Blancs i negres

BLANCS I NEGRES (1)

Cada matí, m'agrada esmorzar al mateix bar, o millor dit, al mateix forn que té una petita barra on serveixen cafès i on la Gisela, la dependenta, em prepara també un entrepà de pa integral i pernil dolç. De vegades, el pa no ha arribat encara i llavors solc prendre uns petis croissants variats: de xistorra, de salsitxa, de pernil i formatge, i de truita (aquests darrers no m'agraden gens i la Gisela ja sap que no me'ls ha de posar). M'hi sento bé, cada matí, a la fleca, entre altres coses perquè el cafè té el punt de gust just per a mi, que en sóc una amant, però no tinc paladar per gaudir-lo quan és fort, ben negre i espès. Una altra cosa que m'agrada és que allà ens ajuntem sempre unes poques persones (perquè no hi ha gaire lloc per més), sempre les mateixes, i gairebé sempre dones. No sé què és el que em fa sentir bé d'estar allà, però el cas és que m'agrada aquesta estoneta de conversa superficial cada matí i, si no la tingués, la trobaria a faltar.

Sóc sempre la primera que arriba, i no és que m'agradi matinar, és que la gana m'aixeca del llit abans que als demés. Tinc una molèstia anomenada hiperclorídia, és a dir, excés de líquids gàstrics, que fa que senti una gana terrorífica sovint, i necessiti ficar-me quelcom a l'estómac com abans millor, per tant, ja em puc oblidar de romandre hores al llit fent el ronso! Així, em planto a les vuit en punt al forn, quan la Gisela porta una mitja horeta allà, endreçant i posant al seu lloc tota la mercaderia que li porta el seu cap, un tibat de mil dimonis. Ens posem a parlar normalment perquè jo inicio la conversa, i és que el silenci en aquest context no m'agrada. Ves a saber. En tot cas, sempre funciona el nostre diàleg de la mateixa manera: jo pregunto i ella contesta, a partir d'aquí podem iniciar converses variades, tot i que mai al voltant de conceptes de física nuclear, haig de dir. Ella mai m'ha preguntat res, no sé si perquè sent que darrera la barra es troba en una situació que no li ho permet, o perquè ella és així. D'aquesta manera, jo sé que té tres fills i un marit amb la malaltia de Kron, i sé les edats i característiques dels seus tres fills, del seu marit, de la seva família, i de la família del seu marit. Al voltant de tots aquests personatges solem portar la conversa, és a dir, ella es queixa dels seus fills, del seu marit, o, sobre tot, dels seus sogres, i jo escolto i opino. Què millor, per a mi, que escoltar històries alienes d'algú amb qui no tinc gaire punts en comú!

La Gisela i jo, de fet, tenim molt poc en comú. Ella va decidir, quan tenia dinou anys i ja sabia que es casaria amb el seu únic xicot, en Paco, que volia ser esposa i mare, i res més. Va deixar de cop la carrera que havia començat, dret o empresarials, tant se val, i es va casar. Va tenir tres fills, i amb ells i en Paco està ocupada i sembla ser que plena. Jo no sóc com ella, ja us dic ara mateix. Només ens separen cinc anys - ella en té quaranta i jo, per molt increïble que em sembli a mi mateixa, en tinc ja trenta-cinc! - però jo no en tinc mai prou d'estudiar, potser hi estic enganxada, i a més, tinc un ex que vindria a ser com el seu Paco, ja que era el meu xicot de sempre; també tinc una parella més jove que jo, un pis de lloguer (més humil que l'anterior, del qual n'era copropietària amb el meu ex, tot i que a mi me la bufa), cap fill, i una gossa amb tendència a l'obesitat, que posseeix el millor caràcter de gos que he vist mai. Ah, i no sóc cap Ally Mc Beal, ni cap tia de "Sexo en Nueva York", és a dir, ni guanyo un sou desorbitant cada mes, ni sóc una executiva d'èxit, ni res que s'hi assembli. Però crec que tindria bastant més en comú amb una dona del Kurdistan, que amb la Gisela. Tot i així, cada matí passem una estona juntes, amb respecte i honestedat, des de les nostres posicions respectives. Qui sap, potser jo admiro la seva gran família i ella la meva llibertat, o potser aquesta reflexió quedava bé per tancar paràgraf.

