Una altra lluna de mel

La teva olor, el teu cabell, el teu noséquè que m'emmetzina m'han fet tornar altra vegada a casa teva, a la teva habitació, al teu llit, al teu costat.

I tu no hi ets.

Només he trobat aquesta nota curta i clara.
Has plorat, princep meu?
La tinta de la ploma que et vaig regalar pel teu aniversari s'ha volgut transformar en llàgrima i l'ha acompanyada pel paper mentre posaves el teu nom al capdavall.

Has escrit la nota amb la meva ploma, que tant odies.
Recordes el que em vas dir?
-"És que ni tan sols t'has pogut fixar que els esquerrans no utilitzem ploma?"

I jo vaig baixar la mirada als peus perquè volia que tinguessis raó. Al meu costat sempre tenies raó, ho recordes?.
Mai no et vaig explicar que precisament per això et vaig comprar la ploma, perquè eres esquerrà, perquè cada lletra escrita, cada frase, cada carta que m'enviaves des de Viena, cada record en paraula es difuminés en el camí de la teva mà. Així, darrera de cada lletra podria seguir amb la punta del meu nas cadascún dels racons de paper per on la teva pell havia passat. Darrera de cada esgarrapada de tinta podria buscar la teva olor, sentir la tendresa amb la que els teus dits havien escrit tot allò per a mi.

Tens la lletra d'un adolescent, com quan ens vam conèixer, rodona, llisa i fresca. Tota lligada i clara. Tota pentinada lleugerament cap a l'esquerra.
I encara fas les mateixes faltes que quan érem adolescents. "Aborrida" s'escriu amb ve.

No hi ets. Has marxat deixant la nota, la llàgrima, la tinta escorreguda i el llit desfet.
L'habitació encara fa olor de tancat, del teu cos jove adormit, no deu fer pas gaire que has sortit.

Sento no haver tornat més aviat perquè m'agrada trobar-te nu i adormit ignorant que per un moment has estat a punt de perdre'm, que la porta de casa nostra encara és oberta i que no tinc més forces per seguir endavant però aquest cop he sigut més fort que tu i t'he deixat despertar nu i sol. Aquest cop has mirat al costat i no m'has trobat plorant. Aquest cop he pogut vèncer la por que em feia la idea de no tornar a veure't de nou. Aquest cop jo he sigut més important que la teva estúpida obsessió per no utilitzar la ploma que et vaig regalar.
Per això he tornat, perquè una altra vegada, gràcies a tu, he tornat a crèixer.


"La vida sense tu és aborrida. Perdona'm. David"

I no se t'ha ocorregut res més. I és el més bonic que m'has escrit mai.