Una immigrant més

M'agradat el teu relat que he descobert avuí, malgrat que fa temps que és escrit, perque no caus en el clàssic etereotip de la diferència separadora, encara que sí expresses molt bé el sentiment d'enyorança i les causes de les migracions...cosa a les que tots, absolutament tots, estem exposats.
Endavant!

Fa temps, ja vaig comentar aquest relat quan només entava registrada com a lectora amb el pseudònim arual.
Me l´he tornat a rellegir perquè algú me l´ha enviat i tornaria a escriure el mateix comentari que vaig escriure fa gairé be dos anys.
T'envio el link d'un dels meus relats
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=661852

Ara, en el nostre món "globalitzat" les distàncies són molt curtes. Venir de Sudamèrica, de l'Àsia o del Marroc és comparable al fet d'arribar a Barcelona des d'Eivissa en l'època en què va emigrar la teva àvia. El que no ha canviat, desgraciadament, és el fet de ser immigrant. Les circumstàncies són diferents però els que arriben troben les mateixes dificultats, senten la mateixa enyorança i troben el mateix menyspreu per part del qui "som d'aquí". Hauríem de tenir present que és només qüestió d'atzar que no siguem nosaltres els qui hagin d'emigrar.
M´ha agradat el teu relat: el que ens has explicat i com ens ho has explicat.

He triat aquesta història real de la meva àvia perquè és la d'algú que marxa del lloc on neix i marxa a una altra terra que, si no gaire diferent, ja no és el seu poble. Les causes per les que va marxar no pretenen criminalitzar ningú, ni tampoc esdevenir universals. Cadascú és cadascú. I igual que mai criminalitzaria els habitants de Nigèria, Perú o Romania per tenir una gran quantitat d'immigrants a BCN (quina cosa tan absurda, no?), menys he volgut malparlar d'una terra mallorquina que m'acull els estius des fa més de 40 anysa ca la família. Tanamateix, omés pretenia, fer entendre potser ho he fet molt malament, que migrar, per una raó o altra, és una activitat natural a l'ésser humà (el que no són tan naturals sempre són les causes). Salutacions Conxa i visca la Terra (la que sigui).

no he acabat d'entendre el relat, però parla de les illes com si fosim una colla de salvatges que obligan a la gent a fugir ... i jo que som molt més vella i conec bé la realitat de gent de l'edat de la seva padrina, la seva vida no va ésser molt diferent a altres que no emigraren, crec que la comparació amb l'immigració actual no és oportuna partint del lloc dels fets i de l'època. Em sap greu i per jo s'ha acabat la la història, però no estic d'acord amb res de lo que diu.

que lo que va patir la seva padrina ho varen patir la majoria de dones d'aquells temps i sense emigrar, mu mare també va ésser minyona i a jo em varen posar a fer feina als 14 anys de nina de recados, era l'època tant a la teva terra com fora si eres pobre.

que si qualcú sap lo que és la discriminació som els xuetons mallorquins, així que crec que sent mallorquina he patit molt més el racisme que tots vosaltres junts i per part dels "altres" mallorquins ...

Sí, quan llegeixo, i no és el cas de l'Alícia, que es fa un ús despectiu (i despreciable) d'algunes paraules no puc si no pensar en el seu contingut oblidant la seva intenció. Com ve deia algú... els xarnegos d'abans són els nouvinguts d'ara. Doncs quan veig com són tractats no puc si no sentir-me. Al cap i a la fi l'àvia de la meva besàvia per part de pare era de Huanajuato, Mèxic, descendent d'asteques. I es va casa amb un anglès. I veient el que fan alguns catalans de socarrel (no estic segur del que vol dir això o a què hi dóna dret...), em sento més asteca, eivissenc que indígena d'aquest país. Tot i això, potser és la meva forma de ser català: viure en mi els meus avantpassats, ara i aquí.
Si en voleu més http://www.noesaixocompanys.blogspot.com/

Sí, quan llegeixo, i no és el cas de l'Alícia, que es fa un ús despectiu (i despreciable) d'algunes paraules no puc si no pensar en el seu contingut oblidant la seva intenció. Com ve deia algú... els xarnegos d'abans són els nouvinguts d'ara. Doncs quan veig com són tractats no puc si no sentir-me. Al cap i a la fi l'àvia de la meva besàvia per part de pare era de Huanajuato, Mèxic, descendent d'asteques. I es va casa amb un anglès. I veient el que fan alguns catalans de socarrel (no estic segur del que vol dir això o a què hi dóna dret...), em sento més asteca, eivissenc que indígena d'aquest país. Tot i això, potser és la meva forma de ser català: viure en mi els meus avantpassats, ara i aquí.
Si en voleu més http://www.noesaixocompanys.blogspot.com/

