La mort d'en Happy

En Happy era exactament com el seu nom indicava: era tot joie de vivre, enorme com un os, i juganer com un cadellet; de fet, mai s'havia vist un nom millor escollit per a un Bobtail. Tots coneixíem el Happy, i a tots ens encantava arribar al parc i trobar-lo, perquè ell sempre reconeixia als "habituals", i després de galopar esbojarrat cap als gossos que portàvem, venia indefectiblement a saludar-nos a nosaltres, els amos, amb la promesa d'una gran llepada i d'unes urpes peludes i gegants sobre els nostres cossos indefensos. Alhora que el temíem perquè desconeixia la seva pròpia força, veure'l al parc jugant amb els seus companys, tot un gos adult i d'una grandària fora del normal amb l'aspecte i les maneres d'un cadell, ens provocava irremeiablement un somriure instantani.

En Happy, fent honor al seu nom sempre i d'una manera molt intensa, corria bojament d'una punta a l'altra del parc, seguint algun company de joc, o simplement gaudint del vent entre els seus pèls llargs, blancs i grisos. La seva mestressa, la Pati, tenia sempre moltes dificultats per controlar-lo, en primer lloc, per la natura indòmita del gos, i en segon lloc perquè era tot el seu món - era el seu únic i fidel company de pis - i a causa d'això tendia a estimar-lo d'una manera irracional, i a no saber imposar-se als seus capricis encantadors. Una tarda grisa i funesta, estàvem tots al parc encara que el plom que regnava en l'aire augurava pluja, i l'incombustible Happy estava corrent, capficat en un joc apassionant amb el seu amic preferit, en Buster, una barreja de Rottwailer i Pastor Alemany d'inquietant aspecte, però de caràcter dolç i obedient. Ja era un costum que aquests dos amics juguessin durant llargues estones, mentre els seus amos, la Pati i en Jordi, petaven la xerrada molt animats. Tothom deia que entre els dos, solters d'una certa edat, sorgiria alguna cosa més que una amistat "de gossos". Aquella tarda, ja feia una estona que xerraven amb la resta d'amos que fèiem rodona, tot discutint sobre el nostre tema favorit, els nostres animals. No ens preocupàvem gaire de vigilar les anades i vingudes d'aquests, perquè els sentíem més o menys segurs dintre el parc, tot i que no tenia cap tanca que els separés de l'amenaça del tràfic, excepte una mena de turó cobert de gespa, que suposava una barrera psicològica més que física. De l'altra banda d'aquest turó, el tràfic intens i ràpid del Cinturó del Mig se succeïa dia i nit.

Ningú sap què va atraure els gossos cap al turó, però devia ser quelcom irresistible per a ells com una pilota, o una gossa en zel, o potser un rastre d'olor impossible de no perseguir. Tampoc se sap perquè ningú se'n va adonar que estaven a punt de baixar el turó, fins que ja no quedaven més que uns fatídics i decisius segons per aturar-los. En tot cas, tots recordem que va ser l'amo d'en Buster qui els va veure i, espantat, els va cridar amb veu ferma i potent. La Pati, en girar-se i veure'ls desaparèixer del cim del turó, va fer eco a la seva veu amb un histèric Happy, Happy!!!!, al qual ens vam sumar tots els que estàvem allà, un cop vam comprovar que els nostres gossos propis estaven sans i estalvis al nostre costat. Després, en un silenci terrible que esclafava i que presagiava un esdeveniment tràgic, vam esperar veure aparèixer els gossos al cim del turó, aguantant la respiració, amb el cor bategant-nos a tota velocitat. Tots desitjàvem que aquella vegada fos una de tantes vegades en les quals els gossos hi creuen en el darrer instant, just a temps de fer que no passi res, i que tot es recordi com una anècdota. El temps es va arrossegar, pesat i infinit, sufocant, fins que al cim del turó verd va aparèixer en Buster, amb la llengua fora, al mateix moment en què es va sentir un terrible soroll de frens clavats que ens va gelar la sang a les venes, seguit d'un cop molt intens que va segellar la tragèdia a l'altra banda del turó, en un escenari que no podíem veure, tan sols imaginar.

El minut escàs que vam trigar a pujar corrent el turó, després d'haver agafat fermament amb la corretja els nostres gossos, va ser el darrer minut en el qual la imaginació ens va atorgar una conclusió dolça als esdeveniments. En arribar al capdamunt, ja no quedava espai per al desig i per a la despreocupació, ja no quedava espai per al somriure ni per a l'optimisme, tan sols va quedar espai pel crit esgarrat de la Pati, que va llençar a l'aire per darrera vegada el nom del seu gos, Happy!, aquesta vegada per transformar en sons l'angoixa i l'horror que li recorria el cos. A l'altra banda del turó, l'escena mostrava el cos enorme i pelut del nostre estimat i sempre lliure Happy, estirat a terra, amb sang al voltant, i un noi jove baixant del seu cotxe tot-terreny, amb cara d'espantat. Per la resta de cotxes que passaven, reduïen la velocitat per satisfer la seva curiositat, i marxaven sense mirar enrere, aquella era una tarda més, com qualsevol, plena d'obligacions i amb un cel que amenaçava pluja. Per a tots nosaltres, la visió d'en Happy amb el coll trencat, incapaç de córrer i jugar mai més, era quelcom que no hauríem volgut veure mai, i que marcava la tarda per sempre, convertint-la en una de les més tristes que havíem viscut.

A partir d'aquell dia, poc a poc, els amos dels gossos que ens reuníem al parc vam trobar una raó per no tornar-hi, fins al punt, que si us deixeu caure avui per aquell parc del turonet verd, no trobareu cap de nosaltres. La Pati i en Jordi, l'amo del Buster, no s'han tornat a veure, l'últim moment que van compartir va ser el trajecte silenciós en cotxe sota la pluja, amb el cos agonitzant del Happy al seient del darrere, camí del somni de la clemència. Ningú, de fet, ha pogut suportar l'absència d'en Happy, potser perquè la seva mort va suposar un canvi que no vam poder assumir. Encara que passin molts anys, sempre que passo per aquell parc, o sempre que el veig ni que sigui de lluny, és al gos més feliç i encantador del món a qui veig, desapareixent darrere el turó verd. Sempre recordo, amb nostàlgia i els ulls envaïts d'emoció, aquell temps en què creia en la innocència, i en la felicitat total.