Vincle

El veié davant de casa seva, mirant-se la porta.
No sé per què aquella imatge se'm gravà a foc, repetint-se'm al llarg de tot el dia embolcallada amb el vel asfixiant de la inquietud. L'havia vist potser només un segon o dos i a més a més des de lluny, però no podia treure-m'ho del cap.
Aquella mateixa nit ens van trucar.
L'havien ingressat.

I aquella vel asfixiant s'aferrà encara més i la inquietud es multiplicà. La imatge tronava, però ara, ell, semblava mirar-me des de lluny, des de davant de la porta de casa seva. Els records sovint ens traeixen d'aquesta manera; varien sense que ni ens n'adonem, com si sempre haguessin estat d'aquesta manera. Em mirava, això és el que recordava i això és el que creia que havia passat des del principi. En lloc de mirar-se la porta, em mirava a mi...
Amb aquest nou record concloïa que fou aquella mirada el que em provocà aquell mal estar.
Havia patit un vessament cerebral i estava ingressat.
Segons ens digueren l'havia patit sobre l'hora en que jo l'havia vist. Ara, però ja estava estable, fora de risc. Havien trigat a dir-nos-ho per veure com anaven les coses i no preocupar-nos més del necessari.

Amb el temps va tornar a casa, però no recordava res. No recordava res de la seva vida... Estava desorientat, perdut, desubicat com un nen en un lloc desconegut, sense saber què hi havia més enllà del que veia, sense saber cap a on duia el passadís de la seva pròpia casa, ni què hi havia guardat als calaixos que tants cops havia obert, omplert i fins i tot arreglat.

Tot això no vaig saber-ho directament, no em sentia capaç d'anar-lo a veure, aquella estranya sensació que es desprenia del record d'aquell dia s'havia inflamat amb el seu nou estat. La darrera cosa que havia vist abans de caure estès a terra havia estat jo... Jo. I temia... temia que algun lligam invisible s'hagués establert en aquell incident. Com si al haver-se esvaït alguna cosa dins d'ell, aquesta mateixa cosa se n'hagués anat amb mi. Una part important. Com si hagués esquivat la mort, o una part d'ella, al mirar-me i me l'hagués endut amb mi.
Temia tornar-lo a veure, temia que al tornar-nos a trobar aquell vincle es deslligués i allò que m'endugué i que ens unia elàsticament retornés amb ell violentament. No. No volia tornar-lo a veure. Només podia inventar excuses per eludir les meves visites, no podia dir a ningú els veritables motius que m'impedien veure'l, ni tan sols jo mateix era capaç d'entendre aquella sensació. La sentia aferrada irracionalment al meu comportament, em conduïa com els fils d'una titella, però no l'entenia. Temia per la meva salut mental ja que, en silenci, les pors i els neguits van més enllà del que creiem normalment possible. Van més enllà de les nostres creences i valors més arrelats.
No podia dir-ho, no podia anar-hi, però tampoc podia suportar aquell secretisme, aquella paranoia autoalimentada.

Va arribar el dia en que no vaig poder defugir-ho més.
El lligam semblava estrènyer-se i propulsar-me cap a ell.
Vaig anar-lo a veure.

Seia al sofà com un bon nen, mirant al seu voltant. A la seva cara s'hi reflectia que tot s'escapava a la seva comprensió. Als seus ulls s'hi veia que tot li venia de nou. La seva dona li parlava tendrament, li explicava absolutament tot amb veu dolça i tranquil·la, amb paciència li esclaria qui érem i ell, a estones, semblava retrobar-se amb aquell qui havia estat, però de seguida les marees de la malaltia pujaven de nou per ofegar-lo dins les aigües de l'oblit, deixant rere seu aquell nen nu, indefens i vell, desorientat i perdut.
En arribar l'hora de marxar, aquella obsessió dels dies passats s'havia esvaït, no havia passat res, l'havia vist i no havia passat absolutament res. Em sentia ridícul per tot el que havia pensat i patit en secret. Em creia boig per haver pogut arribar a creure tot aquell garbuix paranoic. Me'n fotia de mi mateix i d'aquells temors infantils que m'havien assetjat els darrers dies i, sobretot, les darreres nits. Me'n reia d'aquell patiment que se'm clavava al pit quan havia d'inventar excuses per no visitar-lo...

Dos dies després, ens van tornar a trucar.
Havia mort durant la nit.
Dormint.

La vida se l'hi havia escapat passivament, en silenci, una mort intima dins el caliu i la confortabilitat d'un llit còmode i antic. En el moment de saber-ho, no podia deixar de sentir-me'n responsable d'alguna manera. Però em consolava pensar que havia mort tranquil·lament; que la vida se li havia fos plàcidament. Més endavant em tranquil·litzava pensant que, realment, no era culpa meva. La mort havia decidit aferrar-se'm i deixar-lo en pau. Jo no li havia demanat que el deixés en pau. Jo no havia fet res més que el que era d'esperar d'algú normal; anar a veure a un vell malalt. Això no és res que se li pugui retreure a ningú. Tot al contrari. Això és el que havia fet, l'única cosa que havia fet a banda de les cabòries que m'havia muntat.

Vaig fer senzillament el que s'espera que faci una persona amb un familiar malalt.
Ningú me'n pot culpar.
Ningú.