Vale número 1

Un relat de: peres

Us explico un secret. Sóc molt aficionat a les motos. Suposo que m'ho va encomanar un meu germà que hi corria -per casa encara hi ha fotos. Però la meva afecció és només platònica, no patiu. No he pujat mai damunt cap altra moto que no sigui un vespino o una lambreta, i fins i tot d'això ja fa anys.

Penso que una bona cursa de motos, sobretot de les que m'agraden a mi, les motos grosses de velocitat, és més plasent, reconfortant, entretinguda, emocionant, desestressant, apassionant… que moltes altres distraccions, espectacles i esports "de contemplació". Una bona cursa, dic, perquè n'hi ha que són adormidores -però calla, que això també descansa.

I com que hi sóc molt aficionat, i també m'agrada força escriure, últimament m'he demanat si no seria possible fer una explicació més o menys literària sobre el món de les motos en un lloc com aquest. ("Què dius, ara? A Relats en Català? On s'és vist?") Els qui no us interessi aquest assumpte, ja podeu anar passant perquè tot això serà molt prosaic, massa i tot. Necessàriament. (Esperem uns instants… que acabin de marxar els que es pensaven que això seria un relat normal sobre l'amor o els perfums o vés a saber què…)

Bé, continuo. És clar, com poden ser conciliables el soroll eixordador de les motos, el greix, l'asfalt, la velocitat esbojarrada, els diners a raig fet, les multinacionals, el cautxú socarrat, les ruixades de xampany… amb una certa sensibilitat literària? Potser no que no són compatibles, no ho sé, però podríem provar de fer… no una pura exultació lírica, que quedaria ridícula -almenys feta per mi, no descarto que altres ho puguin fer amb dignitat-, però sí una mena de reportatge periodístic, que això és el meu fort, en què sortissin els elements principals que conformen tots plegats aquest mosaic que admiro. Un mosaic que requereix la participació dels cinc sentits per copsar-lo del tot: mirar, escoltar, ensumar, tastar i tocar. I que ens portarà a fer també un poc d'història i, per tant, a exercitar el cap i la memòria.

I un mosaic que en el meu cas té ara com ara un punt de fuga, un centre indiscutible… Ja he aguantat prou, més de vint ratlles, sense dir-ne res, fent veure que potser parlaríem de pistonades, de demarrers i de rodes de pluja. No, ara el meu univers motocicleter gira a l'entorn d'un noi -sembla mentida, però encara és un noi. Es diu Valentino Rossi. Va néixer l'any 1979 a Urbino, la pàtria del pintor renaixentista Raffaelo Sanzio -més conegut entre nosaltres com a Rafael-, a la regió de les Marques, a la banda de la bota oposada a Roma, vora el mar Adriàtic.

(Vas bé, nano: has aconseguit esmentar Vale i Rafael en un mateix paràgraf, quina poca vergonya, on anirem a parar? "Que ens tornin els diners!" A veure, que marxa més gent… "Quina vergonya!" Quedem poquets, eh?)

Bé, pobrets i alegrets. Som-hi. Què hi ha darrere la meva admiració per Vale Rossi? Que és l'únic motorista de la història, si no m'erro, que ha guanyat el campionat del món de totes les categories? Només aquesta dada, "l'únic que ha guanyat no-sé-què"? Només el rècord? Només l'espectacle? Només la cosa mediàtica? No, és clar que no. Vale és un mite, una mena de tòtem transfronterer, i això no s'assoleix corrent damunt una moto, guanyant, esquitxant de cava el públic i prou. Perquè això ho fa molta gent i en canvi de tòtems només n'hi ha un.

