L'herència del l'avi

La fina pluja que queia sobre Bradford des de feia dies no tenia intenció d'aturar-se durant l'estona que havia de durar el partit. No era res d'estrany, ja que el clima de la zona feia habitual jugar sobre mullat. A més, l'aigua posada damunt la gespa del camp donava aquella olor intensa i fresca que tant li agradava a l'Alan. En el seu seient darrera la porteria, a la graderia de l'avinguda Dallas, no es perdia mai cap partit dels Bantams.

A l'Alan li agradava arribar una bona estona abans dels partits a l'estadi del Bradford City per, recolzat a les tanques de publicitat que envoltaven el terreny de joc, petar la xerrada amb els jugadors de l'equip local, que el coneixien bé, mentre escalfaven els músculs convenientment per evitar lesions a l'hora de la veritat. Després, a mesura que s'apropava l'hora del partit, l'Alan s'anava diluint entre la multitud groga i vermella. Ell, però, seguia sent l'afeccionat número u de l'equip, el primer en arribar i el darrer en marxar després d'haver comentat la jugada amb els protagonistes. Un autèntic supporter.

Molta gent es fa d'un club, o diu que és d'un club, quan guanya sovint i aconsegueix triomfs rellevants. A l'Alan li molestava que aquesta gent es considerés afeccionada al futbol, i molt menys a un equip concret de futbol. El veritable afeccionat era com ell, fidel a l'equip que un dia va escollir com a seu i que temporada rere temporada seguia fil-per-randa. I per això cada quinze dies complia amb el compromís que un dia va adquirir amb el Bradford City.

Aquest, però, era un dia diferent. L'Alan s'estava al seu seient sense gaires ganes de parlar. Amb els dits de la mà, dins la butxaca dels pantalons, acaronava els marges d'un sobre doblegat. Just abans de sortir de casa, en mirar la bústia havia trobat entre la correspondència habitual de factures i publicitat, una carta personal, d'aquelles que no es reben ja avui en dia, que li arribava de Barcelona, a Catalunya segons posava en el trametent, a Espanya segons constava al segell del franqueig. En el sobre hi posava el nom de la seva mare, tot i que l'adreça confrontava amb les seves dades i per això l'havia rebuda ell a casa seva.

Els gols anaven acumulant-se a la porteria de l'equip visitant, sense que això produís una especial excitació en l'Alan. Qualsevol altre dia hagués organitzat aquella popular cridòria entre els veïns de localitat. Yes! yes! yes! accelerant el ritme fins a convertir-lo en un crit indescriptible i alienant. Però aquella carta guardada a la butxaca va convertir aquell partit de lliga en un partit intrascendent. S'ensumava que era davant d'un dia especial.

Qui signava la carta tenia el mateix cognom que la mare i, per tant, resultava obvi deduir que es tractava d'algun parent llunyà. No sabia, però, que tinguessin parents fora d'Anglaterra. Parents vius.

Quan va acabar el partit l'Alan no es va esperar com cada dia. Prou havia fet complint amb la seva obligació d'afeccionat aguantant els noranta minuts de joc. Mentre el xiulet de l'àrbitre anunciant el final del partit encara ressonava, ja era a escales amunt per sortir de l'estadi com més aviat millor. La curiositat se'l menjava i volia anar a casa la mare per esbrinar que deia en aquella carta escrita en espanyol, de la que no era capaç d'entendre ni un borrall i que inexplicablement havia rebut a casa seva.

El fum que s'escapava per la xemeneia de la casa delatava que no era buida. La porta oberta, tot i les mil vegades que l'Alan havia esbroncat la seva mare, li va donar la benvinguda i va poder avançar sense obstacles fins al menjador, on la senyora Pritt s'estava, mig dormint mig mirant, algun d'aquells reality show insuportables que feien per la TV. Després de fer-li veure novament que avui en dia ja no es podien tenir les portes de casa de bat a bat perquè Bradford s'havia fet massa gran, va donar-li un petó a la galta i va lliurar-li la carta. Li va explicar que l'havia rebuda a casa, que semblava d'algú conegut i com que no l'entenia li portava a ella perquè estava escrita en espanyol i ella la sabria desxifrar.

