Allà

Sento aquella veu que més coneguda, però la sento de forma distant, no l’entenc. Em crida. Vaig cap al so obrint els ulls entre la foscor. Algú crida darrera la porta. La mare amb la seva dolça veu de matinada. Vol que em llevi. Ho faig. Faig el que calgui per ella, s’ho mereix. Em cuida molt, però alhora em deixa lliure. Un equilibri quasi perfecte. Però com tothom sap, la perfecció no existeix.
El meu cos també té la necessitat d’aixecar-se d’aquest còmode però alhora fred llit. Aquest que em porta males sensacions. No m’abriga, tan sols em sosté. El meu cap veu imatges massa dures quan hi està estirat. La nit engoleix la mínima positivitat que resta en la meva vida. Em traeix i es converteix amb la meva enemiga, sembla que em vulgui veure patir.
L’aigua cau suaument sobre la meva escatosa pell, la torna una mica més tendre però no el que seria suficient. Els meus cabells es desfan de la brutícia que contenien, però l’ànima no ho aconsegueix. Necessita més que una bona dutxa d’aigua freda. Potser necessita segles, potser és irreversible, potser no necessita res, potser ho necessita tot.
I veig els peus d’una desconeguda que em porten pel petit poble. Des de quan porten aquestes sabates amb gust amarg? Impossible saber-ho. El temps gaudeix essent incontrolable. Vaig direcció al Santuari de la Gleva, sola, lentament. No tinc ganes de veure aquest edifici ple de mentides. No tinc ganes d’escoltar contes. I ho haig de fer. No puc negar-me a tot això, però voldria. Paraules, petons, llàgrimes, sospirs... crec que molts, potser tots, també són falsos.
Recordo. Imagino. Intento oblidar. Pateixo. Dol com dol una mentida descoberta. Mentida, dol més. Nit fosca amb llums de faroles il•luminant una travessia. Pul•lulen cotxes, dintre els cotxes somnis i il•lusions. Dintre un cotxe nosaltres. Prou. No em puc fer això. Si ho faig la culpabilitat em capola. Sinó ho faig també. Però és que era tot tan senzill i es va complicar en cosa de mig segon. Sembla increïble.
Ja hi sóc. Les campanes del alt campanar sonen al temps que un ocell sense veu piula. Tot fa olor a res. No m’agrada. Ja tothom és dins. Segurament algunes veus baixes critiquen i comenten la meva absència. Jo no volia tot això, segurament ell tampoc ho voldria. Però crec que no som lliures de decidir res, tampoc volia que una fars l’il•luminessin la vista. Tot és excessiu per mi. No puc. Em sap greu mare, ho he intentat. I em poso a corre com fa temps que no ho faig. Les meves cames són dos pesos difícils de moure. Però jo vull marxar d’allà. Ho necessito. I passo per aquell carrer antic ple de cases, pujo pel camí de sorra, travesso el prat. Pujo, corro, intento arribar-hi.
Era de nit, sí. Ell i jo tornàvem a casa després de visitar l’àvia, tan dolça com sempre. Tot com sempre. Era un dia entre setmana, dijous. La gent hauria d’estar a casa seva amb els seus, tot just eren les deu. Tard per uns, d’hora per altres. D’hora per aquells. I la seva velocitat era extravagant. Nosaltres a trenta-cinc. Un udol trist enmig de motors de cotxes.
Ho he aconseguit. Hi he arribat. El nostre turó. Allà jugàvem quan jo tenia tres anys. Allà vaig aprendre anar amb bicicleta. Allà em vaig fer mal al genoll. Allà em vas renyar pel que et preocupava. Allà em vas dir que t’enorgullies de mi. Allà on passejàvem molts vespres. Allà, el nostre allà, que no ho podrà ser mai més. Vull el nostre allà pare, però ja és massa tard. Uns egoistes es van creure en el dret de treure’t la vida. Injustícia infinita. Espero trobar-te on sigui quan sigui, ara tan sols dir-te adéu, però sobretot que... t’estimo.