Vull un sofà arran de via

Exigeixes la vida en un instant, el viure per viure i i el viure pel plaer de la vida...

Un poema que subtilment ens demostra com n'és de bonic el món a cada petitesa, i el poc que costa fer-nos feliços...

Aquí apareix el plaer de la imaginació, del deixar-te portar, del saber viatjar tot i no ser dalt del tren:

Exigeixo un sofà sense molles
arran de via,
on m'hi pugui asseure
per veure com passen
trens que no em porten.

Aquí la felicitat en allò que és simple, allò de "no és més ric qui més té, si no qui menys necessita". El saber recollir coses i saber perdre-les a la vegada, perquè si no tens les mans buides no pots recollir les coses noves que vénen a cada instant...

I exigeixo una bossa de plàstic,
d'aquelles mig trencades,
per perdre, mentre camino,
tot allò que no em fa falta.

Aquest últim paràgraf és preciós, una joia: et fa somriure com una bleda... la il·lusió.

I exigeixo una sola sabata,
i així viure amb la il·lusió
que algú porta l'altra.


M'encanta aquest poema. Et continuaré llegint,

-Filladelvent-

PD: quan arribis als 1000 comentaris farem una festa al fòrum!! ;)

..gens fàcil fer poesia profunda -penso que aquesta ho és-, mitjançant paraules i expressions del tot irrellevants: sofà, bossa de plàstic, sabata desaparellada (!¡)

Crec que un dels teus punts forts és això mateix: el domini absolut i rotund de les metàfores.

A reveure!

És un poema perfecte. M'encanta. Dones importància a tan poquetes coses que són alhora tan grans!!

Un poema increible, de veritat.

Una abraçada.
Salz.

exigència feta poesía, amb la ilusió que algú l'accepti...je je

molt xula