Zzzzzzzzz

ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ


Al nas.
A les cames, braços, peus, mans, orelles, coll, dits, fins i tot al cul si et poses a tir; a tot arreu. No hi ha cap lloc que els faci fàstic. La qüestió és menjar i no s'aturen a pensar en quina part del teu cos es troba el gènere en millors condicions. No s'ho pensen dos cops; els paios van sempre desmaiats. Tant se val el lloc on et trobis: a la feina, de vacances, a la platja, muntanya, riu, al Nordkapp, al Senegal. Allà hi són.

N'estic fart. Els odio.

Odio els mosquits!!!

Puc suportar els grans, són molt espectaculars i brunzeixen de forma notòria però van al seu rotllo. Passen de tu. Mengen bitxets petits o porqueria microscòpica. Molesten quan es col·loquen a la tele però de seguida marxen i no són empipadors. A mi, aquests, fins i tot em fan gràcia perquè sembla que vagin una mica descoordinats. Van de cara.

Els seus familiars petits són repel·lents. Sempre estan amagats darrera un gerro, dissimulant en el cable de la làmpada, a l'escaire d'un quadre, al paisatge del mes que toqui del calendari de "La Caixa", als cordons de les sabates, sobre el llibre de la tauleta de nit, darrera la cortina, el telèfon, l'agenda, unes claus, un boli, una carta (aquest gairebé sempre cau), el diari, no sé, mil llocs. A vegades fins i tot desapareixen. Tu saps que hi són però en realitat han desaparegut. Passes de la peli, del partit, t'aixeques del sofà armat d'un esprai, una revista, la xancla, un drap de cuina i res. Els tios són llestos. Quan et veuen de mala llet s'evaporen.

No s'obliden de tu. Si t'han tastat ja has begut oli. Començarà un joc en el que la presa sempre té les de perdre. Brunzeix per una banda i el malparit ja t'està xuclant per l'altra. Sé el que em dic! No sé, potser aquell dia anaven de dos en dos i després es van repartir el botí en un petó ardent i sucós.

I què em dieu quan arriba l'hora d'anar a dormir i t'has assegurat que no hi hagi cap a l'habitació perquè has muntat una cacera i un ha mort esclafat contra un vidre, un altre, oh!,oh! pobret!, ho sento! (damunt el sobre de la factura de la Fecsa) a la paret ( i després s'ha de netejar amb el fregall de la cuina i encara queda més brut i has d'agafar un drap humitejat i marxa la sang però et quedes sense pintura en el lloc que més es veu del menjador i quan s'adoni la dona ja t'espavilarà) cau un tercer i un quart queda enganxat a la sola de la teva sabatilla.

I ja pots estirar-te tranquil.

El que semblava una victòria en realitat era una terrible derrota. Poses el cap al coixí, es fa el silenci, fas la primera capcinada i zum, zum, ho tens clar company! T'aixeques emprenyat, obres el llum, la despertes i sempre et diu: Què fas? TANCA EL LLUM!!!, ja estem igual que cada nit!

I encara renegues més perquè no hi ha solidaritat al món (ella passa de tot perquè sap que tu tens la sang dolça i que no l'atacaran mentre tu hi siguis) i et mossegues el puny perquè t'acabes de trencar el dit petit amb una de les potes del llit. Per acabar-ho d'adobar fa una xafogor tremenda. Tot és tancat, segellat (ja tens prou amb els que tens dins de casa com per albergar els de fora) Fantàstic, et regalima la suor pel coll i baixen els primers riuets i deu n'hi do quina panxa!
T'hauries d'aprimar d'una vegada però deixem-ho estar que ara no ve al cas.

Os pedrer!, no el trobes. Deixes l'escombra a la cuina i et tornes al llit després d'obrir el primer calaix de la calaixera i et prepares per atacar. Tanques el llum, sents la respiració forta de la teva companya i l'enveges de forma insana. Et fas l'adormit (en realitat sembla un joc) i el podrit triga ben poc a fer-te una segona visita. Un vol baix de reconeixement sobre el teu pavelló auditiu,zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz i zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Estires el braç fent cassoleta amb la mà, la tanques de cop i, remenes els dits per veure si hi ha hagut sort i pots notar el seu petit cos empastifat en el teu palmell.

Res. Sempre és res.

Quan el sents aproximar-se per segon cop encens la llanterna que t'havies guardat sota el coixí i no l'atrapes però li fots un ensurt que el tio es queda cagat. El segueixes amb el feix de llum i veus que s'atura al sostre, damunt l'armari. Tanques la llanterna, la diposites a terra i et rendeixes. Saps per experiència que si t'alces ell haurà desaparegut i no vols seguir-li el joc.

Tora!,Tora!,Tora!

A l'endemà t'aixeques amb una picada al turmell, una altra al coll i una tercera al braç. Et rasques, et diuen: no ho facis. Et donen el roló per la picor però el mal ja està fet. Esbufegues, t'asseus a la tassa del wàter i observes sobre la rajola un mosquit d'aquells que tenen les ales peludes i semblen tontets perquè són fàcils de matar. Són uns insectes que sempre t'han caigut bé perquè l'únic que fan és estar cara la paret i no molesten.

Obres el palmell i l'esclafes. Et sap greu però les tres marques que t'han deixat els seus parents reclamen venjança.

Te'l mires desmuntat sobre la mà i t'adones que el pobre està totalment ressec.

Porca misèria!