Ego sum

Alça el cap i mira enlaire, només hi ha un sostre, i sobre del sostre un altre sostre… Fora, res es mou, tot és mort com ho va estar ahir, com ho estarà dema, però malgrat tot, pot creure que hi ha indrets on el temps passa a un altre ritme, on avui gairebé es demà i ningú s'adona d'aquesta veritat dilatada i negra. Ningú veu que el món resta mort durant hores, per poder revolucionar-se l'endemà. Alça la veu. No hauria de fer-ho. Crida. No hauria de fer-ho. Corre. No hauria de fer-ho. Exclama i no hauria de fer-ho. Un indret llunyà no és més que un indret llunyà, un temps llunyà no és més que el present. I cau la roca del silenci sobre les ànimes abatudes com ho feu el pes del saber-se viu dels primers homes. Miraven enlaire i només veien negror, miraven endavant i només veien foscúria, miraven endins i no veien res. Tan sols un mirall cal per corrompre l'ànima. Un saber-se per dir-se i un dir-se per excloure's. Enllà del temps només ens resta un feix de dies, digué el poeta, com una ombra d'ahir, d'avui. I ens perdem, ens perdem en eixams de carn esquinçada, i les dents i el pèl hi broten com en el cos d'un nadó, incòmodes i desagradables. Alça la veu i crida. Crida de ira, de ràbia… Gemega com la gola de l'escanyat, caient per l'espadat de la certesa, i lluny, molt lluny, potser en un insomni, albira un nom a qui proclamar com a suprema imatge de si, com a vera icona d'allò que creia ser quan un dia s'adonà que per molt que es donés la volta mai podria donar-se l'esquena. Corre, corre per l'amor de déu, del seu déu, de si mateix. Per viatjar pel temps no cal passaport. No hi ha fronteres ni duanes. No cal declarar res; ni l'equipatge. Només córrer com un gos. Amb la llengua fora paladejant l'aire que sempre penetra i rossegant la certesa que mai més hi tornarà.