Aleshores, què? Què té Rossi que no tinguin els altres? Provo d'explicar-ho, fent una mica de ditirambe teòric que emmarqui les dades que diré després. Vale és un afany de superació personal, una empenta i un enginy abocats en una traça tan arriscada i alhora tan bella que esdevé gairebé artística -o sigui, no anava tan desencaminat quan esmentava Rafael-, un esportista especialment humà, un fenomen que comunica entusiasme sense humiliacions i sense perfeccionismes, en un esport que requereix una màquina per practicar-lo però en què la màquina no és el principal…, tot plegat, vet aquí el que em té corprès. És per això que a molts ens agrada Rossi i no tant altres corredors.

Admirar Vale és veure un home com s'esforça davant un repte. Perquè no és veure'l guanyar, tampoc: és veure com lluita per guanyar, això sí, i llavors trobar-te que per una vegada -a la vida no sempre és així, ja ho sabeu, ni de bon tros-, l'esforç del lluitador més aferrisat és recompensat amb el premi de la victòria final, tot i que hi hagi hagut caigudes i derrotes parcials i encara que el campió no gaudeixi de totes les eines que teòricament hauria de tenir -i les podria tenir, si volgués!- un número 1. Vale ha sabut renunciar a determinats avantatges als quals tenia dret com a campió indiscutible, i ha actuat així perque no li agrada guanyar i prou. Li agrada que hi hagi competència.

Penso que ens hem acostat un xic al secret del mite.

Què més hi ha al darrere? Jo he vist com Vale patia. Això el fa gran. L'he vist treballar i suar com ningú damunt la moto, l'he vist posar els cinc sentits en cada revolt, l'he vist amb tots els músculs tensos, arrapat a la màquina com una sangonera de cavall, concentrat, gairebé obsedit, cada gir, tota la carrera. L'he vist com no conduïa de memòria, sinó com inventava trajectòries, com se'n sortia de les més ínfimes possibilitats de mantenir l'equilibri damunt una moto en posició circense. Ho he vist, tot això! Ara, és la meva imaginació, que em fa veure més enllà de la realitat, que em fa mitificar-lo? No ho sé.

Hi ha gent que diu que Valentino Rossi és el pilot de motos més bo de la història. Ho acaba d'escriure un expert, Emilio Pérez de Rozas, a El Periódico de l'1 de novembre d'aquest 2004. I dir això és dir molt, tal vegada més del compte. Però potser sí que és el més carismàtic, en tots els aspectes i per a tota mena de públics: cau bé a les noies i als nois, a gent gran i a gent jove, és alhora simpàtic i treballador, és geniüt i perepunyetes. I no és pas cap adonis.

Per si de cas no n'hi ha prou, una dada més: aquest any, a 250 cc corria Dani Pedrosa per fer història -el pilot més jove que guanya en la categoria, el primer després d'un munt d'anys que triomfava l'any següent d'haver canviat de 125 a 250... Doncs bé, l'audiència de MotoGP, la categoria de Rossi, tant a Catalunya com a Espanya, era molt superior que la de 250, la de Pedrosa, "el primer espanyol que no sé què" -"espanyol", sí, deixeu-vos de català, que la seva bandera és l'altra, la "rojigualda". O sigui, som molts, que ens deixem entabanar pel fenomen Rossi. De les audiències comparades a Itàlia i altres països, no cal ni parlar-ne.

Una altra dada: en acabar una cursa -no recordo si a Jerez o a Le Mans, o potser va ser a Sachsenring- en què es veia clarament que la moto de Rossi no tirava -va fer quart-, va dir als mecànics: "No marxarem d'aquí fins que sapiguem què ha passat." I s'hi van estar -tots, Rossi també- fins a les petites. Un altre hauria clavat una bronca bestial a l'equip de mecànics i se n'hauria anat a cardar amb la xicota i/o a emborratxar-se i/o a dormir emprenyat. Vale Rossi no: és un més de l'equip, una peça solidària amb la resta.

I així podríem continuar. Rossi és un crac, el number one, un as, però no és artificial, és autèntic. I per això atrau molta gent. I té defectes -ja sortiran-, però això mateix fa que el vegis més humà. La seva manera de ser transcendeix de molt la foto fixa de dues rodes amb un paio al damunt corrent a esperons abatuts. Que és la foto que tenim de molts altres pilots d'ara i del segle passat.

