben donant imatges diferents de la somiada, independents ja de l'onírica visió que les va originar. Però no, avui no ho faré. No podria sostenir la mirada d'aquelles criatures angoixades. Seria com un pare que engendra els seus fills sabent que els condemna in aeternum a sofrir sense remei mentre roman, impotent, contemplant-los. La vida se me n'aniria darrere d'aquest horror, ho sé, ho puc sentir. Ja no podria pintar, de fet, res més després de reflectir allò, n'estic segur. No, definitivament no pintaré aquest malson.

Corre el desembre de 1935. Dia fred i grisós a Estocolm. Dues figures vestides completament de negre passegen pels carrers de la capital sueca. Un home prim, amb posats tímids i sense aixecar gaire els peus en caminar, com si els clavés a les llambordes. Al seu costat, una dona amb cara trista i mirada innocent, que s'agafa al braç del noi. És la seva germana Ottla, nou anys més jove que ell.

En girar cap a la dreta, un lleu sol il·lumina la cara demacrada de l'home, que acota els ulls. La tuberculosi ha estat cruel amb ell i les seves seqüel·les són evidents, però no ha pogut vèncer-lo. Malgrat tot, li ha quedat un cos esquàlid i la pal·lidesa sempiterna a la pell, com si li hagués de recordar amb quanta proximitat han estat els murs del cementiri. Prem amb força el braç de la dona, el carrer Hötorget és a prop si la memòria no falla.

Cap dels dos coneix la ciutat. Tot just acaben d'arribar amb vaixell. Els dos passatges han estat pagats gràcies a l'ajuda econòmica dels amics, que han recollit una suma suficient perquè l'home pugui rebre el reconeixement universal que es mereix. És la primera vegada que surt de Txecoslovàquia després de la mort dels seus pares. I el viatge més llarg que fa des que va abandonar el sanatori de Viena.

Demana a Ottla d'afluixar el ritme. Respira amb dificultat i en cada esbufec deixa escapar un lleu gemec dels pulmons. Massa quilòmetres sense descans, en ple hivern, amb roba poc abrigada degut a l'extrema pobresa que pateix des del començament de la malaltia. Darrerament la poca activitat literària quasi no aporta ingressos fixos. I Dora, la seva esposa, tampoc pot treballar pels dos. Sort que Max Brod l'ha anat aconsellant en l'edició dels seus llibres i ha insistit fins a l'extenuació per a que Franz tingui un renom fora del seu país natal. Escriure en alemany li ha obert més portes que haver-ho fet en la seva llengua materna, el txec.

Giren de nou, aquest cop cap a l'esquerra. Una placa anuncia Hötorget, on hi ha ubicat el Konserthuset. La façana s'alça majestuosa davant d'ells. Franz s'atura extasiat i obre la boca. Aquest cop no hi ha ofec:

-Ottla, avui la literatura txeca serà coneguda una mica més arreu del món. Avui Franz Kafka rebrà el premi Nobel en aquest edifici.

* * *

[relat dedicat a Franz Kafka (1883-1924)]