Blancs i negres (2)

La confessió hauria provocat un reguitzell de mostres de compassió i empatia per part de la Gisela i meva, de no haver estat per l'entrada, en aquell precís moment, de l'únic parroquià de sexe masculí admès al nostre grup. No es podia continuar amb una atmosfera d'emoció negativa com la que s'havia creat en presència d'en Joan Josep, tot i la seva pinta de capellà vestit de civil. Ell, calb, baixet, un pel passat de pes i voltant la seixantena, tan sols posseeix el registre de l'alegria, de l'estridència i de la conya marinera. Per tant, la Tere va empassar-se les llàgrimes que encara intentaven abandonar l'impenetrable fortalesa del seu rostre, va deixar un euro sobre el mostrador i va marxar amb els seus petits passos histèrics, xiuxiuejant un Adeu que només vaig sentir jo, perquè la tenia ben a prop. "Què li passa a aquesta dona? Sí que té pressa!" La veu d'en Joan Josep va tronar per sobre els caps de la Gisela i del meu, que ens vam mirar i vam ajornar mentalment el comentari sobre el que acabàvem de veure.

Haig de dir, sincerament, que mai havia conegut a un personatge com en Joan Josep, que fuig de qualsevol convenció que intenti ajudar a descriure'l. Encara avui no puc assegurar quina és la seva condició sexual, ni si és un elitista o un viatger, si és molt intel·ligent o tan sols està informat. Val a dir que la primera impressió que hom té sobre ell és molt clara. Pels seus capells de llana i pels anells de brillants molt femenins que sol portar, sembla homosexual, i sembla que té diners. Ràpidament s'afegeix també la idea que és molt sociable, i que té pocs pels a la llengua. Recordo que el primer dia que el vaig veure estava parlant amb una senyora estúpida que només passa per la fleca els diumenges i sempre demana amb mala gana unes torrades que han de fer especialment per a ella, ni cremades ni massa pàl·lides. A mi la senyora em queia molt malament, i en principi no em fixava en ell perquè pensava que era amic seu. Passats uns minuts, vaig adonar-me'n que en Joan Josep la tractava amb molta familiaritat, però li feia comentaris molt sincers sobre allò que no li agradava del seu comportament, tot salpebrat amb una manera de fer que només permetia riure. Poc a poc, vaig anar comprovant que així era en Joan Josep amb tothom que entrava per la porta, i amb mi no va ser una excepció. Gairebé sense adonar-me'n vaig entrar a formar part del enorme cercle de dones que gaudeix de les seves confidències, opinions i anècdotes, i d'aleshores ençà he passat moltes estones rient amb ell. Els homes, com a mínim allà al barri, no es mostraven gaire atrets pel seu caràcter extravertit, tret d'algunes excepcions.

Les rareses d'en Joan Josep es poden comptar per desenes, però n'hi ha de més divertides que altres. Brilla especialment quan interactua amb alguns dels freaks que van deixant la seva empremta per la botiga, i això només ho fa quan es sent especialment trapella. Jo ho sé detectar perquè posa un somriure especial quan veu entrar un d'aquests espècimens i el saluda cridant, les galtes vermelles i amb una lluentor als ulls de bons auguris. Recordo, per exemple, quan una dona particularment vulgar - el barri, com ja haureu suposat, no és Pedralbes - li ensenyava sense vergonya l'obturació dental que li acabaven de fer. En Joan Josep feia unes ganyotes de fàstic que destinava únicament a mi i a la Gisela, sense que la causant de tot l'enrenou se'n adonés, perquè continuava explicant les seves vicissituds ortodòntiques sense commoure's. Per uns segons, vaig patir per la meva bufeta, i finalment vaig acabar amb un mal de mandíbula horrorós, de tant riure.

També és molt divertit assistir als monòlegs rabiosament anticlericals d'en Joan Josep, que va ser educat pels "hermanos" durant el franquisme i va acabar, com la majoria dels seus companys, ateu convençut; o bé escoltar-lo quan descriu les seves "manies" de vell solitari: "a casa meva", crida, "tots els homes que entren han de pixar seguts. Alguns no volen al principi, però acaben fent-ho igualment, perquè si no, a casa meva no entren. Jo no puc suportar les gotes de pixum pel terra, ni a les rajoles! No és higiènic això! Si la gent ho provés, tots ho farien!" I els clients matiners que estan fent cua per endur-se la seva barra diària, o el croissant pel nen, es queden allà fent veure que no escolten i que no els interessa, però amb uns somriures que no poden amagar del tot i que denoten que no s'estan perdent cap paraula que deixa anar, en un to de veu francament excessiu, en Joan Josep.