Vam ser

Continua la recerca dels veritables sentiments, alhora que vaig trobant i retrobant les contradiccions. Sento, quan et parlo, tot allò que no em dius, igual que sento en l'aire tot allò que callo. Reserves, mitges veritats, les coses que han passat i que ningú pot esborrar. Records nostàlgics d'allò que va ser, i que ja no és. Quan ens necessitàvem, quan jo anava (i tu) a pit descobert. Quan no hi havia el jo per preservar, quan ens lliuràvem l'un a l'altre de manera total. Quan es comentava cada petita sensació, cada mutació o matís d'un sentiment, buscant la comprensió, o cercant compartir, sentint ganes d'explicar-se perquè sí. Quan no hi havia por a ser jutjats, ni ganes de ser madurs, responsables, uns "jos" més perfectes, sinó de ser amb l'altre.
Res sona com llavors, ni paraules, ni silencis, ni desigs, ni veritats, ni mitges veritats. Quina pena, quin trist sentiment: la pèrdua. No només la pèrdua irreversible dels éssers estimats, que van deixant el món un a un, sinó la pèrdua d'un "va ser".
Un temps, vam ser. Ara, som quelcom diferent. Es nota en els silencis, es nota en les paraules que queden mig dibuixades, que s'esvaeixen. Es nota en la meva ànima, que ja no és famolenca, i en els teus ulls, que ja no són urgents, que tenen un etern vel de tristor. És, potser, una pèrdua inevitable, ni el dol paga la pena.
La pèrdua, allò que defineix els homes. La pèrdua, sense més. O quan l'amor es posa les sabatilles .