Ara parlarem de Mordor i el Senyor Fosc, uix, parlarem de diners. El món del motor és un món curull de brutícia, engreixinat, ple de llànties..., i posseït pels doblers impurs. I és que un pilot de motos no havia generat mai tanta expectació al seu voltant... ni tants diners. Vale ha guanyat aquest any 22,8 milions d'euros, més de 3.800 milions de pessetes. D'aquests ingressos, "només" 4,2 vénen de la Yamaha -el contracte amb aquesta marca té vigència fins a final del 2005-, mentre que 9 li arriben d'Altadis (els propietaris de la marca Gauloises, un dels punts obscurs de Rossi, ja us deia que tenia defectes, perquè ell havia promès que no faria mai propaganda de tabac, i mira), 3 del marxandatge de "productes Rossi" (samarretes, gorres, etc.) i la resta de la publicitat que duu a la moto i al seu equip de competició, procedent de les empreses AGV, Nastro Azzurro, Alice Telecom, Dainese i Kera Koll, per si algú té la curiositat de saber-ho. El número que duu Rossi a la moto -el 46- és també una marca registrada que produeix beneficis. Yamaha -i abans Honda- li demana que es posi l'1, per associar la marca amb el número dels campions, però Rossi no ho vol.

Amb tots aquests padrins, Vale s'ha convertit en el segon esportista més ben pagat d'Europa, rere el pilot alemany de fórmula 1 Michael Schumacher, i es troba entre els deu primers del món, de bracet amb gent com Tiger Woods (golf), el quarterback d'Indianapolis Peyton Manning (el jugador més ben pagat de totes les modalitats de futbol) i estrelles de la NBA com Michael Jordan i Shaquille O'Neal.

Això em fa feliç o em produeix orgull? No, m'agradaria que el món no fos tan injust i que les feines més ben retribuïdes del planeta fossin unes altres molt més necessàries -començant per la meva- que no fer voltes a 300 per hora com un ximplet per un circuit tancat. Però un cop dit això, i ja ben descansat, els fets són els fets, i davant una festa espectacular, apassionant i caríssima a la qual t'han convidat ni que sigui per emular la Sabrina, no pots decidir res més que gaudir o no gaudir, mirar o no mirar, somiar o no somiar. I jo he decidit mirar i gaudir de la festa. I somiar. Em sento brut per això? Potser una mica, però no gaire més brut que si decidís denunciar l'escàndol i dedicar-me a criticar i declarar-me en vaga de mirar i de fruir i de somiar i de destapar-me les orelles i de tornar llefiscós a casa…

Entrem a la festa, doncs, acompanyeu-me els qui vulgueu. Respectaré la vostra decisió, si els po
cs que quedàveu marxeu ja a altres relats -encara hi ha algú aquí?- i m'acuseu a partir d'avui de superficial, de venut al consumisme i a la globalització i de poc solidari.

Fem una mica d'història. Pregunto a persones més grans que jo si els sembla que hi ha precedents de Rossi i n'hi ha que em parlen dels anys 50, de Geoff Duke, que va guanyar sis campionats del món combinant les cilindrades de 350 i 500 cc, o del també històric John Surtees, el "Fill del Vent", que en va guanyar set més també entre les dues categories, i que després va arribar a ser campió del món de fòrmula 1 amb un Ferrari de 1.500 cc. Una altra llegenda del motociclisme, Mike Hailwood, va guanyar nou campionats del món els primers anys 60, tres en 250 cc, dos en 350 cc i quatre en 500 cc.