Passats uns vint minuts, arriba la Tere, d'edat indefinida, cabell tenyit de ros, amb grans pits que la fan semblar grassoneta, quan probablement no ho és. Qui sap què pensa, què vol o què diu la Tere? Es pren un tallat i de seguida marxa, sol estar callada i amb cara de pocs amics, sembla ser que té dos fills, i un marit, però pel que jo sé podria ser un agent del KGB, o una testimoni de Jehovà camuflada. Només tinc clara una cosa al seu respecte: no està a gust en la seva pell. No sé si és la pell de dona, d'esposa, de mare, de filla o de treballadora (sigui quina sigui la seva professió, aquí cadascú pot imaginar allò més exòtic que li agradi), però li toca els collons cada dia que passa. I a més, sembla que tots som culpables d'això. També s'hi afegeixen més tard dues dones que treballen en un lloc que jo trobo una mena d'equivalent de l' Hades: una notaria. Entre elles hi ha una respectable diferència d'edat, ja que una té vint-i-quatre anys i l'altra cinquanta-quatre; l'una és administrativa i vesteix sempre amb texans i sabatilles esportives, mentre que l'altra porta roba de marca i sembla ocupar un "càrrec" de més responsabilitat i més diners, evidentment. La Vanessa i la Josefina, que així es diuen, són filles d'Hospitalet i semblen un reflex de la Gisela i jo, amb la seva escassa afinitat pel que fa a gairebé tot, i en canvi, amb una amistat "de tallat" prou envejable. Potser és perquè comparteixen cap - tarat - garrepa - forrat - notari - de -l' Opus, i aquestes coses uneixen molt.

Aquest és, doncs, el reduït i exquisit grup de filles de la quotidianitat que ens reunim cada matí, l'únic que m'ha mancat afegir és que totes mengem diferent, i només ens posem d'acord pel que fa a les magdalenes, que estan bonissimes quan tot just surten del forn, i omplen el petit establiment d'un aroma irresistible. També cal dir que altres dones i algun home despistat s'han intentar afegir al grup, incloure's de manera forçada, i no ha pogut ser. Aquestes cinc que us comento ens vam acoblar sense saber perquè, i vam tancar el cercle sense saber perquè. Encara recordo el noi estrany amb mirada d'esquizofrènic que alguns matins va ocupar els nostres tamborets i que preguntava coses sobre establiments de la vora, potser en un intent desesperat de formar-hi part. Va trigar poc a comprendre que no hi havia lloc per ell, i no ha tornat, afortunadament. El dia que va preguntar per un lloc on comprar un ganivet per tallar la carn, la Gisela i jo vam sentir veritable por, evidentment sense cap fonament. Els psicòpates mai no ho semblen, i aquell ho semblava de debò.

Oblidava quelcom que no pot faltar en un matí feliç qualsevol, al forn de pa: la visita de la senyora Lola. Petita, primeta, sempre de fosc, la senyora Lola passa per davant de la botiga i sempre s'atura a saludar, si és que no ha d'entrar a comprar la seva mitja barreta habitual. Té una elegància sorprenent i una mica fóra de lloc, ja que només va a comprar al mercat. Tot i així, sempre porta el cabell blanc perfectament pentinat i netíssim, les sabates de vestir amb una miqueta de taló, i sobre tot l'elegància de qui porta el bon gust dintre. La bellesa del seu rostre de vuitanta i escaig no deixa dubte respecte a la dona impressionant que havia estat, i encara la convertia en l'avia més guapa que ningú hagués vist. Entra, quan toca comprar la mitja barreta o alguns bombons per a la seva neta, com una exhalació d'energia, desbordant de ganes de viure, somrient amb cara de sapastre: Bon dia, acostuma a dir, però només als pobres, els rics que es fotin! La veritat és que veure-la arribar, encara que només sigui per rebre la seva salutació des de fora, és un dels grans plaers del dia. La Gisela i jo en som fans absolutes, i totes dues declarem amb passió que és una àvia que ens encantaria que fos nostra, i jo l'he denominat adoptiva, sense saber si ella ho acceptaria o m'engegaria a fer punyetes, amb la seva deliciosa franquesa. Un matí que jo havia arribat un quart d'hora més tard del normal, la Gisela em va dir que la senyora Lola havia preguntat per mi. Inexplicablement, em vaig sentir orgullosíssima, com si no em pogués fer ombra ningú després d'allò.

