L'art-és-sa

"In principio creavit Deus caelum, et terram. Terra autem erat inanis et vacua, et tenebrae erant super faciem abyss: et Spiritus Dei ferebatur super aquas.
Dixitique Deus: Fiat lux. Et facta est lux."

Des de sempre l'home ha sofert un neguit i arrelat, aquest, a la profunditat més orca i llòbrega de l'anima humana, ens arrossega fins a la riba d'un fluir creatiu. Pont de pas entre la foscúria de la pulsió que incita a executar un acte i el lluminós ús de l'eina creativa. De l'anàlisi que indaga a la làmpada que enllumena. El progrés ens ha ofert una munió de noves possibilitats i la natura ens les deixa resoldre per mitjà de dos camins; el correcte i l'incorrecte.
L'art, expressió pura, és mera manifestació de què és l'home, El Geni Creador. L'art, allò que s'endinsa per la gorja fins les entranyes de la tenebra irradiat amb llum de gènesi. L'art, la pau del torbat esperit. L'art, l'aliment que apaivaga la fam dolorosa de la ment creativa. L'art, inici i fi de l'emoció.

Podem aspirar a bé més bell que la facultat de creació? Aquell dot atorgat per l'avantpassat als deus. L'home, ermità de la seva calavera, regit per lleis necessàries per naturalesa, observa com al seu voltant flueix el creixement i devora la degradació, meravellat per la cinètica innata del fluir de la vida, i somnia en formar part d'aquest creixement. Plasma, inventa, interpreta, imita...
Per què? Per què aquest neguit per la creació, per la "fabricació" d'allò desitjat? Allò que som i allà on ens trobem és el motiu, ja que formem part de la natura i ella ens impregna.

Cert és que existeixen diferents modes d'interpretar el món i això pot fer de l'home un ésser projectat cap al fracàs, conduint-lo per la senda de l'engany a si mateix, on l'únic fullam que s'escampa pel sòl és el del pecat de l'avarícia. És ell qui crea aspirant a quelcom més i ell és qui falla. Quan la vida esdevingui un mitjà per assolir guanys o béns serem homes perduts, allunyats del camí dreturer, ja que viure és un fi per si sol i tot el demés és mer complement i mitjà per aquesta. Si bé això és viure, pel Geni Creador, l'art (la gènesi) és la seva representació de la vida, i idènticament, si aquest esdevé pont per on creuar cap al guany d'un bé, trenquem el significat d'aquesta acció. Podem pensar que l'art en si és mitja de comunicació, però no es requereix esforç per tal de veure que la comunicació ja és implícita a la pròpia definició del que és l'art.
Tan sols aquell que és lliure en les seves creacions i no aspira a res més que elles mateixes, aconseguirà sentir-se creador. I què hi ha millor que això? No per això caurem en la pròpia admiració ja que així perdríem quelcom de vital importància; l'esforç a l'hora de fer. Sense esforç la satisfacció és fútil i menyspreable. El treball dur, la suor, la sang, les llagues, les llàgrimes i els dolorosos blancs, seran la senyal que el que fem és digne de ser creat.