m'encantes imperfectament

Em noto sobresaltada, espantada i feliç alhora. Aquests sentiments tots junts en mi són nous. Això no es normal. Somric, me'n dono compte que tots aquests sentiments m'els causes tu. Tu, la teva mirada, aquell puntet de "xuleria" que t'envolta, les teves grosses mans, una diminuta boca i tot el què comporta estar al teu costat i conversar. Quan et tinc a tants pocs metres no sóc conscient de tantes sensacions. Actuo amb força normalitat o això em sembla ami. Però després quan recordo les nostres xerrades, discussions i rialles veig la realitat. No et considero com un més, no et considero un simple personatge de la meva vida. A poc a poc, inconscientment, sense la meva voluntat, has passat a ser algú més, algú més important per a mi. Si, podria dir que m'encantes.
Només hi ha un afer que ho capgira tot i que no m'agrada recordar. No ho sé, però tampoc o crec, si a tu et passa el mateix. Si sóc tan per a tu. Si realment els sentiments són mutus. Perquè sé que sóc algú per a tu, però tan?
Es que tot es culpa teva. Ets massa bo amb mi. Perfecte? No, això no. De perfecte sé que no en tens res, però si que les teves imperfeccions m'agraden. I massa.
Ara mateix et diria gràcies i tu pensaries que sense raons, però això no és el què jo penso. Perquè jo veig les raons, veig que estant trista tu em fas somriure. Em fas ser la mateixa persona de sempre. Em fas recordar que puc mirar el cantó positiu de les coses, que encara que la vida no estigui plena de flors i violes si que la puc gaudir. I jo penso: si, al teu costat si.

Ara mateix saltaria d'alegria. Ahir va ser tan perfecte! Jo simplement estava assentada al terra absorta dintre els meus pensaments i tu sense que jo et digues res, per pròpia voluntat, et vas acosta a mi i vas asseure al meu costat. Per xerra, per estar junts. I em feies riure, perquè t'agrada fer riure a la gent. Però alhora m'explicaves coses importants per a tu, més personals i jo t'escoltava opinava sincerament i també t'explicava les meves historietes. Tan diferents les nostres vides... però alhora en aquell moment estaven al mateix punt. Allà ajuntades, iguals. Tu ja has viscut molt, saps molt, i jo sento com si no hagués viscut comparat amb tu. Però després tal i com m'escoltes i opines em fas arribar a la conclusió que encara que pensis que hagi viscut poc i que les nostres vides siguin tan diferents, no trobes que aquesta vida meva sigui avorrida o poca cosa.
Ara, però, crec que a poc a poc ja ho accepto i m'agrada la situació. Vull veure com seguirà tot, sense forçar la situació ni la relació. Sinó que el destí decideixi la nostre fi. Que tot vagi tal i com ha de anar. Com tu vols i com jo vull.