Un somni molt real

Pipipipi...pipipipi...pipipipi...PIPIPIPI!!! Com cada matí sona el malaït despertador amb aquell renou crispant que ens extreu d'aquell món de somnis on estavem inmersos, bé, jo ho estava. M'aixeco del llit i reproduesc les passes que ahir mateix feia: dutxa, roba, motxilla, berenar... Tot tan monòton com sempre. La mare a la cuina preparant-li el dinar al pare i el meu germà assegut al sofà mirant la mosca que li dóna voltes. Quan ho tenc tot enllestit em disposo a partir cap a l'institut.

La Maria m'espera, puntual , a la porta principal de l'edifici. Ens feim un salud cordial de dos petons i ens disposam a entrar. Em recorda que avui, malauradament, ens donen les notes de l'examen de matemàtiques i que si no ens afanyem farem tard i la professora s'enfadarà.
Aula 26, arribam just quan està fent rodar la clau, uff quin pes em llevo de sobre. Ara toca el pitjor, veure com un cop més he suspès l'examen.

- Neus? Segueixes fent els mateixos errors, positiu per negatiu és negatiu...
Oh, no...Un 3,75! Amb aquest ritme aconsseguiré un 5 l'any que vé...Malaïts signes, tan debó desaparesquessin de les matemàtiques, per cupa d'ells no aprovaré, se m'haurà acabat el sortir els dissabtes i pitjor encara, se m'haurà acabat l'ordinador! Ara ja no em puc concentrar, em passaré el dia amb l'imatge del 3,75 ficada al cap, la mare em penjarà...

Arribo a casa, cansada i sense ganes de veure a ningú. La mare m'espera amb el dinar a taula, no tenc gana però ella no ho acepta, menjo lo mínim i amb el cap baix li dic la nota que he tret. Em mira i no fa falta parli, he entès que estic castigada i que haig d'anar a estodiar.
Pipipipi...pipipipi...pipipipi...PIPIPIPI!!! Un altre cop el despertador, repeteixo el mateix de cada dia. Tot és tan monòton. La mare no gosa ni dir-me bon dia, estarà uns dies a fer-ho.

A l'institut la Maria ja espera a la porta. Entram. Socials. Llengua catalana. Matemàtiques...avui a repassar monomis, bé haig de ser optimista cada dia que ho fem és un dia menys per fer-ho.

Comença la classe però hi ha alguna cosa extranya, la professora surt a la pissara i fa una barreja de números sense sentit. S'ha tornat boja? Què n'ha fet dels signes? Els signes... ahir a l'examen vaig desitjar que es borrassin de les matemàtiques...Crec...és possible...S'ha fet realitat! Tot resultarà més senzill ara, si ho arribo a saber ho faig abans.


No ho entenc, ara que no hi ha signes i teòricament he de sabre fer tot el que ens ensenya estic més confosa. No hi ha relació entre nombres i el que explica no té cap ni peus. Què he fet...?! He canviat el curs de l'història i ara nose pas com tornar enrera.

Vaig a la taquilla a cercar el llibre de castellà. El llibre de matemàtiques esta obert, intento tancar-lo però no puc. Llegeixo el que posa, parla de la regla de Ruffini: Divisió de polinomis amb el divisor de tipus " x-a ". Tanco els ulls intentant recordar que ens va dir la professora d'aquesta regla i en obrir-los m'adono de que ja no sóc a l'institut. Estic dins una aula antiga, ho sé perque hi ha moltes taules i encara tenen el potet de tinta per la ploma, també hi ha una pissarra plena de nombres, nombres amb signes!

De sobte, entra un home amb els cabells oscurs i la mirada perduda, de què em sona? S'acosta a mi i em demana qui sóc i què hi faig allà. Li dic que em dic Neus i que nose ben bé com he arribat allà. Ell es presenta, és en Paolo Ruffini i està investigant una nova teoria sobre polinomis (si sabés la quantitat de problemes que donarà als joves del segle XXI...), m'explica el que ha descobert fins ara i jo l'escolto interessada, ho expresa amb emoció, fa que sembli un joc. De fet ho és, amb la seva teoria no fa falta em passi la major part del temps que tenc per fer l'examen fent una d'aquelles divisions on els signes són tan importants, és més senzill així, i després d'un dia amb ell se fer-ho a la perfecció. L'abraço quan aconseguesc solucionar un problema que m'ha posat a la pissarra i li dono les gràcies. Parpadejo un instant i ja no veig en Ruffini en lloc, un altre cop no... he tornat a aparèixer a un lloc estrany.

Ara sóc dins una cambra encara més antiga que la d'abans, a la pissarra i veig una equació de tercer grau resolta. Veig també unes operacions que em resulten familiars... Nombres combinatoris! La primera cosa que veig avui que no em costa fer, m'acosto a la pissarra i escric la fórmula que la professora ens va ensenyar quan de sobte un home crida furiosament, m'agafa del braç i m'asseu a la cadira on comença a renyar-me per intentar arruinar-li la feina d'investigació que li ha costat un mes. Li dic que només volia resoldre el problema i que em sap greu haver causat molèsties (de l'ensurt començo a plorar). M'acarícia la galta i em diu que no plori, es presenta com en Niccolo i em dóna un petó. Després li explico el que m'ha passat amb en Ruffini i a l'institut, fa un somriure un poc irònic i es dirigeix cap a la pissarra. Em demana com he plantejat aquella fórmula i li explico el que se. Ell agafa el guix i comença a escriure, fa una espècie de piràmide, bé un triangle. Clar! El triangle de Tartaglia!

