Visita nocturna al Carmel

Un relat de: peres

Ja feia dies que tenia ganes d'anar-hi, després de sentir a parlar tant de l'Esvoranc del Carmel. Esvoranc, Esvoranc... La primera impressió, pel nom, és com de por, no? Sona a devorar. I es veu que sí, que devorava cases i veïns. Això em sembla que ha dit la tele, no?, que s'empassava els edificis de viu en viu, amb gent i tot. L'Esvoranc, doncs, era una bèstia viva? No m'ho podia creure. Per mi allò devia ser el muntatge d'algun aprofitat, que havia decidit fer cau i net de la zona per algun fosc motiu. Calia esbrinar-ho. Jo, de primer, volia saber què era un Esvoranc i, sobretot, com era aquell del Carmel, tan famós.

M'hi he acostat de nit, perquè ja m'havien avisat que de dia no deixaven entrar a la zona, que l'Esvoranc estava envoltat de mesures de seguretat. De nit també hi fan guàrdies, però es veu que des de fa uns dies s'han relaxat, perquè gairebé ja no s'hi veuen tafaners i la majoria de veïns estan acceptant les indemnitzacions i compensacions que els han ofert i han començat a traslladar-se cap a altres habitatges, o bé d'altres barris o bé del mateix Carmel però lluny de la zona maleïda per l'Esvoranc.

He hagut de passar només dos controls sense que em veiessin: en un hi havia un parell de mossos, un que mirava cap a l'altra banda i el segon que semblava adormit. L'altre control, més perillós, era una mena de sometent sindical, amb fusells i bastons. Allà sembla que ningú no es refia de ningú. He hagut de fer una volta complicada per un carreró sense sortida que hi havia una mica abans i després per unes clavegueres, per saltar-me aquest segon control.

Fora d'on són els controls, no es veu cap més llum. Els fanals del barri són apagats, de manera que es tracta de fugir de la llum si vull que l'expedició tingui èxit.

Quan m'acosto a la Zona on segons els diaris hi ha d'haver l'Esvoranc ha passat una cosa... La nit, fins llavors tan fosca, més que bruna, negra, s'ha aclarit un pèl. M'he aturat. M'hi veia més que abans, sens dubte. He mirat el rellotge. Són les dues, no pot ser. Una claror rara, com un Núvol de Llum, no ho sé... taronja?, rosat? El Núvol, la Llum, el que fos Allò, venia d'allà davant, de la Zona. He continuat avançant, però molt a poc a poc, tot i que m'hi veia més que abans. I si és un altre control? No, no és llum de lot, no és una llum artificial. Ara sembla blava. I si..., no podria ser un núvol tòxic? No, no fa pudor... I és una Llum tan atractiva... Sí que fa olor, però és una olor... com de crusants acabats de fer? Si hi hagués alguna Cosa verinosa per allà -ara el Núvol és verd-, bé hi haurien posat uns controls més ferms i barreres i tanques perquè ningú no s'hi acostés, no? I si...?

Ja no puc fer marxa enrere. La curiositat és més forta que l'instint de supervivència. El Núvol de tres o quatre tonalitats delicades, atractiu, surt de l'Esvoranc, sí. I fa molt bona olor, olor de pastisseria a la matinada. Però, calla... no se senten veus, també?

Ja sóc al costat mateix de l'Esvoranc i ara entenc per què se n'havia parlat tant, per què havia portat tant d'enrenou, per què... És com de dia. Un dia perfumat, amb un Fum lluminós de tots els colors, una Boira deliciosa feta de flaire de fruita fresca, de pasta de dents i de colònia, i sobretot d'olor de brioix i confitura. Confitura com la de la meva mare, que fa molt temps que no he pogut tastar. És una Calitja d'eucaliptus i menta que aclareix la mirada i refresca els narius i la gola i destapa les orelles. Totes les olors bones de l'univers, però sense embafar. Del marge de l'Esvoranc s'entrelluca la copa d'una palmera, envoltada pel Núvol de coloraines. I se senten rialles llunyanes... compassades, elegants, encomanadisses, retalls de converses seductores. Veus com de festa, però no de festa esbojarrada, de petes i crits i música a tot drap -això m'hauria fet desistir d'apropar-m'hi, ja no hi hauria Misteri-, sinó remor de confidències i silencis i conversa distesa, de festa d'amics, de celebració amb els més íntims, de somriures francs i despreocupats.

No m'ha fet gens de por llençar-me daltabaix, de cap.

El Núvol de colors m'acull amb braços de cotó i em fa baixar molt a poc a poc, però molts metres, molta estona, molt endins de la terra. Hem passat de seguida el túnel del metro que ha fet vessar tanta tinta -ingenus, mira que pensar-se que era el metro-, hem continuat baixant quilòmetres... se m'ha fet llarg, però alhora entretingut. Estava impacient per arribar a baix, però en el Núvol s'hi estava prou bé. No notaves com passava el temps. La música era desconeguda però deliciosa. Les parets de l'Esvoranc són cada dues o tres hores d'entrepans petitons de deu mil gustos, de plats de pasta i pizzes acabades de fer i de xocolata desfeta, de nata i maduixes, de caramel fos, i també hi ha cervesa i vi ranci. La resta del temps, sempre hi trobes fruita fresca a l'abast de la mà, caramels i llamins d'aquells sintètics tan bons, que a casa en diem llepis, i la mirada s'entreté en tota mena de flors i plantes de jardí i en bestioles inofensives que juguen unes amb altres. Al Núvol també m'acompanya un gosset menut, que em tracta com si em conegués de tota la vida i em fa festes.

