LA PARAULA JUSTA

La juguesca era clara. En Christian no en volia saber res de la llengua que l'envoltava, i jo m'entossudia en fer-lo canviar d'opinió, tot i que no hi tenia cap obligació. En principi, jo només estava allà per fer que parlés en anglès, cosa ja bastant difícil, però una dèria absurda per les causes perdudes em va fer qüestionar la seva negació del català. Després d'un pacient interrogatori disfressat de xerrada intranscendent, vaig comprendre que la causa era una barreja de costum familiar i mandra de fer el ridícul en el moment de començar a enraonar. El repte va venir quan em va demanar, mirant-me als ulls amb un somriure juganer, que li digués un motiu convincent per fer l'esforç d'aprendre la llengua del país.
Havia de trobar quelcom que no tingués res a veure amb els discursos que ja li haurien deixat anar. Desesperada, vaig cercar durant uns segons en allò que podia quedar en mi d'adolescent, i de trapella, i se'm va ocórrer una ximpleria. "Potser", vaig dir a mitja veu, fent-me interessant, "potser, hi ha una paraula que només en català sona meravellosament. Això passa amb tots els idiomes, i fa que sigui interessant aprendre'ls." En Christian va acceptar la juguesca, jo crec que bàsicament per tal de que el deixés en pau d'una vegada. Em vaig posar jo mateixa vint-i-quatre hores de termini, ja que segons els meus càlculs, tenia temps suficient. No m'imaginava com seria de difícil arribar al mot juste, i tampoc era capaç de preveure la gran responsabilitat que jo mateixa m'acabava de penjar al coll. Ens vam acomiadar fins al dia següent, i de ben segur que el noi va marxar a submergir-se unes hores en la play station, mentre jo em quedava allà, presa de l'abisme del diccionari català que em girava pel cap. De sobte, sentia que posseïa la clau per aconseguir que aquell noi comprengués d'una vegada per totes la satisfacció que podria extraure de l'aprenentatge d'una llengua, de qualsevol llengua, i molt més si en el fons i encara que no volgués, es tractava de la llengua de la seva realitat.
La meva nit no va ser tan plàcida com segurament va ser la d'ell. De fet, la matinada em va sorprendre fent llistes de paraules relacionades amb tot allò que pogués formar part del món d'un adolescent i que sonés suggestiu, engrescador o sensual només en català. Va ser un passeig llarg per la llengua, que em va permetre adonar-me'n de quants mots m'enamoraven, però ni la dutxa va servir per fer-me decidir entre tots ells. Paraules sobre sexe, sobre jocs d'ordinador, sobre drogues, sobre llibres, sobre la tele, sobre els gossos, sobre filosofia... res. A la fi, em vaig trobar davant del noi amb la ment completament embotida de paraules, i em semblava que ni tan sols recordava l'anglès, i a més, no havia dut el llibre dels exercicis. "Potser", pensava, "el noi ni se'n recorda".
Però no vaig poder obrir l'estoig de les ulleres, quan ja m'estava reclamant, amb veu burleta, la resolució de la juguesca. Vaig intentar repassar la llista de les paraules finalistes que havia aconseguit confeccionar, però havien fugit totes del meu cervell. "Llúdriga". "Llúdriga?", vaig pensar, "estàs ben boja!. Ara veuràs com es mor de riure, i adéu l'esperança de que vulgui aprendre, ni el català, ni res". "Qué es eso?" "Nutria", vaig dir sense mirar-lo als ulls. Van passar molts segons en silenci. "Suena mejor, es verdad. Suena a un país, o a un insulto. Llú-dri-ga.". La victòria més inesperada és aquella que millor sabor de boca ens deixa.