Una guerra per Nadal

Gairebé cada nit, quan ens trobàvem al llit ben calentons, després que la mare escalfes la cambra fent cremar alcohol a dintre d'un plat d'alumini, sonaven les maleïdes sirenes, anunciant el bombardeig que s'acostava. Jo tenia sis anys, i la meva germana Sussi, en tenia un.
Mentre la mare preparava les flassades i la roba d'abric per marxar cap el refugi, que el teníem a cinc minuts de casa, el pare hem venia a despertar hi hem baixava a coll al menjador de casa, on m'asseia en una cadira i hem menava que l'esperés allà ben quiet, perquè havia de pujar a buscar a la meva germana, i necessitava les dues mans per poder agafar-la a dintre del llitet, sense haver-la de despertar ni refredar-la.
Vivíem en una casa de dues plantes, a dalt només hi teníem les habitacions i un bany; la cuina, el menjador, el rebost i l'altre bany es trobaven a la planta de baix.
Jo recordo que tenia tanta son, que la única cosa que hem venia de gust, era tornar-me'n al llit, hi ho feia pujant a dalt darrere del pare.
Anava amb tanta cura, que ningú no ho notava, i just quan el pare arribava al menjador amb la meva germana, havia de tornar a pujar a dalt de la cambra corrent, i m'agafava d'una revolada deixant-me dempeus al mig del menjador.
La Mare hem deia: - Ramon, fill, que no te'n adones que ens poses a tots en perill?
Tenim el temps just d'arribar al refugi, no vols pas que ens agafi el bombardeig a dintre de casa, oi?
-Ho sento, Mare! - li deia jo gens convençut, perquè pensava que si es despistava una mica me'n tornaria cap a munt!.
Alguna vegada, fins hi tot, m'havia posat a sota del llit perquè el pare no hem trobes, i perquè hem deixes dormir tranquil!
Finalment, i a corre cuita, arribàvem al refugi on hi trobàvem a tot el veïnat, que s'anaven instal·lant per poder passar el millor que fos aquella nit.
Un dels dies que varem dormir al refugi, era la nit de Nadal.
Quan van sonar les sirenes, jo vaig fer el mateix de cada nit, una excursió amb el pare al menjador per tornar a pujar al meu llit darrere seu.
Però aquella nit la Mare estava de guàrdia, i tant bon punt hem va veure entrar a la meva cambra, hem va agafar per un braç, i gairebé a volades hem va fer baixar les escales. Jo no vaig dir res, només hauria faltat això!
Varem arribar al refugi dels primers, era una cosa estranya tractant-se de nosaltres, però aquella nit convenia agafar un bon lloc, vaig sentir com la Mare ho deia al Pare.
I veritablement, el lloc era molt bo, perquè fins hi tot teníem un trosset d'una taula per poder fer un piscolabis.
Tothom va anar arribant com sempre, totes les famílies juntes, i totes elles, portaven cistelles amb menjar.
Les dones van començar a parar aquella taula tant llarga, van treure de les cistelles embotits, pans de un quilo rodons, algun formatge, oli i tomàquets per sucar el pa, botes de vi i aigua per la canalla.
A casa el menjar no ens mancava, si més no el mes necessari per poder cobrir les primeres necessitats, perquè el pare, va passar de ser un bon paleta, a ser guarda jurat d'uns horts que hi havia a prop de casa.
Uns terratinents l'avien llogat, a ell i a d'altres homes del barri, i cada nit quan tornava a casa, venia carregat d'hortalisses i de fruites.
Aquelles menges, eren una part del seu sou.
El pa, l'oli i el sucre, el portava canviant cigarretes fetes per ell, amb tabac que plantava al nostre hort junt amb el seu germà.
D'aquesta manera podíem dir que no ens mancava de res.
Per això les menges d'aquella nit de Nadal, fins hi tot podíem dir que eren suculentes per l'època que ens tocava viure, perquè la Mare havia pogut fer torrons de caramel amb ametlles i en portava perquè tothom dels presents al refugi en pogués fer un tast.
Recordo que fins hi tot varem cantar nadales. I les bombes que es sentien caure tan a prop, aquella nit ens van semblar com si fossin trons.
Quan varem sortir del refugi, a primera hora del matí, ja era Nadal i el carrer era tot nevat.
FI