Sí, quan llegeixo, i no és el cas de l'Alícia, que es fa un ús despectiu (i despreciable) d'algunes paraules no puc si no pensar en el seu contingut oblidant la seva intenció. Com ve deia algú... els xarnegos d'abans són els nouvinguts d'ara. Doncs quan veig com són tractats no puc si no sentir-me. Al cap i a la fi l'àvia de la meva besàvia per part de pare era de Huanajuato, Mèxic, descendent d'asteques. I es va casa amb un anglès. I veient el que fan alguns catalans de socarrel (no estic segur del que vol dir això o a què hi dóna dret...), em sento més asteca, eivissenc que indígena d'aquest país. Tot i això, potser és la meva forma de ser català: viure en mi els meus avantpassats, ara i aquí.
Si en voleu més http://www.noesaixocompanys.blogspot.com/

Sí, quan llegeixo, i no és el cas de l'Alícia, que es fa un ús despectiu (i despreciable) d'algunes paraules no puc si no pensar en el seu contingut oblidant la seva intenció. Com ve deia algú... els xarnegos d'abans són els nouvinguts d'ara. Doncs quan veig com són tractats no puc si no sentir-me. Al cap i a la fi l'àvia de la meva besàvia per part de pare era de Huanajuato, Mèxic, descendent d'asteques. I es va casa amb un anglès. I veient el que fan alguns catalans de socarrel (no estic segur del que vol dir això o a què hi dóna dret...), em sento més asteca, eivissenc que indígena d'aquest país. Tot i això, potser és la meva forma de ser català: viure en mi els meus avantpassats, ara i aquí.
Si en voleu més http://www.noesaixocompanys.blogspot.com/

Sí, quan llegeixo, i no és el cas de l'Alícia, que es fa un ús despectiu (i despreciable) d'algunes paraules no puc si no pensar en el seu contingut oblidant la seva intenció. Com ve deia algú... els xarnegos d'abans són els nouvinguts d'ara. Doncs quan veig com són tractats no puc si no sentir-me. Al cap i a la fi l'àvia de la meva besàvia per part de pare era de Huanajuato, Mèxic, descendent d'asteques. I es va casa amb un anglès. I veient el que fan alguns catalans de socarrel (no estic segur del que vol dir això o a què hi dóna dret...), em sento més asteca, eivissenc que indígena d'aquest país. Tot i això, potser és la meva forma de ser català: viure en mi els meus avantpassats, ara i aquí.
Si en voleu més http://www.noesaixocompanys.blogspot.com/

als illencs no se us ha dit xarnegos. a mi si, el meu pare generacions inmemorials de catalans, i la meva mare de Burgos, i jo sóc xarnega, encara que hagi nascut aqui, i m'ho he sentit dir molts i molts cops. No sóc catalana de pura cepa, com diria la meva mare, que parla el català desde els 15 anys quan va arribar a Barcelona en plena dictadura, però això no importa, jo segueixo sent xarnega, i saps? això em fa comprendre a molta gent que acaba d'arribar.

era mallorquina i al vuit anys ja anava a collir oliva i després va fer feina de criada i sense sortir de Mallorca. Aquella época qui més qui manco passava per lo mateix.

Així es deia la meva àvia. I cert és que mai hem estat condiderats forasters. Tan cert que el tracte no ve ni per la procedència, ni pel color de la pell, sinó pels quartos. En arribar a Mallorca va haver de treballar de minyona i no pas va ser una feina regalada. Com tampoc ho van ser les feines que va fer a Barcelona fins acabar encarregant-se, per son home, de la central telefònica de La Floresta. Allí van veure acabar la guerra que disparava per començar a viure la guerra que matava somnis, il·lusions i vides. Sí, sort que parlava català, oi?

Així es deia la meva àvia. I cert és que mai hem estat condiderats forasters. Tan cert que el tracte no ve ni per la procedència, ni pel color de la pell, sinó pels quartos. En arribar a Mallorca va haver de treballar de minyona i no pas va ser una feina regalada. Com tampoc ho van ser les feines que va fer a Barcelona fins acabar encarregant-se, per son home, de la central telefònica de La Floresta. Allí van veure acabar la guerra que disparava per començar a viure la guerra que matava somnis, il·lusions i vides. Sí, sort que parlava català, oi?

no acab d'identificar la terra de que parles i els fets. Si era la teva avia devia ésser un cas de fuïta particular, l'emigració illenca no era cap a Barcelona sinó molt més lluny. De totes maneres un bon relat damunt el drama de l'emigració que continua dia a dia per desgràcia. I volia afegir una cosa al comentari de n'Alicia, un illenc a Catalunya mai ha estat xarnego així com un català a Mallorca tampoc. Sempre s'ha fet una diferència, a catalans i valencians mai els han dit forasters.

manera de fer evident a la gent que el fet migratori no es nou, ni més difícil ara que abans sols que la majoria ho sabem més ara Ben estructurat, i amb una delicadessa que fa feredat relates la situació de tants i tants inmigrants, d'Eivissa aquí, d'aquí a Alemanya, de Galicia a Madrid. I lamentablement la bona vida fa oblidar. Un bon relat, amb una crítica social i una crida solidaria implicita, que cal no oblidar, que la majoria de catalans a l'hora de la veritat som xarnegos, oi? molestava als nostres pares que els anomenessin xarnegos? Ara els anomenem nouvinguts però els tractem exactament igual. I les dones sovint ho tenen més dificil que la resta, perque el risc d'exclusió es doble, per gènere, i per ser inmigrant.