Un SOS educatiu: necessitem reforços

La veritat és que després de més de 20 anys aprenent de molts alumnes, companys i companyes començo a pensar que ja no és qüestió que segueixi aprenent (que ho faré igual), sinó que demani reforços. Sé que aniré contracorrent, però no crec que això d'educar sigui més difícil ara que fa uns anys. Instruir sí, instruir i transmetre coneixements sí que està més difícil, però educar... Educar ja era difícil abans, quan alguns ja es dedicaven al més fàcil: instruir. Els alumnes obeïen per força, les regles del joc eren clares i ningú se sortia de la fila, ni instruïts ni instructors.. La possibilitat de rebre, d'una manera o altra, era tal alta com clara. I la família, bé. Gràcies. I encara hi ha algun instructor d'aquells, encara. Però no ens enganyem, que això no va amb l'edat. Conec educadors que voregen la jubilació, i instructors que, mai millor dit, els queda molta mili per fer... fer. Trista paradoxa.
Tanmateix, siguem clars i justos, tinc la sort de compartir aquesta meravellosa feina-vocació-bocació (amb b, sí, com em deia sàviament un profe que vaig tenir) amb més educadors i educadores que instructors. I sort en tenim que en són molts, una enorme majoria. De fet, la nostra feina-vocació-bocació només es pot portar endavant, sense acabar deprimits-emprenyats-enfadatsambelmón, preocupant-nos i estimant els alumnes -els instructors en aquest cas discreparan d'aquest amor-preocupació-respecte, i naturalment respectarem la veu de la minoria-. Però per més educadors i educadores que tinc la sort de conèixer, crec que no puc més que demanar als nostres alumnes que tinguin, alguns d'ells o elles, la vocació primer, i la feina-bocació corresponent després, de preparar-se per ajudar-nos i, arribat el moment, rellevar-nos per llei natural en la nostra tasca.
Sí, necessitem més gent que es prepari per treballar i gaudir d'una professió (que ho és) que els permetrà no només créixer com a persones, sinó ajudar altres, més joves normalment, a fer el mateix. I per això caldrà que es preparin sí, però també que s'ho pensin bé, que ho tinguin molt, molt clar. Qui arribi a voler educar (instruir és més senzill) cal que sigui una persona disposada, com molts i moltes mestres, professors i professores que han tingut, a comprendre que tenim a les nostres mans un bé molt preuat, la infància i la joventut d'una societat que sovint ens girarà l'esquena, no ens reconeixerà els esforços i no sempre sabrà llegir les pàgines que escrivim en el llibre vital de cadascun dels nostres alumnes. Sí, què poètic i, fins i tot, què patètic no entendre que tenim la millor tascar que se li pot encomanar a algú: educar.
De les pedres que trobem a vegades pel camí... doncs com diu la cançó "no em demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un camí ple de promeses, sols un poc de sort," d'il·lusió i d'estimació per allò que fem en nom dels que ho reben.
Del que estic segur és que serà fàcil que en vinguin millors que qui escriu aquestes quatre ratlles (amb els anys la supèrbia inicial esdevé humilitat per la força dels anys). Desitjo que tinguin la sort de tenir mestres com els que he tingut i companys i companyes, molts i moltes, com els que m'han ensenyat i encara aprenc. Pel que fa als alumnes que tindran, tan de bo siguin, si més no, com els que he tingut la sort de conèixer.
Ara bé, sobretot, que no us pugui la bocació a la vocació. Si només voleu una feina, trieu-ne una altra si podeu. Si voleu alguna cosa més... benvinguts, benvingudes i... gràcies per venir. Necessitem reforços.