Jocs de nens

Calculo que devia de tenir uns setze o disset anys. Aprofitant els dies festius de Setmana Santa una colla d'amics vam fer una excursió a Rupit, a Osona. Com que teníem les tendes d'acampada prop del cementiri del poble la conversa a la taverna del carrer major, mentre omplíem els nostres estómacs de ratafia, voltava sobre la valentia, o no, de fer una visita entre les làpides i tombes aquella nit, en sortir d'allà. No cal dir que l'excés d'alcohol en els cossos dels presents anava exagerant la nostra postura i es jugava al joc de dir-la cada vegada més grossa.

La primera sortida de to, que no la darrera, va produir-se a la mateixa porta del local on ens havien expedit aquelles quantitats indecents del licor típic de la zona. Un de nosaltres, no cal dir qui, va exclamar mentre s'embotia dins l'anorak: "Me cagüen Dios, que frio hace!", sense adonar-se que a pocs metres de distància fluïa una processó amb tots els elements necessaris per ser considerada de primera categoria. Resulta evident entendre que va resultar impossible travessar-la sense esclafir de riure i evitar així les irades mirades dels processants. Però això només va ser l'inici d'una autèntica nit de Halloween en plena època de la passió de Crist.

Efectivament, saltar el petit mur que envoltava la part posterior del cementiri va ser extremadament fàcil. Amb les llanternes movíem els canons de llum amunt i avall entre les tombes que composaven aquell jardí del descans etern. Ficar-se dins dels nínxols, buits òbviament, en posició horitzontal ja va ser més costós, ja que tot i que la borratxera diluïa la tensió, la sensació de sentir-se estirat bruscament pels peus, en la part més profunda de la cel·la, feia esfereir al més begut. El millor, o el pitjor segons es miri, va arribar en el moment de fer-nos la fotografia que demostrés la nostra heroïcitat. Unes veus que s'acostaven pel camí ens van alertar de la presència d'algú. L'arribada d'una colla de nanos fins a la reixa d'entrada fa obligar-nos a recloure'ns dins dels nínxols, a uns, i darrera dels arbres que fan de marc a l'entrada al fotògraf oficial. Després d'uns segons d'espera indecisa i de sentir els comentaris dels nens fent-se l'home davant les nenes es va produir l'aparició. En el moment que es va disparar l'enllumenada del flaix darrera dels xiprers, els que estàvem amagats vam treure el cap dels nostres amagatalls, constituint una imatge tant tenebrosa com impressionant alhora.

L'endemà, quan vam baixar al poble a comprar el pa i la coca per esmorzar, el comentari del dia era evident. I els nens? Aquells nens encara deuen córrer ara...