Però no cal remuntar-se tant per trobar un precedent ben remarcable. Des de 1961 fins a mitjan els 70 va regnar als circuits un cavaller de la moto que va desvetllar una gran admiració i que també era italià, de Brescia, a la Llombardia: Giacomo Agostini. "Ago" -o Mino, que li deien de petit- va ser rei dels 500 cc amb una moto llegendària, la MV Agusta, en una època en què, sembla, no tenia gaire competència, tret dels dos o tres primers anys que hi havia encara el ja esmentat, i fins llavors insuperable, Mike Hailwood -que també corria amb l'Agusta-, i dels dos últims, que començava a fer-li la guitza Phil Read amb una nova Yamaha. "Ago" va ser vuit vegades campió del món en 500 cc i set vegades més en 350 cc. Un rei indiscutible.

Aleshores, jo era un marrec. Però recordo com si fos avui unes imatges i unes olors d'aquella època, la primera vegada -devia ser l'any 71 o 72- que vaig poder fruir de l'ambient oliós i de la barreja de flaires de benzina, cuiro i pneumàtic cremat de Montjuïc. El motociclisme no era encara un espectacle de masses i resultava relativament senzill situar-se a primera fila i veure molt de prop els pilots i els mecànics i les màquines. I em vaig deixar captivar per primera vegada pels SOROOOOOOOLLS i el BROGIIIIIIITS i les FREEEEEESSES i els BARBUUUUUULLS i els PATAPAAAAAAMS continus que formen part indestriable del món dels homenets -llavors homenassos, per mi, tot i que molts són força esquifits- de la granota llardosa.

Llardosa? És veritat, ara no hi ha tanta ronya, ja ho heu vist a la tele. S'ha perdut la poesia de la ronya. Hi ha una polidesa que sembla de quiròfan. S'ha perdut part de l'encís, el greix era un dels factors que feien d'aquest món un univers èpic.

Tornem on érem, la segona meitat dels anys 70. Després de la venteguera Agostini, va començar l'època Yamaha. "Ago" mateix havia guanyat l'últim campionat amb aquesta màquina i Kenny Roberts Sr. -el pare de l'actual pilot de Suzuki- va ser campió tres anys (1978-1980) també amb Yamaha. Entre 1984 i 1989 trobem un altre pilot amb el qual podem emmirallar Vale Rossi almenys en un aspecte: Eddie Lawson. Lawson va guanyar tres campionats del món amb la Yamaha llavors invencible, dels anys 1986 al 1988, i l'any següent va decidir canviar de marca: va fitxar per Honda i amb la moto nova va guanyar també el campionat del 1989.

De 1990 a 1992 novament la Yamaha, aquest cop cavalcada per l'estatunidenc Wayne Rainey tornaria a ser durant tres campionats més la reina de la categoria. Però va caure Rainey, va prendre-li el relleu Mick Doohan i va començar el regnat d'Honda, malgrat l'oposició inicial de la Suzuki de Kevin Schwantz -Kevin va guanyar el 93, l'any de l'accident de Rainey. I el domini d'Honda a 500 i després a 1.000 cc no s'ha trencat fins aquest any 2004 -amb el parèntesi del 2000, en què va guanyar la Suzuki de Kenny Roberts Jr.

(Parles de mites, lloes Duke, Surtees, Hailwood, Agostini, Roberts Sr., Lawson, Rainey… i només cites de passada Doohan?, sento que em diu l'últim lector, que continua llegint exclusivament perquè també és aficionat a les motos i, mira, li ha cridat l'atenció aquesta història.) Doncs és veritat, en la categoria de les motos de més cilindrada, l'australià Mick Doohan va ser també molt superior als seus rivals…, però això mateix feia que les seves curses no tinguessin gaire emoció un cop que Lawson, Rainey i Schwantz, amb els quals va competir els primers anys, es van retirar. Doohan es va quedar sense contrincants del seu nivell. Guanyava sense matar-s'hi i si no hagués estat pel seu gravíssim accident del 1999, segur que ni Àlex Crivillé ni Roberts Jr. s'haurien fet seu aquell campionat i el següent. Doohan va ser un campió discret. És una manera de dir que Doohan era molt i molt bo, però amb ell no es va produir cap fenomen comparable a l'actual: no es poden posar Doohan i Rossi l'un al costat de l'altre. Doohan -perdona, Mick, i perdona, lector únic- era una màquina de guanyar… i prou.

