VOTACIONS DEL Melorepte8: We Fly So Close, de Phil Collins

Moltes creacions presentades en aquest vuitè melorepte. I això em satisfà, i suposo que a tota persona que sigui sensible i accepti les propostes que ajudin a crear.

Bé, després d'aquesta reflexió, us deixo pas a la veritable literatura i a la raó que ens aplega. Els textos presentats:

1-ABSÈNCIA (Stream Of Conciousness), de desideri

...dormo somnio et somnio et sé musa de les meves nits de la corda dels meus somnis que han de venir i que ja han vingut els acabats els no acomplerts els deixats córrer et tinc en la ment i bec de la font de la teva inspiració refresco les papil·les que van tastar la teva saliva i la teva pell i la sal de la teva suor en fer-te l'amor podem arreglar-ho? hi ha cap solució possible per a que aquests somnis siguin reals com la vida? l'escarbat de les hores sembla temptejar el sí encara que tots els senyals siguin negacions qui tasta els fruits dolços de la presència? qui sap destriar el repte de la nit el concepte de l'oblit? l'amant espera al finestral obert la cançó del bard que l'ha de conquerir que ha d'apropar-lo al seu allunyat país de meravelles i de llegenda en la senda dels perills i dels enemics pretendents des de penèlope fins als nostres dies qui marxa? qui resta? qui ha de seguir escrivint la història de les seves gestes de les seves proeses? qui s'allotja en l'hotel de la lluna quan la nit marxa? qui desitja la calitja i el trepig de la llum quan el desig esdevé fum del foc de les mirades desertes? de nou volen els ocells de la memòria amb parsimònia lentament com si les seves plomes fossin fang deixat assecar al sol de la malenconia com si les palmes del terrissaire haguessin modelat les seves ales per a no poder ser capaces d'allunyar-se de mi del meu cor el glacial la sibèria feta carn que un dia ha de complir el jurament fet als teus ulls al teu cos al teu nom de no deixar-te escapar i has marxat has trencat l'esperança i la paraula com si morir encara fos menys sagrat o més factible que lligar-te a mi lligar el sol al gel ni en somnis puc arribar a imaginar-ho sembla que la imaginació desitgés cridar-me amb força que no esdevingui boig o que embogeixi que no pari d'enfollir-me que ni imagini bajanades que no he de viure somniant que no he de somniar per a viure que no puc retenir dins meu tot l'amor del món perquè són massa batecs per a una sola vida per a una única persona sóc d'acer d'acer i de lluita de lament de notes d'orgue per a enaltir el lament reial i el turment real la creu que assenyala la ubicació del tresor l'anell que ha de coronar el vencedor el que sempre serà posseïdor dels teus llavis Alba del teu cos m'ensenyaràs a volar? podré estendre les meves ales en el teu cel d'adéu? podré bategar al ritme del teu parpelleig? podré viure sense respirar? he de sorprendre'm he de renunciar a llevar-me amb l'escalfor de la teva pell al meu recer sense la teva respiració sense l'aire que m'oferies corda de violí veu estripada àngel del meu enlluernament tot s'acaba? tot ha acabat ja? crec que no encara sento respirar els meus pulmons sota els llençols buits de tu mentre prego que em deixis espai en aquest saló per a ballar amb la mort que serà més fàcil que suportar un sol dia més la teva absència Alba alba que neix ja comença a despuntar el dia núvols pertot arreu núvols dins meu llum claror tu no tu no hi ets tu no has volgut restar al meu costat al meu espai al meu món real al meu somni només només en els meus malsons en el meu subconscient despertaré però encara no encara et visc et veig et sé encanteri de la nit encanteri del record encanteri meu mentre sé que sóc un complet incomplert sense tu dormo somnio et somnio ets absent...

2-Volem tan prop..., de Francesc Arnau i Chinchilla

NOTA de l'autor: Continuació del poema "L'enyor del plor" (presentat al MELOREPTE 4).

Has vist la llum, comences a plorar,
després de rebre els cops reglamentaris,
ara t'espera un llarg aprenentatge,
un llarg camí de roses i d'espines,
el caminar, les primeres paraules,
patir, gaudir, conviure amb els altres,
l'odi, l'amor i tots els sentiments...
Quan has nascut comences a morir!

Ja eres infant i tot és com un joc,
ja has après quant valen els amics,
i compartir dolors i sentiments
amb tots aquells que són ben a prop.
No tot és jo... i jo... i només jo!
també hi ha nosaltres i vosaltres,
i fins i tot, els altres que ignoràvem,
cada vegada et sembla més absurd
aquell instint que tots hem heretat
de posseir quant tenim a l'abast.

