Una bicicleta? Mai!

UNA BICICLETA, MAI!

Era l'any 1.938, des d'aquell estiu jo havia après a anar amb bicicleta. El meu cosí Manel en tenia una i la compartíem.
A casa meva els meus pares no volien que hi puges per por de que em fes mal, i a més, em deien que amb una bicicleta de noi una nena no hi tenia que pujar, perquè la barra que hi havia entre el seient i el manillar no em deixava que toqués de peus a terra.
A mi m'agradava tant que hi pujava d'amagat, el meu cosí no li feia res de compartir la bicicleta amb mi, i el que fèiem era fer un vol cadascú.
Agafàvem el camí que baixava cap a l'hort, i quan érem a prop d'una figuera que es trobava a mig camí, allà un dels dos s'esperava i l'altre feia un vol amb la bicicleta, i després a l'inrevés.
Mai no havíem tingut cap ensurt en cap viatge, per això quan s'acostaven els reis de l'any 1.939, vaig voler que els pares em veiessin baixar per aquell camí, i aprofitant que ja tenia dotze anys, els hi volia demanar que els reis em portessin una bicicleta amb la barra de noia, encara que a mi ja m'anava bé la del Manel!
La mare no volia sortir per veure com em feia mal, però finalment el pare la va convèncer i tots dos es van esperar al costat de la figuera.
Jo com cada dia vaig agafar el camí a tota velocitat, i quan vaig passar pel seu davant, la roda de la bicicleta va tocar amb una pedreta que hi havia al mig del camí i vaig saltar pel davant del manillar cap a terra.
Els pares i el meu cosí van córrer al meu costat. De seguida hem vaig notar la ferida al genoll dret i una bona rascada a la galta.
El pare em va portar a coll fins a casa, i la mare em va curar i em va tapar les ferides.
La bicicleta va quedar amb l'eix de la roda del davant ben torçat, però el Manel no es va queixar, només hauria faltat això...!
Els pares em van assegurar que jo de bicicleta no en tindria mai cap, i em van prohibir que tornés a pujar-hi. Tota la vida he anat amb bicicletes que m'han deixat, i mai més no m'he fet mal.

FI