MINIREPTE 56: ÀNSIA (feu servir aquest)

He tingut un problema de cursives... Perdoneu! Copio a continuació les propostes de la Mena.

Salut!

La Nsia era una nena de vuit anys que vivia sota un pont obert a la vida.
Hi havia viscut feia tant que ni recordava com hi havia arribat.

Un bell pont de pedra, inútil si no fos que era l'habitacle de la Nsia. Cap riu, cap rierol no hi fluïa qui sap lo!

La nena tenia els cabells negres i ondulats i li arribaven als genolls. El vent els li pentinava somrient. La pell, blanca i fina, que la rosada li cuidava, li feia de mare fada.
La Nsia anava abillada amb fulles de col...tot i que no era cap eruga. I anava descalça tot l'any. Era feliç cada dia perquè no sabia ni què era cada dia. Era amb el que era i prou.

Un dia, i fins aleshores no li havia passat mai, va sentir la gana. La gana, una mena d'insistència que li cremava l'estómac, que li provocava salivera, que li feia raucar, insistents, els intestins!

Quan apareix la gana li ve del bracet el desig.

La Nsia havia viscut de l'aire del cel i ara es trobava així. Cap estat ideal perdura!

Passava ànsia, la Nsia.
Passava ànsia, la Nsia.

I li va canviar el tarannà. El pont enyorava la rialla fresca com aigua lluent!
La cara li quedava tibada. I maleïa aquella sensació que no la deixava viure.

De cop es va trobar menjant-se la indumentària. I va quedar nua. Li va fer vergonya. La Nsia ara tenia una nova ànsia: la de vestir-se.

Va arreplegar quatre plàstics bruts de bosses de supermercat amb les lletres mig pelades mig descolorides i es va tapar com va poder.

I vençuda per les ànsies va fer cap a la civilització.



Mena (per què cony existeixen, les ànsies?????)

'Ansiedad de tenerte en mis brazos musitando palabras de amor....'. I a partir d'aquí el disc estava ratllat i podia sentir-se aquesta part de la cançó mil vegades i si es volia mil i una nits.
La Lola estenia roba i l'escoltava amb el cap moll amb els rulos per quedar ben lleona. L'endemà tota la colla de jubilats marxaven a Tenerife i volia estar maca. Era una de les vídues que feien més goig, la que més. Ho sabia i la satisfeia. Cantussejava la lletra del Jorge Sepúlveda. Recordava l'Antoniu. L'havien ballada tant! I la vida també l'havien ballada, junts. Massa junts. Massa Antoniu. Massa enganxós. Massa. Massa.

Li va deixar la casa, ella que no tenia res i que venia pràcticament de sota el pont. I una fortuna prou considerable com per no haver hagut de treballar mai, mai, mai. No es podia pas queixar.

Somreia, la Lola, mentre amb les pinces de fusta penjava mitjges i calces de blonda de color sépia. Hauria de comprar-ne d'un color que fos picardiós, incitant.

Tenia un setantè clissat, i no era pas un pelacanyes.
Duria el vell tocadiscos i el faria ballar quan el dugués a la seva cambra. I qui sap si, amb poc temps i una bona canya, novament casada, heretaria. Nou somriure.
Calia amortitzar el Sepúlveda a còpia de ben pensades sepultures!

Mena (hi ha enginys tan...tan de Lola!)

Se sentien trets. Molts trets. Una munió de trets. Una infinitud de trets en la magnitud de la nit freda, tan freda.

Ella no volia tancar els ulls.
No encara.

I si ho feia...podia veure els ulls d'ell, fixos en ella, expressius, ferms, naturals, lluents, salvatges. Podia sentir la seva mirada tan intensa com la llum de la lluna.

Sentir la seva mirada tan intensa com la llum de la lluna.
La seva mirada tan intensa com la llum de la lluna.
Tan intensa com la llum de la lluna.
Com la llum de la lluna.
La lluna.

Se li tancaven els ulls, irremeiablement.
I allà hi havia la mirada d'ell, confiada i pidolant.

Es va aixecar i va voler ser vista.
Va esforçar-se per avançar, un intent de córrer. Amb ànsia ho va aconseguir...encara que només van ser uns quants metres, els suficients per canviar el destí.

Uns quants trets ben fets van acabar amb les seves ànsies.
Somreia en cloure els ulls definitivament i fer el darrer esguard al satèl·lit.

La dona-lloba havia aconseguit despistar caçadors i gossos d'on amagava la canalla-llobatona. I així l'ànsia del licàntrop ja mort i la d'ella mateixa desapareixien, com ho faria la boira de la matinada quan sortís el sol.


Mena (tampoc cal que siguin sempre els 'dolents' de la pel·lícula, no?
(Ah, i ja concloc la participació...a la tercera va la vençuda...(diuen)).

Assegut en un racó de l’estança, l’avi roman sempre silenciós; gira la vista enrere i s’endinsa pels indrets amagats de la memòria per tal de trobar l’antiga vida de pescador. Ara ja té el cos molt fatigat, però encara s’interna dins del mar, amb una barqueta que té, per sentir gust de sal dins del cor.

Quan retorna a la llar, el nét sempre l’abraça afectuós i li demana que li expliqui l’aventura que acaba de viure; no vol que romangui tan callat. Li pregunta de quin color era l’aigua mar endins, com es movien les ales de les gavines, com eren de nivis els núvols... i també li explica que voldria acompanyar-lo, que no és bo que les persones grans estiguin soles... però l’avi sempre contesta que la barqueta és massa petita per a dues persones.

Aquest vespre, en tornar l’avi del seu viatge, el nen l'espera impacient, i després d’omplir-li les galtes de petons, li deixa damunt dels genolls una gran capsa de cartró amb trossos de vidre blau, cotofluix i una barqueta de paper, tot dient-li:

- Mira, avi, tot això ho he preparat mentre tu eres fora; a partir d’ara, sempre més navegarem junts. Imaginarem que aquests brisalls d’ampolla blava són aigua de mar i que el cotofluix és una gran nuvolada blanca, i pujarem en aquesta barqueta que he fet amb paper de diari. Deixa’m fer-te companyia, avi...la meva barqueta és més gran que la teva, i el teu paper ja és molt vell...