Al cap de cent o dos-cents anys arribem a baix de tot. Quines ganes tenia d'arribar-hi. S'estava molt bé en aquella mena d'ascensor tou, i el menjar, i el vi ranci, i el gosset, però jo volia alguna cosa més. Sobretot volia estar amb algú i volia veure gent i xerrar i escoltar. Hi ha, al terra, una catifa gruixuda i interminable. Veig que tinc els peus descalços. Penso: calla, t'han descalçat perquè puguis assaborir la morbidesa de l'alfombra. També, en mirar-me els peus, veig que duc pijama. Per estar més còmode, penso. Al fons, em sembla reconèixer veus i figures de polítics de tots els partits, de responsables d'organismes públics i semipúblics, i d'arquitectes, constructors i enginyers de camins. Faig una ganyota de contrarietat, però penso: bé hi deu haver més estances, segur que sí. Una Veu melodiosa em fa: -Senyor Neri? No veig ningú, però davant meu hi ha un Llibre obert, i la Veu dolça, molt misteriosa, sens dubte femenina però ensems imposant, continua parlant: -Vol signar ací? Hi ha, al capdamunt del full de l'esquerra del Llibre obert, aquest text: "El sotasignat es compromet a no explicar a ningú el que ha vist ni el que veurà a l'Esvoranc del Carmel." Al capdamunt del full de la dreta hi diu: "El sotasignat no es compromet a res sobre el que ha vist ni el que pot veure a l'Esvoranc del Carmel." He mormolat: sóc periodista, no puc signar a l'esquerra. Crec que he arribat a agafar la ploma de paó i he fet el gest de començar a signar al full de la dreta, però llavors tot ha desaparegut.

Escric just l'endemà de l'Experiència extraordinària i suposo que tothom pensarà que és del tot impossible, un somni. És lògic que ningú no em cregui. Però jo ho he vist, ho he olorat i ho he sentit. Sé què ha passat al Carmel i per què es parla tant de l'Esvoranc. Ho sé del cert. I en tinc la prova: el pijama encara em fa flaire de crusant amb confitura, la mateixa olor de la confitura casolana que feia la meva mare, que es va morir fa anys.

Comentaris

  • Segon comentari.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 28-03-2006

    No ho tinc per costum, comentar dos cops el mateix article, però tinc informació adicional que afegir.

    I és que al Carmel, al cap i a la fi, són un barri de gent normal, que volen la seva felicitat, que tenen la seva feina, que volen sortir endavant passi el que passi, i que volen els seus drets. Hi ha qui se'n aprofita, hi ha qui, com la majoria, només volen el que els pertoca.

    Em direu: "Oh, però ens vol descobrir la sopa d'all!", però mireu, això que dic és vell com el món, però ho oblidem. Passa un accident en el metro, i és com si aquella gent es fessin rara. Ja no són "desconeguts normals", són "notícies vistoses per la tele". O, pels polítics, són "eines que no han de escurar-nos ni calers, ni vots".

    En fi, només volia comentar això.

  • Està bé.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 26-01-2006 | Valoració: 6

    És un relat simpàtic.

    Jo hauria suggerit sintetitzar-lo una mica més i no tant llarg.

    La idea és bona.

  • De forats i polítics[Ofensiu]
    Biel Martí | 28-04-2005

    Hola peres. he de dir que esperava un relat més aviat d'assaig i crítica sobre el que ha pasast al Carmel (ja sigui per queixar-se de les obres vergonyoses o de les vergonyoses indemnitzacions, per excés), però m'he trobat un relat fantàstic. Fantàstic en el sentit del gènere de ficció, ben escrit també i amb gràcia i toc àcid polític. Jo sóc del Carmel i veure l'esvoranc des d'aquest punt de vista m'ha fet somriure.

    Biel.

  • Peres al país de les meravelles[Ofensiu]
    pèrdix | 28-04-2005

    Peres, no et conec, però t'he imaginat vestit amb faldilla, amb cuetes i caient per un forat on has entrat mentre perseguies un conill que arribava tard a veure una duquesa. Al final de tot aquest assumpte, ves per on, està el país de les meravelles on viurem tots en un futur molt proper. Si es que tenim una classe política que no mereixem, carai!

    Segur, segur, que algun dia arribarem a aquest mon de felicitat infinita que vas vislumbrar en aquest viatge teu. O què?

    Apa, que vagi bé

  • sr. Neri?[Ofensiu]
    Lavínia | 27-04-2005

    Ha arribat molt a baix, gairebé a l'infern de Dant i n'ha pogut fer una descripció acurada.
    Si fos a fer ara, li hagués dit que anés pel Turó de la Peira on fa uns anys als edificis de gairebé tot aquest barri, no gaire allunyat del Carmel, se'ls va diagnosticar una patalogia que els ha dut a l'enderroc: l'aluminosi.
    En aquell cas, crec que la seva ploma càustica hauria pogut descriure una pujada, a poc a poc i amb ascensor, no a un cel, sinó a un altre infern de núvols tòxics com el que la seva imaginació li ha fet detallar en la seva baixada a l'Esvoranc.

    Molts petons i una abraçada, peres!

    PD
    Gràcies pel teu comentari.


l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com