Cicle

Ella cansada de tot i absurdament avorrida. Els seus peus, amb sabates de ball velles, s’arrosseguen pel transitat carrer sense rumb, sense destí. La seva ànima ja no tenia forces per tornar-se a aixecar, més de mil vegades ho ha fet, tot i que encara no s’hi ha acostumat i cada vegada l’hi és més difícil. Es posa els auriculars en les seves diminutes orelles i la música comença a fluir entre les neurones del trastornat cervell. És una cançó trista d’aquella pianista sense veu acompanyada de l’home sense instrument. Ell canta fabulosament la desoladora lletra. Parla d’una carrers foscos, casi morts, que van a parar al carrer principal d’aquell poblet perdut en el no-res, Sant Hipòlit de Voltregà. Parla de algú viatjant per aquest paisatge dintre d’un vehicle gran i que en la distància sent veus de gent desconeguda. Aquest algú observa als vianants, sense presa y sense interès, ningú l’hi fa el pes. La cançó augmenta de ritme, es torna més intensa i el personatge de la cançó comença a sentir-se estrany, sap que alguna cosa dolenta passarà i que no ho podrà evitar. Vol avisar al món, vol donar a entendre la seva preocupació i comença a cantar. Dintre de les notes del piano i de la veu masculina, s’hi uneix un cor aclaparador, sembla que tots junts criden alguna cosa. El moment és intens i la persona viatjant, ara pel carrer principal, veu alguna cosa estranya davant del seu vehicle. És una persona, concretament una dona amb la mirada cansada i escoltant música. Camina de forma automàtica pel mig del carrer principal. Ella, l’oient de la cançó, s’estranya de la lletra d’aquesta i puja la mirada del terra al cel; veu un immens autobús. La cançó que narra la confusa història segueix sonant sense que ningú l’escolti. Parla d’unes desgastades, destenyides i velles sabates de claqué sota un autobús.