La senyora Pritt se'l va mirar amb cara de sorpresa i va agafar les estretes ulleres de llegir. Amb cura va desfer els plecs dels fulls de paper reciclat que hi havia dins del sobre i va començar a llegir aquella història.

El contingut de les primeres ratlles va fer que, només uns segons després d'haver inicat la lectura, les mans li caiguessin d'esma sobre la falda i el cap es recolcés pesadament en el capçal de la butaca on era asseguda. La tensió que es dibuixava en les seves faccions feia evident el trasbals que li estava produint llegir aquella carta.

-Déu meu! -va proferir amb una veu profunda i transcendent.
-Que passa mare?

Sense dir-li res va recuperar l'alé i va tornar a enfrontar-se a la lectura. La presència del seu fill s'havia fet invisible i la palidesa del seu rostre deixava clar que allò no era res trivial, mentre algunes llàgrimes començaven a descendir per les seves galtes i elevaven el document a la categoria de molt important. Potser mai l'havia vista en aquella situació. L'Alan, però, en veure que es tractava d'alguna cosa molt grossa va mantenir-se en silenci mentre la mare acabava de llegir, introduint únicament pauses per sospirar i per mormolar déus meus ben expressius de la magnitud de la tragèdia.

Era evident que ja havia acabat feia una estona, però la Montserrat Pritt, Brusi de cognom de soltera, no aixecava la vista d'aquell full ple de paraules incomprensibles per l'Alan però que havien donat un cop intens en el cor de la seva mare en llegir-les.

Tot i no haver-se refet del tot, fent honor a l'humor britànic que, tot i no ser nascuda a les Illes, havia adquirit amb el pas dels anys, la Senyora Pritt, o Brusi com es vulgui, va dir:

-Això no és espanyol Alan, això és català. És una carta de la meva germana.

Totes aquelles emocions estaven justificades. L'Alan sabia que la mare no tenia cap germana. O millor dit, L'Alan sabia que la mare pensava que no tenia cap germana. Almenys fins que aquella carta va arribar a Bradford aquella tarda plujosa del mes d'abril.

De sobte, les batalletes de sobretaula de cada Nadal van cobrar un protagonisme inesperat. Aquella guerra civil a Espanya amb els avis fugint a França per culpa d'haver lluitat amb els dolents. Aquell camp de concentració on van anar a parar, enllaçant de fet amb la II Guerra Mundial. Aquella separació tràgica dels pares de la mare i de la mare a mans de les forces alemanyes. Aquella obscura mort dels avis en els camps de Mauthaussen i Trevlinka. Aquell peregrinatge inacabable i penós de la petita Montserrat fins a les Illes Britàniques, de la ma de la Teresa i el Josep Tubert, amics dels avis que la van afillar després de la mort dels seus pares. Totes aquelles històries farcides d'una presumible barreja de literatura i excés de xampany ara, de sobte, es tornaven plenament actuals. Més enllà encara, en descobrir que l'avi no havia mort i havia tornat a Espanya després de fer mans i mànigues per trobar l'àvia i la mare. Una veritable història amb el final tràgic d'un home desesperat i enfonsat per haver de donar per mortes la seva dona i la seva filla. Un home que va morir l'any 1982 sense saber que, a més de la Núria, tenia a Bradford la seva altra filla. Una filla que pensava que no tenia pare des de que el 1943 va morir en un camp de concentració nazi.

Entre les explicacions de la seva mare i l'experiència d'aquelles històries de Nadal, l'Alan va anar construint aquell trencaclosques gegant fins arribar a compendre aquella increïble realitat.

