Cercador
Una llegenda instanània
Un relat de: josomiant- Compartir:
Una llegenda instantània
Era alta, esvelta i exuberant. Tenia el llavi inferior més primet que el superior, però no massa, feien uns petons preciosos. Aquella melena negra no passava desapercebuda allà on anava i és que els seus llargs cabells arrissats eren coneguts a tot el poble. L’anomenaven la noia dels rínxols de nit. Feia la cara allargada, tota fina i dolça, la gent deia que tenia gust a primavera. Potser era pel seu nas, ni massa gran ni massa petit, perfecte. És que tota ella era harmoniosa. No descuidar-se mai dels safirs que tenia per ulls, les veus deien que fins i tot brillaven dins el fons de la cova més fosca del fons del mar. I és que ni una foto, ni un record de la memòria, tenen res a veure en el seu directe. Alguns quedaven quiets i muts en veure-la, mai s’havien atrevit a dirigir-li la més mínima paraula. El dia que va arribar en aquest poblet perdut enmig del món, els habitants no s’ho creien. La perfecció a Blancatorreta. Qui ho hauria de dir? El perquè de la seva visita era tot un misteri. Però el rumor de seguida va córrer. Tots acompanyats de descripcions de la seva bellesa indescriptible.
Era abril, el mes de les flors, tot el poble preparava la festa major. Des de sempre havia estat discreta i divertida, ningú fora de la gent del poble, hi havia anat mai. I va ser llavors, per aquella diada, que ella va arribar. El primer de veure-la, com no és d’estranyar, va ser en Josep. És aquell típic avi immortal, ningú sap quan va començar a ser-ho, fins i tot els homes de més de noranta anys el recorden com l’avi. Ell volta tot el dia pels carrers estrets, camina sense rumb però amb una direcció. Sembla que vulgui olorar les converses dels altres. Podríem dir-ne el xafarder. Concretament aquell dia s’havia parat davant l’estació de l’autobús, on hi para el vehicle cinc cops l’any un dels cops a l’abril. Va arribar el monstre amb rodes a una velocitat inimaginable, tan sols per deixar-ne la noia dels rínxols de nit. En veure-la l’avi va inspirar fort i es va posar a córrer al màxim que podia, una visita al poble! De seguida va trobar la Joana, la Maria Antonia i l’Angelina fent parada al carrer principal, allà mateix els hi contà el succés. I elles corre que corre, crida que crida; deu minuts més tard tot el poble n’anava ple. Qui podia ser? Els rumors semblaven llebres.
Però l’emoció va acabar de seguida. No la van tornar a veure en una setmana. On s’havia posat? On estava? S’explicava que fins i tot els més jovenets del poble havien anat pels boscos i muntanyes a buscar-la. Al final es va dubtar d’en Josep. “¿No t’ho deus haver imaginat?”, li deia la gent. Pobre avi, la gent es qüestionava la seva eficàcia i la seva vista d’àguila. El seu nom no es podia embrutar! Però és que ell jurava que l’havia vista. La decepció va ser tal que es van plantejar de cancel•lar la festa major. Els infants ploraven pels carrers, el jovent ja no corria darrera una pilota i el mercat era un desert. Tot feia pudor a res. I es que feia sis anys que ningú trepitjava la vila, des de l’arribada de la Jordina, l’esposa d’en Ramón el peixater; que era un casament concertat feia trenta anys; concertat amb l’arribada d’en Cinto el marit de l’Assumpta, que era un casament ja dictat feia trenta anys; que s’havia decidit trenta anys abans amb l’arribada d’en Manel l’espòs de l’Hortènsia... i és que des de sempre les visites eren periòdiques, cada trenta anys amb un casament assignat anteriorment, no se’n sap l’inici. En fi, que el desengany del poble era exagerat. Fins que un dia en Jaumet, el nen, va dir que l’havia semblat veure al fons de l’estany. “Al fons de l’estany?!” va cridar el poble. I tots els habitants junts cap a mirar en aquell mirall gegant. Un cop allà tothom va posar la vista al mig de l’estany i ho van veure. Hi havia una noia preciosa que jugava amb els peixos. Per l’emoció alguns vilatans es van tirar a l’aigua direcció a la rínxols de nit. Nedaven en aquell líquid dens que somreia, la roba se’ls enganxava el cos amb força, no els volia deixar endinsar-se més. I per molt que nedessin no avançaven, la naturalesa no volia que arribessin a la noia. De mica en mica tots els atrevits anaven sortint, molls i sense esma. Què estava passant? Tothom estava sorprès per la noticia, qui era aquella noia i què era? Fins i tot van creure que els ulls els estaven enganyant. Però van passar tres hores i tot seguia igual, la nit començava a caure lentament. Altre cop la tristesa es guanyava més seguidors quan inesperadament en Josep va dir: “Prou tonteries, tot això ens ha unit més a tots, ni durant la nostre pròpia festa major assistim tots a un mateix acte, ho hem de celebrar!”. I és que l’avi tenia raó gràcies a allò des dels més petits fins els més grans havien compartit emocions. I a partir d’aquell dia la festa major començava el dia que la rínxols de la nit havia arribat i tota la celebració succeïa al voltant de l’estany, amb tot el poble unit. Aquella noia havia anat allà per ajudar-los? Eternament un misteri.
