Una guerra anomenada vida

Un relat de: josomiant

No oblidaré mai aquell dia. Encara recordo cada moment, cada segon, cada sentiment... Allà vaig adonar-me de la realitat. Vaig tornar a començar.
Era l'inici del bon temps. Quan el sol s'apoderava del cel i ens il·luminava fins gairebé les nou del vespre. Aquell dia tothom era fora, era diumenge de dinars de família. Jo, com sempre, no en tenia cap. Des de la mort de la mare, la relació amb la família havia estat força nul·la.
Com que feia calor i l'avorriment es va començar a despertar en el meu interior, vaig posar-me uns pantalons curts i la brusa de tires que tant m'agradava, i llavors vaig sortir de casa amb la bicicleta. Després, per propi instint, els meus peus van començar a moure els pedals. Ho feien amb força, ràpidament i sense perdre el ritme. Les meves musculoses cames, gràcies al futbol, em permetien arribar a una velocitat força elevada. Així notava menys la calor. La brisa fresca de primavera feia voleiar els meus cabells, tan negres com una nit que ha perdut les estrelles.
Em sentia lliure, em sentia bé. No tenia ni destí ni direcció, simplement movia les cames per marxar d'allà, per escapar-me de tot. De tots els problemes que no em deixaven respirar, de totes les escridassades del pare, de totes les ganes de plorar que tenia.
Però tot i així encara no havia plorat cap dia fins llavors. No vaig poder parar les llàgrimes que sortien amb força dels meus ulls blaus. Feia ja mig any de la seva mort, de la mort de la mare, i encara no havia plorat. Em feia la forta. Volia semblar perfecte, sense sentiments que em poguessin ferir. Però no, aquell que no té sentiments no és perfecte. Jo en tenia molts, però tancats dins del cor amb pany i clau, i dia a dia em feien ensorrar més. Se'm menjaven per dintre, em feien morir lentament.
De cop vaig topar amb una cosa dura. Em barrava el pas, però amb la gran velocitat que llavors portava, parar m'era impossible. I vaig volar. Durant uns instants vaig sortir cap al cel amb força i només feia que pujar, pujar i pujar; llavors tot era possible. Però, de cop, tanta alegria es va acabar i el meu pes va guanyar a les ales que algú m'havia regalat durant uns instants. Llavors vaig tornar cap al terra. Cap a un gran xoc. Cap a un cop potser mortal.
Tot va anar molt a poc a poc. El temps es va aturar per uns instants i només podia sentir el batec del meu cor lent, molt lent. Encara que estigués caient estava tranquil·la, no m'importava marxar d'aquí, d'aquest injust món. D'un món on ningú és tractat com es mereix i que no ens valoren pel què som, sinó pel què tenim.
Però es veu que aquella no era la meva fi. Vaig caure amb força i el meu cos va xocar contra el terra durament. El cap va rebre també la caiguda i vaig perdre el coneixement.
Llavors, entre els somnis, vaig sentir que algú em cridava, des de molt lluny, des d'algun racó de la meva ment. Pronunciava el meu nom amb eufòria, amb ràbia, amb impotència. I plorava, aquella veu plorava. Plorava com jo abans ho havia fet. Plorava per l'odi cap a la vida. I el cel també va començar a plorar. Plovia gotes dolces. Van començar a mullar-me, a refredar el meu cos, a despertar el meu cap.
La persona que fins llavors havia cridat el meu nom, em va agafar. Em va abraçar fent pressió contra el seu pit. Volia que tornés, em necessitava. I així ho vaig fer, vaig voler tornar, ho vaig desitjar amb totes les meves forces. I com diuen, si desitges una cosa amb moltes ganes, ho acabes aconseguint. Jo també vaig poder. El meus ulls closos es van començar a obrir, i poc a poc veia la cara rodona d'ell. Era aquell noi que abans érem tan amics. I ell era allà, per salvar-me, per ajudar-me. I estava tot moll i plorant.
En veure que tornava en si, els seus llavis no van poder evitar fer un petit somriure. I em va abraçar amb més força. Llavors vaig valorar què és realment la vida. Encara que sigui injusta, la meva mare me la va regalar i jo no la podia desaprofitar. Havia de lluitar pel què volia.
Llavors ell em va agafar en braços i se'm va endur. M'allunyava de la remor del riu. Sí, havia arribat molt lluny amb un no-res sense ser-ne conscient. Tot havia passat allà al costat del Ter i, per sort, ell estava allà observant el preciós paisatge. Aquell noi em va salvar de morir de tristesa. Em va salvar de rendir-me. De no ser capaç de vèncer la guerra anomenada vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

josomiant

7 Relats

6 Comentaris

5759 Lectures

Valoració de l'autor: 8.33