Via morta

No hi ha res dissenyat en allò que ets. Potser ets fruit d'un joc dels déus. El teu somriure capaç d'esmicolar murs d'incomprensió en aquells que et són hostils sense conèixe't, ho demostra sense que t'hagis d'escarrassar en explicacions inútils.
No, no hi ha res configurat ni establert, només un cant suau com una ombra, que et segueix l'esguard d'home honest que arrossegues a les espatlles. Vaig trobar-te xop mentre corries un dia de pluja. I el teu rostre em va dir que havies de ser tu. Tu, l'home o el projecte, l'encís per la vida en creixement. Tu, l'ésser il·lusionat per un món millor, fet a cops de lluita: tossuda i constant. Sense espai pel declivi o el desencís pels qui molts són devorats dins la inèrcia de la quotidianitat.
I vas trobar-me, sense forces ni esperances, marcida abans d'hora, doncs vaig néixer amb el llast del temps al damunt, com si la meva, fos una segona vida. Vas recollir els estralls que de mi restaven escampats en la terra que trepitjàvem. Pacientment enganxares les petites peces d'allò que ara sóc i en vas fer una sola estampa: una dona com de vidre esberlat, recompost. Per què? si jo, vaig ser concebuda per perdrem en l'abisme de la nit més fosca, en un sortilegi obscur. Mentre tu, lluïes en un esclat d'amor il·limitat envers aquells que havien perdut el rumb dins una via morta. Com un tren abandonat on ningú no hi gosa pujar. Però tu, vas agafar aquell tren desllorigat.
Sóc aquí per l'acció de la bastida humana que em sosté mentre respiro l'aire que tu has alenat primer. Vas ser un tauler de salvació enmig de l'oceà, quan m'ofegava en la por del deliri. Vaig veure el teu rostre un dia de pluja i els teus ulls em van acollir per un sempre sense data de caducitat. Encara que aquest sempre no hagués durat massa, ja hauria estat un triomf.
Agraeixo al destí que t'hagi situat en el meu camí - de vegades miserable - perquè d'aquesta manera la solitud no ha estat tan fonda. Tot sabent que el meu egoisme sovint ha entorpit el teu viatge lluminós, sé del cert que cap eclipsi serà prou fort per enfosquir tot l'amor que et vessa enfora i et fa ser l'ésser excepcional que sempre has estat. Des de la distància i el silenci he admirat la teva capacitat per gaudir cada instant com si fos el darrer. Sense demanar res a qui no tenia res per donar.



gypsy