Vol a Naxos

L'autobús que ens portava des de la terminal circulava lentament al seu voltant. Com el domador de lleons, al circ, que camina amb passos ferms però curosos dins de la gàbia fent un cercle a certa distància de la fera abans de començar a fer-la ballar.

Aquell avió no feia massa bona pinta, la veritat. Semblava que havia volat ja massa hores per ser encara allí. Però hi era, esperant-nos impacient per portar-nos a Naxos, l'illa més gran de les cíclades.

L'amiga de l'amic que ens la va aconsellar va dir-nos que en aquesta illa hi trobaríem els mateixos atractius que els que poguéssim trobar a les altres illes gregues, però sense les aglomeracions que durant l'estiu s'hi produeixen. Per això van decidir-nos per Naxos. Per això probablement també les companyies prefereixen posar a les altres destinacions avions més moderns.

Va parlar-nos de la seva petita capital, Naxos City, un poblet de pescadors amb un palau d'estil venecià que regna damunt de la població. També va referir-se a la Portara, en un illot proper, on avui s'arriba passejant per un trencaones. Segons diu la llegenda, en aquest indret va ser on Teseu va abandonar Ariadna, la qual va tenir un tràgic final tirant-se al mar. En l'actualitat, les parelles d'enamorats s'hi estan mentre dura la posta de sol perquè diuen que és un bon averany. Asseguts damunt d'alguna roca, abraçats, xiuxiuejant-se paraules romàntiques, plenes de promeses que mai compliran i de plans que no es faran realitat, esperen l'arribada de la nit.

L'escaleta d'accés era d'aquelles que s'obren des de dins de l'aparell com el gall d'una taronja. La barana, per anomenar d'alguna manera a la corda que penjava de les barres subjectes a banda i banda dels graons, servia per no agafar-s'hi i incitava a fer servir l'equipatge de mà per fer contrapès en la lluita contra la pèrdua de l'equilibri, causada per la forta ventada, habitual a peu d'avió.

Una vegada acomodats en els seients, i mentre sentíem atentament les explicacions de l'hostessa sobre la seguretat durant el vol en cas d'emergència, tot va començar a tremolar, fins i tot els pèls del bigoti de l'empleada d'Olympic Airl Lines, que va deixar de banda el patracol d'estris que ens estava mostrant per córrer a asseure's al seu seient amb doble cinturó de seguretat.

El fet que ens toqués asseure'ns a la primera fila de l'aparell va fer que, a més de poder observar amb deteniment, més de que voldríem, la part de la cabina, i de veure que això del bigoti de les gregues no és cap estereotip, la paret folrada de moqueta que ens separava de la tripulació era plena d'unes ratllades, semblants a esgarrapades, que fins al cap d'una estona no desxifraríem.

Qui més qui menys té respecte a això de volar. Les condicions d'aquest vol, però, no invitaven a ser massa optimistes. Observant els altres passatgers es podia comprovar que la majoria oferien un aspecte similar. La clau per semblar còmode només es pot trobar en aquests casos en la capacitat de dissimulació del personal, que fa més o menys evident la preocupació fins que s'arriba novament a terra ferma.

Alguns optaven per fer veure que llegien, encara que el fet de no passar pàgina gairebé mai denotava la dificultat que tenien per concentrar-se en la lectura. Altres feien que escoltaven música, però els seus constant moviments mirant aquí i allà, demanant qualsevol cosa a l'hostessa o visitant aquells lavabos tan i tan còmodes dels avions, deixaven al descobert que l'únic que em diferenciava d'ells era que jo controlava menys les meves reaccions i que podia arribar a posar-me fins i tot irascible fins que l'aparell infernal tragués les rodes i trepitgés l'asfalt abandonat durant massa estona.

El problema era que, a hores d'ara, encara trepitjava el ciment de l'aeroport d'Atenes.

Una vegada el soroll va estabilitzar-se, l'avió va començar a moure's poc a poc. Semblava increïble però es movia. I fins i tot, ho he de reconèixer, va enlairar-se amb certa facilitat. La força de l'embranzida m'allunyava de la paret i em feia oblidar què hi podia haver causat aquells estranys senyals.

No va fer falta esperar massa estona, però. Després d'un trajecte incomprensiblement tranquil, que va calmar tothom i va fer-nos sentir els reis dels prejudicis, va arribar l'hora de la veritat. L'hora de les esgarrapades.

Algú de la tripulació va advertir-nos que ja érem propers al nostre destí, l'aeroport internacional de Naxos. Mentre les hèlices reduïen el seu ritme fins a mostrar-nos les pales que ens havien empès fins allí, vam mirar la pista d'aterratge per la finestreta gastada i bruta. Era tan curta que semblava més una plaça d'aparcament que no una pista on havia d'aterrar un vol comercial. Fins i tot es veia una carretera al final de la pista amb cotxes a banda i banda, aturats, esperant que es produís l'esdeveniment. Dies després vam assabentar-nos que un semàfor impedia el pas per aquest tram de la carretera en precaució que l'ancoratge del pilot no fos suficientment efectiu.

Era impossible aconseguir aturar aquella bèstia -en aquell moment ens va semblar molt més gran i potent que al sortir- en tan poc espai. Però vaja si ho va fer. La frenada va ser tan intensa que la galta no tenia altre remei que recolzar-se a la paret de les esgarrapades i les mans o esgarrapaven o intentaven que la resta del cos no hi anés a parar també. El fum que es veia per la finestreta era dels pneumàtics que cremaven amb intensitat. Quan l'ànima va tornar-nos dins del cos i l'avió s'havia aturat, tot va tornar a ser normal. Fins i tot l'avió, que de sobte va semblar-nos l'aparell més adequat per fer el que acabàvem de fer.

Quan vam sortir novament a l'escaleta, vam veure de lluny la terminal de l'aeroport. Estic segur que a Castelldefels hi ha "xiringuitos" més luxosos que aquestes instal·lacions.

Evidentment, vam fer el trasllat avió-terminal a pota, i encara gràcies que et portaven l'equipatge. Això sí, el van posar en una cinta sense fi que llençava les maletes a terra, directament.

Ens vam afanyar a recollir les nostres bosses abans que quedessin esclafades sota la resta de maletes i vam buscar l'oficina de lloguer de cotxes on havíem reservat un 4x4. No la vam trobar. De fet, l'únic rètol que anunciava alguna cosa a tot l'aeroport era de la Coca-cola, i estava just damunt d'una barra que volia ser, o millor dit, que en algun moment passat havia estat una cafeteria.

Fins que se'ns va acostar una noia i ens va preguntar si érem qui érem. En assentir ens va demanar que l'acompanyéssim al despatx per fer els papers del cotxe, que era al mateix cotxe. Així que vam liquidar l'assumpte i vam demanar-li que ens indiqués com podíem arribar al Holiday Naxos.

No ens va resultar gaire difícil trobar-lo, ja que estava ubicat a la mateixa carretera que va des de l'aeroport a la capital i les indicacions eren bastant clares. Era un hotel format per un conjunt de cases baixes, com si fossin bungalovs, pintades de blanc i blau i envoltades de buguenvíl·lees, formant un conjunt atractiu.

Després d'haver-nos acomodat i d'haver descarregat les bosses a les habitacions, vam marxar cap a Naxos City per fer una volta.

Però això, ja us ho explicaré un altre dia.