Era alta, esvelta i exuberant. Tenia el llavi inferior més primet que el superior, però no massa, feien uns petons preciosos. Aquella melena negra no passava desapercebuda allà on anava i és que els seus llargs cabells arrissats eren coneguts a tot el poble. L’anomenaven la noia dels rínxols de nit. Feia la cara allargada, tota fina i dolça, la gent deia que tenia gust a primavera. Potser era pel seu nas, ni massa gran ni massa petit, perfecte. És que tota ella era harmoniosa. No descuidar-se mai dels safirs que tenia per ulls, les veus deien que fins i tot brillaven dins el fons de la cova més fosca del fons del mar. I és que ni una foto, ni un record de la memòria, tenen res a veure en el seu directe. Alguns quedaven quiets i muts en veure-la, mai s’havien atrevit a dirigir-li la més mínima paraula. El dia que va arribar en aquest poblet perdut enmig del món, els habitants no s’ho creien. La perfecció a Blancatorreta. Qui ho hauria de dir? El perquè de la seva visita era tot un misteri. Però el rumor de seguida va córrer. Tots acompanyats de descripcions de la seva bellesa indescriptible.
Era abril, el mes de les flors, tot el poble preparava la festa major. Des de sempre havia estat discreta i divertida, ningú fora de la gent del poble, hi havia anat mai. I va ser llavors, per aquella diada, que ella va arribar. El primer de veure-la, com no és d’estranyar, va ser en Josep. És aquell típic avi immortal, ningú sap quan va començar a ser-ho, fins i tot els homes de més de noranta anys el recorden com l’avi. Ell volta tot el dia pels carrers estrets, camina sense rumb però amb una direcció. Sembla que vulgui olorar les converses dels altres. Podríem dir-ne el xafarder. Concretament aquell dia s’havia parat davant l’estació de l’autobús, on hi para el vehicle cinc cops l’any un dels cops a l’abril. Va arribar el monstre amb rodes a una velocitat inimaginable, tan sols per deixar-ne la noia dels rínxols de nit. En veure-la l’avi va inspirar fort i es va posar a córrer al màxim que podia, una visita al poble! De seguida va trobar la Joana, la Maria Antonia i l’Angelina fent parada al carrer principal, allà mateix els hi contà el succés. I elles corre que corre, crida que crida; deu minuts més tard tot el poble n’anava ple. Qui podia ser? Els rumors semblaven llebres.
Però l’emoció va acabar de seguida. No la van tornar a veure en una setmana. On s’havia posat? On estava? S’explicava que fins i tot els més jovenets del poble havien anat pels boscos i muntanyes a buscar-la. Al final es va dubtar d’en Josep. “¿No t’ho deus haver imaginat?”, li deia la gent. Pobre avi, la gent es qüestionava la seva eficàcia i la seva vista d’àguila. El seu nom no es podia embrutar! Però és que ell jurava que l’havia vista. La decepció va ser tal que es van plantejar de cancel•lar la festa major. Els infants ploraven pels carrers, el jovent ja no corria darrera una pilota i el mercat era un desert. Tot feia pudor a res. I es que feia sis anys que ningú trepitjava la vila, des de l’arribada de la Jordina, l’esposa d’en Ramón el peixater; que era un casament concertat feia trenta anys; concertat amb l’arribada d’en Cinto el marit de l’Assumpta, que era un casament ja dictat feia trenta anys; que s’havia decidit trenta anys abans amb l’arribada d’en Manel l’espòs de l’Hortènsia... i és que des de sempre les visites eren periòdiques, cada trenta anys amb un casament assignat anteriorment, no se’n sap l’inici. En fi, que el desengany del poble era exagerat. Fins que un dia en Jaumet, el nen, va dir que l’havia semblat veure al fons de l’estany. “Al fons de l’estany?!” va cridar el poble. I tots els habitants junts cap a mirar en aquell mirall gegant. Un cop allà tothom va posar la vista al mig de l’estany i ho van veure. Hi havia una noia preciosa que jugava amb els peixos. Per l’emoció alguns vilatans es van tirar a l’aigua direcció a la rínxols de nit. Nedaven en aquell líquid dens que somreia, la roba se’ls enganxava el cos amb força, no els volia deixar endinsar-se més. I per molt que nedessin no avançaven, la naturalesa no volia que arribessin a la noia. De mica en mica tots els atrevits anaven sortint, molls i sense esma. Què estava passant? Tothom estava sorprès per la noticia, qui era aquella noia i què era? Fins i tot van creure que els ulls els estaven enganyant. Però van passar tres hores i tot seguia igual, la nit començava a caure lentament. Altre cop la tristesa es guanyava més seguidors quan inesperadament en Josep va dir: “Prou tonteries, tot això ens ha unit més a tots, ni durant la nostre pròpia festa major assistim tots a un mateix acte, ho hem de celebrar!”. I és que l’avi tenia raó gràcies a allò des dels més petits fins els més grans havien compartit emocions. I a partir d’aquell dia la festa major començava el dia que la rínxols de la nit havia arribat i tota la celebració succeïa al voltant de l’estany, amb tot el poble unit. Aquella noia havia anat allà per ajudar-los? Eternament un misteri.