Quedava encara, però, encaixar la peça més difícil de totes, com aquelles del tros de cel de tots els puzzles que són malaïdement iguals. Es preguntava com i perquè aquesta carta havia estat escrita ara, l'any 1992, deu anys després de la mort de l'avi Isidre i quaranta-nou anys després de la mort de l'àvia Higinia, la qual descobrien ara que havia estat l'única de la família Brusi en quedar-se en aquell camp de treball polonès.

El relat explicava que un temps després de l'alliberament de Mauthaussen, quan l'avi va aconseguir refer una mica la seva vida va tornar-se a casar, i va tenir una filla, la Núria, una filla que d'alguna manera venia a substituir la Montserrat, sense saber que realment era la germana petita de la Montserrat.

La Núria va crèixer i va ser educada com a filla única, sense saber més que allò que se li va explicar quan l'avi havia considerat que tenia prou edat i que no era més que la història de dues guerres encadenades, a conseqüència de les quals va perdre una dona i una filla. Qui es podia imaginar, però, que a aquesta filla la Núria la tornaria a trobar.

La mare llavors va fer-li memòria a l'Alan i li va recordar quan, feia uns mesos, s'havia inscrit a la Federació com a assistent d'algun dels nombrosos grups de seguidors barcelonistes que s'esperava que anirien a la final de la copa d'Europa, que aquest any s'havia de celebrar a Wembley, aprofitant la proximitat amb Bradford i el coneixement de l'idioma català que el matrimoni Tubert s'havia encarregat de mantenir. Li va fer gràcia inscriure's-hi amb el seu cognom de soltera, no per res, sinó perquè Brusi era un cognom català com s'imaginava que ho serien els dels seguidors que es preveia vindrien. I aquesta va ser la clau de tot plegat.

Segons deia la carta, la casualitat va fer que, en comprar el pack del viatge i les entrades per a la final, a la família Brusi de Barcelona els assignessin una assistent que tenia el mateix cognom de ells. Aquella nova experiència de la UEFA d'implicar els ciutadans del país on es jugava la final d'una competició europa de futbol per fer d'acompanyants i guies turístics als diferents grups de seguidors dels equips finalistes havia esdevingut el punt de partida d'una investigació que portar a descobrir a uns barcelonins barcelonistes que tenien família a Anglaterra i que aquella no era
de cap manera una família llunyana sinó que es tractava d'una germana de la Núria, i una tieta per als seus fills, que creien morta des de feia cinquanta anys.

El que va començar amb la curiositat per tenir el mateix cognom que l'assistent britànica que els havia tocat, va anar derivant en una investigació en tota regla que finalitzà amb un final extraordinari: Assabentant-se que la persona que els havia de fer de guia durant els dies que estiguessin a Londres era la germana gran de la Núria.

El fet d'haver rebut la carta a casa de l'Alan només era una petita desviació en el tret que havien fet de ple a la diana de tot l'assumpte, produit, sens dubte, perquè les dues cases, la que ocupava l'Alan i la de la Montserrat, estaven a nom d'ella i, d'acord amb el compliment de les disposicions de la llei de Murphy, amb una possibilitat entre dues, era evident que l'havia de rebre ell.

Malgrat l'extraordinària revelació d'aquell dia, la vida de la Montserrat Brusi no va canviar substancialment, tot i que l'ansietat per fer córrer el temps fins a la seva trobada va anar en augment a mesura que aquest corria. La resposta a la carta del dia del partit del Bradford també va ser per escrit. Òbviament podria haver optat per fer una trucada de telèfon, de fet va tenir el número escrit en un full i l'auricular a la mà per fer-ho, però va preferir seguir amb aquella situació, mig novel·la d'intriga mig pel·lícula d'aventures, i va respondre la carta amb una altra carta. D'aquesta manera es mantindria aquella estranya sensació, barreja de felicitat i d'emoció, fins a que es produís la trobada cara a cara amb els seus familiars desconeguts.

