La tortura

M'ha dit que tinc poca cosa. La doctora Sabater diu que pel temps que fa que no visito un dentista, segons jo li he explicat, tinc una boca prou sana. De fet, ha sentenciat dient que amb quatre cosetes que cal fer em quedarà com nova. Una vegada ha deixat de tafanejar entre els meus queixals amb aquell punxó assassí i el mirallet traïdor i espieta, m'ha acompanyat a recepció per tal que la recepcionista em donés hora per la primera sessió i amablement m'ha dit que res, en un plis-plas, ho tindrem tot resolt. Efectivament l'eficaç administrativa del taulell blanc de recepció de clients acollonits m'ha citat per la propera setmana i m'ha lliurat un pressupost: una higiene general, una obturació de la peça 24, una reconstrucció de la peça 47 i, finalment, una endodòncia amb reconstrucció de la peça 17, que ha estat la causant de la meva presència en aquest escorxador. Dos-cents setanta sis euros de res. I això que era poca cosa.

Acabo d'entrar de ple en el descomunal món de la reparació odontològica, on el poc és car, i el molt és massa. Tanmateix estic content perquè en el pressupost que m'ha donat la sangonera de recepció hi havia impreses altres opcions amb aspecte d'estar reservades per a aquells que tenen molta cosa i que, almenys a hores d'ara, sembla que no m'afecten. Expressions com "corona de ceràmica", "parcial de resina" o "extracció quirúrgica" sonen extraordinàriament més cares que les que en el sorteig que de la meva boca ha fet la tafanera de dents m'han tocat. De moment, només antibiòtic i la setmana que ve començarem la matança del nervi. Déu meu! Perquè hem de tenir dents les persones? Estaríem millor mamant teta tota la vida.

Hi havia una altra opció, és òbvia. Es tractava de deixar morir la peça 17, arrancar-la sense compassió i a pastar fang, i a menjar sopes. Això, és clar, no és aconsellable. Massa econòmic i massa sopes, perquè si perdés la peça 17, la banda dreta de la meva màquina de queixalar quedaria més inútil que un cervell a l'Administració Pública. Tenint una boca tan sana com la meva i amb tan poquetes coses que li cal fer, és evident que qualsevol altra solució que no passi per aquests dos-cents setanta sis euros és una ximpleria. Per cert, parlant de peces, i concretament de la reconstrucció de la 47: mai hagués dit que m'hi cabessin tantes dents a la boca... Quina quantitat d'obturacions, reconstruccions o corones potencials!