Instint

Avui fa bon dia, un d'aquells dies en que tot adquireix un to pastel gràcies a la lluentor de l'astre rei. Els ocells canten i les criatures trenquen el silenci amb els seus crits alegres. L'aire du amb si aquell flaire floral característic de la primavera. Els insectes es reprodueixen, els animals es reprodueixen, els humans no, però s'aparellen més que mai... Ai, el dolç neguit primaveral! Les dones són més atractives que mai i els homes llueixen abdòmens ferms a través d'ajustades samarretes de colors llampants. Qui no desitja sortir al carrer en un dia com avui?

Sé qui ets. Sé que fas.

He estat passejant, recordant aquests darrers anys i he pensat en tu. No ho tenia previst. He de reconèixer que m'ha sobtat trobar-te guardada dins d'un dels calaixos psíquics on ordeno els meus records, creia haver-te llençat a la brossa fa temps. Però aquí ets! Més viva que mai! Per això he vingut a veure't, necessitava resoldre quelcom amb tu. Voldria tenir una segona oportunitat.

Recordes fa dos anys quan estàvem en aquell carreró? Aquell fosc i desert carreró. T'hi vaig dur enganyada, fen-te creure que es tractava del camí més ràpid per arribar al teatre. Ara ho recordo i té gràcia. La foscor ambiental t'obsequiava amb cert aire místic. La llum blanca dels escassos fanals il·luminava la teva cara dotant-la amb la subtil bellesa d'una escultura de cera. Per un moment vas perdre l'aparença humana i el teu rostre s'esdevingué la materialització de la perfecció, sense cap impuresa, sense cap taca, completament blanca, si no fos és clar pel brusc ombrejat amb que la llum artificial emmarcava el teu diví rostre. Fou al veure't des d'aquell alterat filtre quan em sentí incapaç de dur a terme allò que portava anhelant des de feia tan... Posar-te una mà a sobre en aquells moments m'hagués semblat tocar quelcom sagrat, i fer-te el que planejava hagués estat pecat, i no un simple pecat d'aquells que amb un xic de penitència s'esborren del nostre historial moral, no, hagués estat el més comdemnat de tots.

Decidí fugir d'allà on érem, corrents, sense mirar enrere. Per un moment vaig pensar que no mereixies el que et volia fer, que emanaves una lluentor especial i que no podia esquitxar-la amb la fel dels meus instints més purament animals. No mereixies passar per allò que en secret havia tramat per tu.

Aquí em tens ara, davant de la porta de casa teva. Sé que vius aquí. Sé que estàs a casa. Ahir mateix et vaig veure. Després de tan de temps! No sé exactament que se'n deu haver fet de la teva vida, però sé que en veure't sortir d'aquell supermercat, d'aquell vulgar supermercat on havia anat per comprar mitja dotzena d'ous i uns bistecs de ves a saber quina procedència, sé que al veure't sortir per la doble porta mecànica de vidre, aquell anhel primitiu que tants homes reprimim tornà a posseir-me. Aquella càlida efervescència antigament experimentada tornà amb l'interès corresponent que el préstec de la seva absència havia anat acumulant. Com descriure-ho? Milers i milers d'insectes menuts com polls i incandescents com magma, ascendent pel meu cos amb l'efervescència del sodi, com la marea vespertina que amb la seva escuma es menja les platges. Un instint que crida des de les profunditats més primitives del meu ésser. Una fera atrapada en el dèbil embolcall del meu cos lluitant contra les cadenes que la mantenen aferrada a mi. Quelcom enorme i desbocat, quelcom insuportable.

Per això he vingut avui. Per això em tens davant de la porta de casa teva incapaç de trucar al timbre. La fera que viu dins meu em xucla l'energia i ara no tinc esma per pitjar el botó. Si et pogués veure per un forat... La teva simple visió tornaria a despertar l'instint i ell m'impulsaria a rebentar la porta si fes falta.

Desitjo tan fer-te el que vaig reprimir aquella nit. Aquest cop ni la llum, que t'obsequiï amb la puresa divina que veié al teu rostre aquell dia, em dissuadirà. Tan m'és que sigui pecat i que Déu m'odiï per això. Almenys així calmaré aquestes ànsies, aquesta febre, aquest malestar. Fa molta estona que espero aquí quiet. Però què més puc fer?

Avui fa un dia meravellós, un d'aquells dies assolellats on tot té un to càlid i l'olor a flors flueix per tot arreu. La gent surt a passejar. Els nens juguen, criden, riuen, canten... És un dels dies més macos que he viscut mai. Per què no surts a passejar?