I, finalment, unes setmanes després la trobada va arribar. El 18 de maig de 1992, dos dies abans que el Futbol Club Barcelona jugués la final de la copa d'Europa davant la Sampdoria de Génova, les germanes Brusi es van conèixer a l'aeroport de Heathrow.

Tot i que havien quedat a les dotze del migdia, la Montserrat i l'Alan eren asseguts en un banc davant la porta d'arrivades dels vols de fora de les Illes una bona estona abans. A primera hora havien agafat l'autobus de línia a la terminal de Bradford i en poc més de dues hores ja eren a l'aeroport. De la parada van anar directes a la primera pantalla informativa i d'allí a la porta per on havien de sortir la Núria i els seus fills.

Les gestions per desfer-se del seu voluntariat havien estat prou senzilles i la gent de la federació anglesa n'havien entès molt bé els motius. Semblava prou justificada la seva intenció de ser assistent personal de només una família. En aquest cas de la seva família.

Quan la porta es va obrir i van sortir els primers viatgers, guarnits amb samarretes i bufandes ben evidents, les pulsacions al cor de la Montserrat es van accelerar amb intensitat. Després d'un parell d'ara m'obro ara em tanco d'aquell teló horitzontal van aparèixer els veritables protagonistes del vol 6077 procedent de Barcelona.

Quan es van trobar, cara a cara, la sensació va esdevenir més freda del que s'imaginaven, si bé era comprensible ja que en realitat es tractava de persones desconegudes. Una abraçada i petons a una i altra galta van ser el primer contacte entre les germanes. Posteriorment, les presentacions dels acompanyants d'ambdues van ajudar a trencar l'estranyament normal gelor de l'inici.

A mesura que passaven les hores semblava que passaven els anys i que aquella relació inexistent durant tant de temps guanyava terreny a cop de conversa. La Núria va donar a conèixer el seu pare a la Montserrat que, de tant petita que era quan els van separar, no en recordava pràcticament res més del que la família Tubert li havien explicat, tenint en compte a més que la seva coneixença era només des de que van coincidir al camp de concentració d'Argelés.

El barcelonisme de l'avi Isidre s'havia transmés a tota la família, si més no a la coneguda, i aquella final de Wembley havia de ser la tercera oportunitat per aconseguir el seu somni. L'avi va viure, enganxat al transistor amb el que seguia tots els partits que el Barça jugava lluny de l'Estadi, la decebedora final de Berna, aquella que el Barça va perdre injustament contra el Benfica de Lisboa per culpa d'uns pals excessivament repel·lents. Anys després, quan el seu cap ja no estava per a gaires emocions va viure la final de Basilea, però no era el mateix, allò no era la copa d'Europa i ell ja no sabia massa bé on era. A la final de Sevilla de l'any 1986 ja no hi va arribar, tot i que, pobre home, gairebé va ser millor que no li toqués patir aquella tortura.

Mentre la seva nova tieta i els seus cosins explicaven el barcelonisme de tota la família, l'Alan s'adonava que ell, d'alguna manera també havia rebut aquella llavor de l'avi. Per això era el fan número u del Bradford City. A la mare no li havia agradat mai el futbol i el pare, abans de morir, no li havia transmés mai aquesta malaltia. Era evident doncs, que l'Alan s'estimava el Bradford com els seus cosins adoraven el Barça. I el precursor d'aquesta afecció n'era l'avi Isidre Brusi, soci del Barça com ho podia haver estat del Bradford City.

Aquells tres dies d'intensa relació van ser una de les experiències més extraordinàries en la vida de la família Brusi, i així s'ho van fer saber quan, davant la porta número 23 de l'Estadi de Wembley, es van acomiadar, uns per entrar a gaudir en viu i en directe la final de la copa d'Europa que havia de ser la definitiva, i els altres per marxar a algun bar de Londres a veure'l per la televisió. Unes hores després es tornarien a trobar per celebrar el títol, o per pair juntament la derrota, però amb la seguretat d'haver aconseguit el més gran dels triomfs: haver-se conegut.