Vull, però...

has de viure, has de sentir
m'he passat molts anys fent poesia oral per una sola destinatària, haig de vigilar i mimar aquest costum

sempre el món em prèn la musa per arraconar-la en l'oblit, i amb la voluntat puc escriure per a la ment però no des del cor.
un poema molt bonic

Moltes vegdaes no pots escriure i no veus la raó, pense potser demà si ho aconseguiré, potser passat demà.. i un dia el lleves agafes la ploma i escrius les coses mé sboniques i més impresionants, i et sorprens.

Una abraçada

així em sent jo, pitjor perquè de la meva incapacitat per escriure no puc fer un poema com el que tu has fet ...

Una abraçada

Conxa

quin mal de cap provoca morir de ganes d'escriure i que no surti res, que les mans no ens funcionin i sembli que tot resta dins nostre i hàgim perdut la capacitat de síntesi i de materialitzar tot allò que ens cerca...

Molt ben expressat,

Thalassa

COMENT

Terrible dualitat, aquesta, quan una part del nostre ésser ens reclama a crits que ens aboquem a l'escriptura per alliberar-nos de les angoixes, per fugir de les pors, dels dolors.

Terrible dualitat, aquesta, quan el fet d'escriure ens és negat per una altra part molt profunda de la nostra persona.

Ens debatim en una lluita a favor de la creació, provant de vèncer, intentant trobar de nou les lletres, els mots, les frases... però no sempre guanyem.

Sí: terrible dualitat, aquesta. Però amb el poema que has escrit et demostres a tu mateixa que has vençut, perquè ho has aconseguit.

Escriure va més enllà de la simple unió de paraules. Escriure és un clam a la vida. I tu ho acabes de fer.

Salut!

LLIBRE

Expresses motl bé unes emocions que hem tingut tots, i no crec que cap escriptor o poeta m'ho refussi. Té a veure amb la vida. De vegades tens la vida buida i no escrius. De vegades, però, la tens tan plena que tampoc pots escriure. L'important és que tenim les històries ficades al cap i elles soles acaben sortint.

Volia agrair-te els teus ànims i els petons, que també t'envio. He de confessar que em va baixar molt la moral no ser escollida pel llibre. A més de la vida actual, que la tinc una mica apàtica. A més del pensar que, si vull presentar-me a concursos, no puc publicar aquí. Però m'ha fet molta il.lusió rebre el teu missatge.
Un petó motl gran
Glòria

D'un no res treus paraules suaus, encisadores. Creus que no pots però sí. Cada mot, cada vers, cada estrofa són inundacions de plaer, d'alegria i de joia pels que et llegim. Gràcies brideshead, penso igual que la primera vegada que et vaig descobrir, no deixo de ser un aprenent al teu costat.

...com vaig escriure el meu "Literalment mort", fa anys, també hagués pogut escriure poemes amb el mateix tema del teu "Vull, però...". El que passa és que a diferència de tu, quan "volia però...", no em sortia res. I no escrivia. I tu ho has fet. Felicitats!
D'altra banda, aquesta sensació que tu descrius tan bé, l'he tinguda moltes vegades: el col·lapse d'idees, sentiments o sensacions... que es saturen al cervell i que no sabem canalitzar perquè vagin brollant a poc a poc.
És més, no només l'he tinguda poèticament aquesta sensació; sinó que de vegades voldria dir moltes coses i sembla que la veu no em surti, com si em quedés ben afònic, assassinant idees que es queden entollades en mi mateix i que són una llàstima!
El poema que et vaig posar al teu "Punt infinit", no el publicaré, doncs crec que ara el podria escriure molt millor de com el vaig escriure fa uns set anys més o menys.
Els teus comentaris m'agraden molt, és més: m'omplen (tot i que siguin exagerats), així doncs els intentaré correspondre amb bons relats...
I tot i que no ens coneguéssim (en persona), jo també t'estimo. És fàcil fer-ho, només llegint-te, ja aflora aquest sentiment...

Tot i que la dita diu que ‘voler és poder', molts cop volem coses que o bé no podem o bé no sabem com aconseguir-les... aleshores ens esforcem per poder-les fer, encara les desitgem amb més força, fins que ens bloquegem. Per tant, millor dir les coses poc a poc i no voler-ho dir tot de cop (ondia, potser algun dia hauré de seguir els meus propis consells!). Gràcies pel poema, felicitats.

he tingut sensacions com aquestes. Es per això que em sento plenament identificat amb aquest teu poema. I és una sensació que ens afecta a molts. I tal com diu la glori, has sabut aprofitar l'avinentesa d'aquest moments qualificables de més aviat "baixos" per a nosaltres els escriptors.
El poema, encertadament, es el resultat d'un encertat "deixar-se anar". Encertat perquè en moments com els que descrius és fàcil caure a la temptació d'una poesia forçada que pot semblar de tot menys agradable.
M'ha agradat molt la penúltima estrofa; allunyar-se lentament de la realitat, teletransportar-se a un altre món, també forma part d'aquests moments...
Una abraçada,

Vicenç

Ja ho crec que escrius! i tant que sí!! Mira ja ho has fet i ben clar!