UNA MOSCA A LA SOPA

UNA MOSCA A LA SOPA

Les mosques sempre m’havien fascinat. De petita les agafava i me les mirava una i una altra vegada, les estudiava. Les guardava dins d’una capseta de targetes, amb foradets a la tapa, i cada dia les mirava fascinada. Veia com lluitaven per sortir d’aquella presó i poder sobreviure, queien i feien esforços per tornar a posar-se dretes. Dins d’aquella presó que havia muntat, havien de sobreviure diverses espècies de mosques. La meva mare em renyava i procurava matar-les abans que jo les agafés per observar-les.

M’encantava veure-les com caminaven i volaven. Eren superiors a mi: elles podien volar i jo no. A vegades parlava amb elles i les apartava del seu captiveri o de la meva mare que no parava amb el matamosques. Aquella visió em feia reflexionar: si érem capaços d’empresonar i matar mosques, uns éssers vius inferiors a nosaltres, segurament les persones també érem capaces de fer-ho amb els de la nostra espècie. No ens diferenciàvem tant. La mare sempre em deia que: “el peix gros es menja el petit”. De gran veig que sí, que és així.

Recordo que un dia vaig voler alliberar una mosca, la que em semblava més resistent. Volia veure la seva reacció quan es veiés lliure. Vaig obrir a poc a poc, molt a poc a poc la tapa de la capsa. De seguida va fer moure les seves ales, però no va intentar escapar, va caminar per la capsa i va pujar una mica per la paret, una paret fina que li impedia arrapar-s’hi i sortir-ne: tots els seus esforços eren inútils. Jo contemplava l’escena entre admirada i divertida.

Un altre dia:

La mare em va cridar per anar a dinar. A la taula hi havia un bon plat de sopa, crec que era pasta, pistons. Em va molestar perquè estava en ple experiment, i perquè no es posés nerviosa vaig dir:
--Jaaa vaaaaa...!
La meva mare era molt impacient i em va tornar a cridar. Vaig anar a rentar-me les mans, i quan em disposava a posar-me la primera cullerada a la boca, d’esma, vaig veure una cosa negra que es movia sense parar: Déu del cel!, la meva mosca favorita, la meva heroïna s’havia escapat. Vaig pensar que no havia pogut resistir la temptació de ser lliure, i després havia sucumbit a la pressió de l’olor d’una bona sopa. Una sopa espessa. Els pistons s’havien inflat i s’havia convertit en una menja molt nutritiva. Vaig deixar caure la cullera, amb un cert fàstic, ara ja no era la meva heroïna aquella mosca. Però, tota molla encara movia les potes i les ales, per escapar-se. Vaig pensar que potser la podria salvar.

Abans que arribés la meva mare, alertada pel meu crit, vaig anar a buscar la caixeta i la vaig posar ben a prop de la cullera, per poder-la passar una altra vegada dins: volia salvar-la! Havia fet molts esforços per sobreviure.
Havia caigut al parany de l’abundància i no hi estava preparada. Em va saber molt de greu perquè ella havia après què se sentia quan eres presonera i no tenies res. I havia mort presonera d’aquell caldo tan espès que li havia impedit aixecar el vol.
No vaig poder evitar que les llàgrimes trobessin la seva llibertat i lliscaren per les meves galtes.

Aquell dia va ser un dia trist per a mi que mai més oblidaria, com tampoc oblidaria les paraules de la meva mare:

--Nena, el que li ha passat a la teva mosca també passa a les persones molt ambicioses. --Me la vaig mirar i li vaig fer un petó. Vaig aprendre’n la lliçó.

Materile