Anem ja al dia que us vull explicar. Aquell dia es veia en el cel que hi havia motiu per amoïnar-se. Estava d'un color de plom que es corresponia amb la sensació inquietant que produeix el fet que no corri ni una gota d'aire. No se sentia ni un ocell, i la meva gossa, que dormia al seu sofà plàcidament com sempre, em va veure obrir les cortines i no es va aixecar per venir a bordar al balcó, com solia, sinó que es va quedar tranquil·lament ajaguda, i va fer un sospir profund que denotava: "No val la pena ni moure's", abans d'iniciar de nou els seus roncs apagats. El temps era ben estrany, o això vaig pensar mentre em mirava la roba a l'armari sense saber què triar. Portàvem uns dies de caloreta molt agradable, plenament primaverals, i jo ja m'havia llençat als colors vius i alegres, per sort corresponent al meu estat d'ànim. Però aquell matí feia fins i tot fred, i a contracor vaig admetre que m'havia de tornar a posar la parca marró. En arribar al forn, en comptes de trobar-me la petita barra tota per mi, com sempre, vaig veure que la Tere ja havia arribat. La vaig saludar, però no pensava parlar més amb ella, donat que, normalment, és més aviat parca en paraules. Normalment, de fet, no diu res, tan sols beu i escolta, i només intervé quan el tema li interessa molt o de vegades si alguna cosa li fa gràcia. És tan estrany que alguna cosa li faci gràcia, que el dia que la vaig fer riure amb un comentari que ni recordo, em vaig sorprendre tant que una mica més i m'ennuego amb l'entrepà. Aquell matí, però, no semblava que la Tere pogués riure de cap comentari. Més aviat semblava un dia dels habituals per a ella, és a dir, un dia on semblava l'amargor personificada. Em vaig posar a parlar amb la Gisela, com sempre, i la vaig ignorar, però de tant en tant la veia i em semblava notar que tenia pi
tjor cara del que era normal en ella. En un moment em va semblar que estava pàl·lida, i sense adonar-me'n gaire del que feia li vaig preguntar si estava bé. De sobte, per a la meva gran sorpresa la Tere va deixar el tallat i, per primera vegada en mesos i mesos de trobades matineres, va revelar-se com un ésser humà capaç de sentir quelcom que no fos mala llet i, a més, va mostrar-ho davant nostre. Sí, en efecte, es va posar a plorar. Va treure un kleenex de la bossa i es va eixugar els ulls, però no podia aturar-se. La Gisela va abandonar totalment els croissants que estava a punt de posar al forn, i jo vaig deixar a mitges el meu entrepà estimat, colpida per l'emoció incontrolada d'aquella dona de gel. Vaig comprovar que el fet que la Tere estigués sempre en una línia basal d'absolut tancament i impenetrabilitat convertia la seva explosió de sentiments en un espectacle que sacsejava el seu entorn. Jo vaig estar a punt d'abraçar-la, però em vaig aturar sospitant que el meu contacte l'espantaria, i potser la fastiguejaria. A la fi, després d'un silenci interminable interromput per algun client que va entrar a comprar la seva barra de pa, i pel plor de la Tere, va aconseguir articular unes paraules que la Gisela i jo es podria dir que vam beure, obrint les orelles al màxim. És un nen, un nen de la família" va començar. Em va donar temps a pensar que era molt adient que ho formulés així, sense mullar-se explicant cap parentiu, amb distància: un nen. Va morir ahir, d'un càncer. De leucèmia. I només tenia quatre anys. (...)