Laberint de passions

Un relat de: ombra8

Anava passejant tranquil·lament pel carrer quan de sobte la va reconèixer. Ella era una noia de mitjana estatura, de pell blanca i amb una cabellera obscura enrinxolada. Anava passejant aferrada de la mà d'un noi. No s'ho podia creure, no podia ser ella. Ella li havia dit que havien de deixar la seva antiga relació perquè se n'havia d'anar a estudiar a l'estranger, i ara se la trobava passejant tan tranquil·lament amb el seu nou xicot i sense cap preocupació.

Una tumult de sentiments diferents l'envaïren, fet que provoca que els ulls se li comencessin a omplir de llàgrimes. Allò havia estat un cop baix, molt baix. Ell en tot moment havia estat un titella a les seves mans, l'havia utilitzat com,quan i on ella havia desitjat. Havia estat un il·lús, un vertader il·lús. I a més a més es sentia com si fos un drap brut. Comprenia que ella l'hagués deixat d'estimar però, el que no volia, ni podia acceptar era que l'hagués enganat d'aquella manera. No, no ho podia consentir i li faria pagar. Sí, ho pagaria.

La ràbia s'havia posseït completament de la seva ment. En aquells moments l'únic que imperava en la seva ment eren les passions que el dominaven i el manipulaven. Havia desaparegut completament tota la part racional.

Sí, seria fàcil, sabia on vivia, només seria necessari anar a cercar un revòlver de casa seva i anar a fer una visita a la seva estimada amiga. De manera que així ho feu.

Al cap d'un parell d'hores, quan ja s'havia assegurat de que es trobava sola a casa, tocà el timbre del recinte. Sentí una veu i la porta s'anà obrint. La darrera cosa que els oïdes de la noia captaren fou "Alegri'm el dia" i una rialla malèvola. En acabar de sentir allò ja es trobava estirada al terra amb un tret al front.

De repent tots els sentiments que el dominaven desapareixeren i se n'adonà del crim que havia acabat de cometre. Havia estat un imbècil, un mal parit, un fill de puta. Qui era ell per llevar-li la vida a aquella noia? Aquella acció no tenia cap mena de perdó, no valia excusar-se de cap manera. Encara que ella l'hagués enganyat d'aquella manera ell no tenia cap dret en decidir la vida de les persones. Havia estat un cabró. Per què ho havia fet? No ho sabia, però no tenia perdó. I decidí entregar-se a la policia.

Més tard a la comissaria fou interrogat i l'última pregunta que contestà fou:

-Per què la vares matar ?
-Perquè l'estimava.

Comentaris

  • crohnic | 12-05-2009 | Valoració: 9

    Moltes vegades les persones que ens estimen són les que ens fan més mal... (encara que sortosament , la majoria de vegades sense arribar a l'extrem del protagonista del relat).
    M'ha agradat!!

  • korius | 11-05-2009 | Valoració: 10

    oh pobret!
    en aquest també m'he sentit identificada!
    (i no sóm pas una assasina jajajaj)
    tinc els pèls de punta:)
    m'agraden molt els teus relats:)

l´Autor

ombra8

9 Relats

7 Comentaris

9084 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
"Estimàvem la pluja,
la fràgil intimitat de la pluja "

"Boja com jo, m'escoltes i somrius. "

"No et diré pas què hi ha rera cada paraula"

"Novembre m'omple els ulls
de claredats."

"Estimo el silenci"

"Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa."

Miquel Martí i Pol

Mallorca
1991
Som jove, em falta molt per aprendre. Llegiré i escriuré però, sempre dins la mediocritat.