Hem arribat a l'actualitat. Repassem les dades. Fins avui, només el mític "Ago" -68 curses de 500 cc i 54 més de 350 cc- i Mick Doohan -54 curses guanyades entre 1990 i 1999, totes en 500 cc- sumen més victòries en curses oficials de la categoria superior que Valentino Rossi en tota la història del motociclisme.

Vale, al final d'aquesta temporada 2004, ha aconseguit la victòria número 42 en les categories de 500 cc i MotoGP, triomfs als quals cal sumar els 14 aconseguits en 250 cc i els 12 de 125 cc. En total, 68 grans premis, ja per damunt de Doohan en el total però encara molt per sota de Giacomo Agostini. I també per sota d'Ángel Nieto, que va guanyar 90 grans premis -i tretze campionats del món, o dotze més un, com diu ell, poca broma-, però així com "Ago" i Doohan sempre van córrer amb motos grans sense passar abans per les petites, Nieto no va sortir de les cilindrades menors i això fa que les seves victòries no es puguin considerar "absolutes", si més no d'acord amb el meu criteri. Nieto no era el millor pilot del món en el seu temps: ho era només -i deunidó el mèrit que té- de la seva categoria.

Diríeu (si encara hi hagués algú per ací, però no hi ha ningú perquè el lector únic ha marxat després del menyspreu que he fet de Doohan): és injust equiparar-los. Sí, ho reconec, les comparacions són odioses: però un dels mèrits que fan atractiu Rossi és justament que quan guanyava una categoria passava a la següent. Si Rossi s'hagués quedat a 125, i no diguem res si hagués pogut combinar curses de 125 i 250 -com va fer Nieto en la seva època, que corria alhora 50 i 125, i fins i tot una època 250-, podeu pujar-hi de peus que Rossi, a hores d'ara, amb només 25 anys, ja hauria superat l'espanyol en nombre de campionats guanyats.

Bé, això és una intuïció indemostrable i hipotètica, com la majoria de pressentiments menats per la passió, però n'estic convençut.

De fet, l'aposta de Rossi enguany anava en aquesta direcció. Fins ara, ja ho he dit, Vale havia buscat sempre un repte més agosarat, un llistó col·locat més amunt. Per això aquest 2004 ha fet la seva aposta més arriscada, més que la de Lawson de fa 15 anys: deixar una moto campiona i continuar guanyant amb una moto que fins avui era… ehem, de segona fila, per dir-ho així. Vale ha demostrat així, contra l'opinió dels responsables d'Honda i de molts altres experts -clec, clec, sempre me'n, ric, dels experts-, que el pilot és més important que la màquina. (Agostini també va canviar de moto al final, però ho va fer després de comprovar que la MV Agusta ja no tirava.)

Quan Rossi va decidir que enguany pilotaria la Yamaha, jo vaig fer una aposta amb uns amics que la temporada acabaria com ha acabat: Vale seria campió a falta d'una cursa. Confiava cegament en ell. I ha patit molt, però ho ha aconseguit. (Ja he cobrat l'aposta.)

Si Vale torna a guanyar l'any que ve, amb la Yamaha -que continua sent, malgrat la demostració de Rossi, clarament inferior a les Honda, i només cal veure que les sis motos següents en la classificació del campionat d'enguany són totes Honda-, es podrà dir que també en un altre aspecte important haurà superat Eddie Lawson. El campionat que Lawson va guanyar amb l'Honda va ser l'últim que va assolir. (Si algú vol fer una aposta, ja sap on trobar-me. Ah, no, que no hi ha ningú.)