A poc a poc t'oblides de jugar,
has de complir el teu principal deure,
la llei que tots portem a l'ADN
per intentar perpetuar l'espècie,
has de formar una nova família,
deixar la teua, fer-te independent,
i treballar com un ruc de sol a sol
per a pagar la hipoteca i el cotxe.
De vegades sembles volar, però...
Volem tan prop de la Vida i la Mort!

3-T'he deixat de buscar de Montse Canes i Giner

Quan m'he adonat de la teva presència
ja no hi eres.
Quan he reconegut l'aire que em fregava
ja no hi eres.
Quan he pres una decisió ferma i valenta
ja no hi eres.
Quan he perdut la por i n'he estat segura
ja no hi eres.

I és que has hagut de passar pel meu costat
somrient-me i oferint-me la mà
per que el vellut dels meus blaus
em deixessin de fer mal.
I és que has hagut d'acaronar-me la pell
somrient-me i oferint-me la mà
per que les cicatrius del meu cos
s'acabessin de tancar.
I és que has hagut de cantar-me a cau d'orella
somrient-me i agafant-me la mà
per que els crits d'humiliacions antigues
el meu cervell deixés d'escoltar.

Quan he deixat de donar voltes a palpentes
ja no hi eres
Quan m'he adonat que el que cercava eres tu
ja no hi eres
Quan m'he omplert d'aire replet d'esperances
ja no hi eres
Quan he volgut obrir la porta que em donaves
ja no hi eres.

I és que he hagut de deixar de lamentar-me
per somriure i donar jo la mà
per que el cos em deixés de fer mal
per així poder ser trobada i no haver de buscar.
I és que he hagut de cantar en veu alta
per somriure i donar jo la mà
per omplir el meu cap d'esperança
per així poder ser jo un àngel i felicitat donar.
I és que he hagut d'encendre jo els llums
per somriure i donar jo la mà
per veure que el meu cos ja no trepitgen
per així poder ser vista i el camí il·luminar.
I és que he hagut d'entendre't i estimar
per somriure a donar jo la mà
per veure de que sóc capaç
per així ser la presència que et vingui a trobar.

4-Massa a prop, de Sergi Yagüe Garcia

Al fons del got, el passat és un pòsit massa feixuc.
Ens hem fet mal, molts cops; com diu en Phil,
hi ha hagut vegades que hem volat massa a prop…

Ens acomiadarem, avui, aquesta nit.
Ens tornarem a fer mal, mentre sona aquesta cançó,
la paret tornarà a ser freda quan et toqui l'esquena,
i les meves mans tornaran a ser honestes, almenys aquest últim cop.

Tu i jo ens hem estimat amb un amor amb tendències suïcides,
i aquesta vegada ha decidit saltar… volar, lluny de nosaltres.
Però ens tornarem a devorar les ganes i volarem l'un contra l'altre,
massa, sí, segurament massa a prop.

5-GUSPIRES, de kispar fidu

Sota el rostre,
de silenciosos àngels,
guspiren els ulls,
d'estrelles impregnades.

Arranquen paraules,
xiuxiuejos que clamen,
pacients les respostes
a preguntes mai formulades.

Primer van desaparèixer,
rere solituds presents,
somnis de fuga,
llibertats absents.

Volàvem, tan pròxims,
que les distàncies entre nosaltres
es desfeien com polsims de pluja
sota les pestanyes.

Tota la vida intentant superar-nos.
Per a aconseguir arribar a ser,
el que ni sabem que volem ser.
Tan propers d'una veritat enganyada?

Sospirs. Sento com suaument remugues.
Els llençols t'abracen. S'estenen les ales.
Ànimes volades. Il·lusions esperançades.
Alcem-nos. Deslliurem-nos. Guspires.

6-Ensenya'm a volar, de Thaïs

Raig de sol que il·lumines radiant,
que fins i tot enlluernes
salva'm de les garres de la foscor.
Ensenya'm a volar per l'abismal cel blau,
a fugir de les velles ferides.
Ajuda'm a esborrar records passats
que avui encara em fan mal,
que avui encara em persegueixen
sota una ombra amenaçant de culpa.

7-Fugint, de gypsy

Cloure els ulls gastats
per una vida adormida,
el sacrifici de la lluerna;

em demanes silenci,
sanglot etern, deliri
amagat d'allò que sóc,

pervisc suspesa
en el avui i l'ara
intermitent

fugint dels mots
lúcids de la consciència.

8-Així ella arribava, de Carme Cabús

Així ella arribava,
plena de primavera,
la passió lluent-li als ulls,
i el cos cabdell de bellesa.

La cabellera que lluu
i als llavis tendresa encesa,
ella arriba buscant llum,
l'amor que no troba i cerca.

****************************

Comença la votació, recordeu:

Termini: d'avui, dimarts 15, a les 18h, fins dimecres 16, a les 18h

Sort, salut i música!

d.