Tinc por

Tinc por. Por de perdret, de que m'oblidis, de que no em vulguis tornar a veure, de que no vulguis tornar a tenir les nostres llargues tardes junts, de que em substitueixis, de que ja no sigui ningú per a tu, de que em deixis d'estimar, de que tot s'acabi i jo no pugui deixa de plorar...
Si, plorar... Tal i com ara ho estic fent. I tu ni te'n adones, tu segueixes la teva vida com si res. Em pensava que t'importava una mica mes, que m'estimaves tan com sempre m'has dit i que em necessitaves per a viure. Em pensava que cada vagada que ens discutíem em trobaves a faltar i per això no dirigir-nos la paraula no durava més de tres dies... Però aquest cop fa més de tres dies i forces més. I no sóc capaç de dir-te res, perquè crec que em rebutges. Pot ser no és així, perquè m'ho has repetit més de mil cops, però demostrar-m'ho? Mai. Tothom em repeteix que no em preocupi, que realment sóc una de les persones que més t'importen en aquesta vida, que m'estimes tan i tan, que només és perquè ets orgullós i que d'aquí poc voldràs tornar-me a parlar. Però quan serà això? No em veig capaç d'aguantar gaire més. Sóc dèbil... molt dèbil. I tinc la sensació que si no sóc jo que et demani disculpes, encara que realment siguis tu el culpable de tot, o de res, ja que simplement vas deixar de dirigir- me la paraula, marxaràs per sempre més. I això no ho podria suportar.
Però cada vagada que estem junts tot és tan màgic i sense aquesta sensació no puc viure. Tu si... Tot és tan horrible...
Què podria dir que és el pitjor de tot? Que segueixes xerrant amb tots aquells amics meus que coneixes un poc. I jo si estic allà a la conversa tu vens, tu xerres amb tots, tu fas com si jo no hi fos. Tu em fas morir de tristesa en aquests moments. Prefereixes l'orgull que la nostre amistat? Jo et prefereixo per sobre de tot. Et vull, et necessito, et demano, et busco, et perdono... Ets massa per a mi i això és inevitable, creia que la nostre amistat era d'aquelles eternes, indestructibles. Ara dubto de tot això. Però es que a més perquè no m'ho he vist a venir? Fa temps que no rebo les teves trucades a la una de la nit, que vols simplement parlar amb mi, que em necessites. Tampoc rebo les teves inesperades i sense avís previ visites a casa meu, que venies així cap al tard quan ja feia fred i els dos arraconats en un cantó de l'entrada xerrant totes les hores que ens vinguessin de gust. Lluitant contra el fred i el què se'ns posés al davant. Tampoc em dius res quan et dic pel teu nom amb eufòria, simplement saludes amb la mà. Ja no t'agrada que et faci bromes i que ens discutim per qui guanya en jocs estúpids. Fa molt que no fem una guerra de coixins o de pessigolles. Fa molt que no em demanes ajuda... Fa molt que ja em vas deixant enrera...
Doncs en fi, què hi puc fer? Tu segueixes sent el mateix per a mi, però si jo per a tu no, tampoc puc obligar-te a res... Simplement em dibuixaré un somriure mentider a la cara i faré com si res. Ploraré llàgrimes seques i amb silenci i intentaré refer la meva vida. Només espero que d'aquí un temps em recordis com la noieta amb qui vas passar bons moments i que éreu inseparables. Que m'estimaves i que algun moment de la teva vida vaig ser important.
T'estimo i jo si que no ho deixaré de fer, tingueu sempre present.