Vida

Un relat de: ombra8

Ell era un noi de 17 anys, tenia la pell bruna i els ulls verds. Era un poc tímid, fet que més d'una vegada li havia portat diferents mal de caps, però tot i així ell estava orgullós de ser qui era i es sentia afortunat d'haver tingut l'oportunitat de poder viure la vida.

Però, un dia aquelles maleïdes taques blanques que van sortir-li a la pell li van canviar completament la seva existència. Primer no se n'havia preocupat, simplement pensava que eren ferides de jugar a futbol, el seu esport predilecte, i que al cap d'una sèrie de dies li desapareixerien, però no fou així com ell esperava sinó tot el contrari i al cap d'una sèrie de dies aquestes taques se li anaren escampant per tot el cos.

Escandalitzat, decidí visitar el seu dermatòleg. Aquest fou molt directe amb ell, o patia una malaltia de despigmentació o una malaltia, de la qual no en volia recordar el nom, provocada pel mal funcionament del seu sistema immune que li causaria la mort, perquè era una malaltia letal, incurable. Aquelles paraules l'impactaren profundament i li entraren ben endins. No s'ho podia creure, ni en el pitjor dels casos se l'hi havia passat pel cap aquella aterridora idea

Quan li ho comunicaren no s'alterà gaire perquè per la cara del metge ell ja s'ho imaginava. Malgrat no manifestés els seus pensaments allò fou un dur revés per a la seva consciència. A partir d'aquell dia res va tornar a ser com abans. No tenia ganes de fer res, només volia estar sol, només volia capficar-se amb els seus sentiments, no volia morir. A més a més la situació s'anava agreujant de forma progressiva, cada dia li sortien i se li escampaven les taques blanques pel cos i patia constantment marejos i vòmits.

Sovint es preguntava perquè allò li havia hagut de passar a ell. Ell que havia estat feliç de poder viure, volia aferrar-se a la vida, tenia por a la mort, no volia morir. Li quedaven tantes coses per viure... però era aquella sensació d'impotència, de resignació, de saber que fes el que fes moriria, el que l'entristia més. Durant aquella època va vessar més llàgrimes que durant tota la seva vida i la descomposició del seu cos que seguia i seguia progressivament minant-li la salut com una formiga va rosegant lentament un tros de pa, el turmentava d'allò més.

De sobte un dia se li passà pel cap una idea. Si ho faria, tanmateix ja res no tenia sentit. I ho va fer. L'endemà quan estava sol a casa va agafar una corda, la feu passar per la biga, s'enfilà damunt una cadira i és passà la corda pel coll, de sobte un núvol de records li passaren pel cap. Li caigué una llàgrima i feu una tímida rialla. Donà una puntada de peu a la cadira.

Obscuritat.

Al seu davall hi havia una nota on es podia llegir: "Moltes gràcies a tots. Gràcies a tots aquells que m'heu donat suport durant el tràngol que he sofert aquests mesos. Sobretot a tu, esper que ets sentis eludida, que m'has recolzat, m'has escoltat i m'has aportat aquests rajos de sol dins els meus dies tristos i ennigulats. Només voldria demanar una cosa, que per favor ningú s'entristeixi per la meva mort i que simplement em recordeu com un amic que havíeu tengut durant la joventut. Aquell noi alegre i tímid que un dia desaparegué i no tornà mai més".

Comentaris

  • korius | 08-05-2009 | Valoració: 10

    oh que polit!
    m'agradat molt.
    a vegades el suicidi és la millor solució...

l´Autor

ombra8

9 Relats

7 Comentaris

9059 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
"Estimàvem la pluja,
la fràgil intimitat de la pluja "

"Boja com jo, m'escoltes i somrius. "

"No et diré pas què hi ha rera cada paraula"

"Novembre m'omple els ulls
de claredats."

"Estimo el silenci"

"Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa."

Miquel Martí i Pol

Mallorca
1991
Som jove, em falta molt per aprendre. Llegiré i escriuré però, sempre dins la mediocritat.