Resolem operacions junts jugant amb aquell triangle tan divertit i senzill de fer, somiriu i em dóna les gràcies, diu que he estat com un àngel que ha baixat del cel per ajudar-lo. Se que quan tanqui els ulls tornaré a viatjar i per un moment penso si no fer-ho, però ho faig.

Això no pareix una aula, és més bé un laboratori. Tot pareix més modern que a l'aula on m'he trobat amb en Niccolo així que per fi estic tornant a la meva època, o això espero. A la pissarra hi ha un triangle de Tartaglia i operacions al costat, crec que són binomis. Què té a veure el triangle amb això? Ja torno a estar perduda. AaaaH!! Algú m'ha tocat l'esquena, quin ensurt! Quin home més horrible, té el pel llarg i clar amb uns ulls que pareix que han de sortir-li (penso que hauria d'anar a l'oculista, si segueix així arribarà que se'ls podrà moure ell). Aquest cop no espero a que em demani qui sóc, li conto directament. Ell es queda paralitzat durant uns instants i quan reacciona es presenta com Isaac Newton. Li demano la relació que hi ha entre el triangle i els binomis que ell ha escrit al costat i entusiasmat per la pregunta comença a parlar. Em fa entendre que cada potència de binomi correspon a una fila del triangle i que així resoldre'ls és molt més ràpid. A mi em costa entendre el que diu, parla amb un registre massa cult per la meva edat però després d'un exemple ho entenc. Intento fer una operació però passa el mateix que a la vida real, els signes em juguen una mala passada. Ell somriu i em fa un dibuix de signes a la pissarra. Comença a dir-me que significa:

- Has de pensar que el signe negatiu és el dominant, sempre canvia les coses quan fas una suma o una resta. Per les multiplicacions i divisions pensa que si dos signes són iguals dóna positiu però si són diferents negatiu. Intenta donar-li una relació amb algun terme real.
Jo penso amb el cas de les parelles, si ets igual que el teu amor tot anirà bé, és a dir, positiu. Si ets diferent les coses no rutllen, és a dir, negatiu. Intento fer l'altre exemple que m'ha posat i no m'equivoco, per fi he entés els signes positiu i negatiu. Llàstima que ja no existeixin.


Pipipipi...pipipipi...pipipipi...PIPIPIPI!!! El despertador... malaït aparell. M'aixeco i com sempre començo amb la meva monòtona rutina de sempre. Dutxa, roba, motxilla... però de sobte em quedo parada recordant el somni que he tingut aquest vespre. Era tan estrany. Coneixia tres matemàtics als quals odiava fa dos dies per les absurdes lleis que van disenyar però ara, no entenc perque, sento apreci cap a ells. Durant un vespre, he viscut les matemàtiques com un joc i per un moment em van agradar i tot. Però com diuen a les cançons:
Tan sols són somnis...Em rento la cara per oblidar-ho i disposar-me a començar un nou dia de classes i de explicacions sobre història, literatura, etc. Au, ja estic preparada, cap a classe.

Com sempre, la Maria m'espera a la porta. Avui no li faig dos petons, l'abraço amb força, necessitava fer-ho, nose perque l'enyorava. Ella sorpresa reacciona amb un somriure.
Juntes ens disposam a entrar cap a l'aula de història. El professor quan em veu em diu que ahir vaig deixar la taquilla oberta i que tenen la meva clau a l'aula de professors. Vaig a recollir-la extranyada. Després d'una dosis del regnat dels Borbons a Espanya em disposo a aguantar-ne una de El barroc de llengua catalana. Llavors toca una hora de educació física, avui em tingut sort la professora està malalta i podem fer el que volguem. Ara toca matemàtiques, vaja dia el d'avui. La professora surt a la pissarra i posa una divisió de polinomis, demana si hi ha algú que surti voluntari per fer-ho i jo m'aixeco. Resolc la divisió amb la regla de Ruffini i la professora em dóna l'enhorabona, em demana com he aconseguit entendre els signes i li dic que només es necessita un poc d'imaginació. Jo orgullosa de mi mateixa m'assec i seguesc escoltant com explica als altres com fer aquella operació. Després la professora escriu una poténcia de binomi i demana com ho resoldriem. El Pau, el nen llest de la classe, s'aixeca tot convençut i posa una suma de dos monomis elevats a 3. Jo rompo a riure i la professora, enfadada, fa que m'aixequi i li doni un motiu per no treure'm de classe per aquest mal comportament. Jo començo a escriure la solució del binomi i em demana si se que estic fent.

- Es clar que ho se! Binomi de Newton.

La professora està alucinada. He sabut com es deia, he sabut resoldre'l i a sobre ho he fet bé. Intentant demostrar que ha estat pura casualitat em demana:

- Com pots explicar aquestes potències? Quina relació hi trobes amb alguna altre regla?

El que no esperava ella era que jo em posàs a dibuixar-li el triangle de Tartaglia i expliqués que cada binomi es correspon a una de les seves files i que només haviem de fixar-nos un poc més amb les
coses per a entendre'l. Assombrada em felicita i m'envia al meu lloc. Segueix explicant coses sobre en Tartaglia i el seu triangle i ens fa llegir un fragment del llibre que parla d'ell. En ell es xerra d'una frase que va dir en Tartaglia el primer cop que van aceptar-li la teoria del seu triangle:

- Gràcies àngel del cel, t'ho dec a tu.

Amb un somriure dolç a la cara escric: De res amic meu.