I sobretot, hi ha la qüestió de l'edat. Agostini va córrer fins als 35 anys i Doohan va patir l'accident que el va retirar de les competicions quan en tenia 33. Un altre dels precedents amb xifres altes, Mike Hailwood, va córrer l'última cursa el 1979, quan tenia 39 anys i ja feia temps que s'havia retirat, però volia demostrar que encara era bo per córrer. I tant si ho era: va guanyar la cursa -cal dir que "Ago" no hi corria.

Valentino Rossi té només vint-i-cinc anys. Com si diguéssim, acaba de començar. O almenys té un mínim de vuit o deu anys per davant per batre rècords… si volgués. El cas és que a Vale els rècords no li diuen gaire res: només li agrada batre's ell mateix. Si Vale continua corrent amb moto serà perquè el món de les motos genera alguna dinàmica o desafiament capaços de provocar el seu esperit esportiu. Per exemple, veure si Dani Pedrosa, a qui admira des de fa temps, és capaç d'aixafar-li la guitarra en els pròxims anys. Dani ja ha dit que de moment, l'any 2005 no. Però, i el 2006? Jo crec que si l'acarament té lloc, Rossi guanyarà Pedrosa… i tothom que se li posi davant. Pedrosa és bo, però em sembla que té massa cap, i en aquest esport cal assolir un equilibri difícil entre l'enginy, la traça, la gosadia, el coneixement mecànic, la dedicació, el carisma, el treball d'equip… i el cap del pilot, sí, i potser el cap és el primer, però no és només qüestió de cap.

Bé, ara Dani té un any més d'entrenament a 250. Veurem què en surt.

Ara, si no hi ha reptes nous en el motociclisme, si Vale creu que els suports mateixos que sostenen el llistó ja no tenen marge per col·locar-lo més amunt, se n'anirà a provar altres aventures. Potser els rallies? Potser els cotxes de fòrmula 1, per emular "Big John" Surtees? Més d'un cop ho ha suggerit.

Llors al rei Rossi, mentrestant.

(Estic satisfet i m'ho vull dir a mi mateix, amb l'adm
iració que em mereixo. He fet un text de cinc fulls sobre Valentino Rossi i no he caigut en el tòpic de dir quin és el renom que porta enganxat al cul i que surt a totes, absolutament totes, les informacions que es publiquen sobre aquest personatge que admiro tant. Es pot comprovar en qualsevol informació d'internet. Per mi era un repte. M'agrada anar per lliure ni que sigui en aquests petits detalls. Ara, això no és cap escull perquè reconegui el seu mestratge, cosa que suposo que ha quedat prou clara. No? Contesto jo mateix: Sí.)

Comentaris

  • us recomano,[Ofensiu]
    peres | 26-08-2006

    si heu arribat al final i encara teniu forces per llegir més ;-), que feu un cop d'ull a aquest relat d'en Copèrnic. Per completar la visió d'aquest fenomen amb unes reflexions força assenyades.

  • passions que agermanen[Ofensiu]
    NEULA | 23-12-2004

    He vist dos persones que no compartien idioma, ni segurament res mes, alçar els polzes, dir el nom de Rossi, i mirar-se amb els ulls brillants en una mena d'agermanament de l'ànima.
    És després de llegir el teu article que ho entenc.

  • Traspua passió[Ofensiu]
    pèrdix | 22-11-2004

    aquest article.
    Me l'he llegit sencer perquè no m'ha afectat allò de Mike Dohan. Tinc les esquenes amples. ;-)
    Es curiós això d'aquest nano. Un dia, per la ràdio, parlaven de l'enfrontament entre ell i Sete Gibernau d'aquest any i es veu que molts afeccionats catalans encara preferien que guanyes Rossi.

    No tinc ni fava de motos ni sé que porta Rossi enganxat al cul, però l'article té un to engrescador. I com fas notar en un moment determinat, té la irracionalitat típica de les coses que et fan vibrar.


    Potser l'any que ve m'hi fixo una mica més.

    Una abraçada

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154978 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com