Vidres trencats

Un relat de: Anònim

Flaixos en la foscor
de núvols carbonitzats,
com fulles a la tardor
cauen les gotes
sobre el vidres trencats.

L'alè del cotxe
oculta el teu cos
estirat a l'asfalt,
sobre els vidres esmicolats,
el seu foc no pot exiliar
la fredor de l'aigua
que et cau al damunt.

Ningú tornarà a sentir
la dolçor del teu esguard
ni un suau mot
nascut en els teus llavis,
els vidres escampats
són testimoni
dels teus últims sons.

Comentaris

  • fas poema[Ofensiu]
    gypsy | 05-05-2007 | Valoració: 10

    d'una mort violenta, d'aquelles que trasbalsa, doncs la persona que coneixem desapareix literalment, sense poder-li adéu ni acomiadar-nos amb una abraçada o una mirada.
    Fas poema d'un tema terrorífic i quotidià i d'aquest horror n'extreus bellesa i harmonia.
    És dels poemes que més m'agraden, per la dificultat implícita que suposa. I el resultat que ens deixes per poder-lo llegir i restar bocabadats.

    petons!

  • magma | 19-04-2007

    He llegit uns quants dels teus relats i t'haig de dir que auqest m'ha agradat moool i moolt. Feliciats jejeje

    petons de mâgmâ